Un llegat sempre revelador

L’últim home a Europa o 1984: aquests eren els dos títols que George Orwell sospesava per a la seva darrera novel·la, escrita durant l’estada a l’illa escocesa de Jura a partir de 1946, i que és l’element central d’aquesta enèrgica –gairebé vertiginosa, diríem– pel·lícula documental de Raoul Peck (Port-Au-Prince, Haití, 1953), presentada a la secció ‘Première’ del Festival de Cine de Cannes en l’edició de l’any passat (a les comptades sales d’aquí es va començar a projectar a mitjan febrer d’enguany i quan aquestes notes escrites vegin la llum potser, amb una mica de sort, encara es pugui repescar en algun d’aquests locals privilegiats).

La força i l’impacte d’Orwell: 2+2=5 venen determinats, en primer lloc, per l’interès sempre vigent del llegat de l’escriptor britànic, la seva obra visionària i de denúncia –representada sobretot a la seva inquietant distopia, 1984– que continua alertant-nos dels nous embats i mecanismes de repressió que exerceixen els estats actuals, de les derives totalitàries de règims polítics aparentment “democràtics” i de l’omnipresència d’unes tecnologies cada cop més invasives.
El poder –polític, econòmic, militar…–, dels governs, i també d’unes elits que marquen el rumb de les societats i que no tenen límits en la seva cobdícia, no cessa en l’ús d’una perversa maquinària propagandística i coercitiva, fins al punt que la veritat, l’anomenada ‘veritat objectiva’ és tan manipulada i tergiversada que sovint és irreconeixible o, fins i tot, “inexistent” si fem cas dels seus discursos enverinats. Grans embaucadors de masses –per dir-ho suaument– com Putin, Trump, Milei, Musk, i molts d’altres potser no tan mediàtics com aquests però igualment perniciosos, construeixen constantment una realitat distorsionada al servei dels seus interessos megalòmans que, malauradament, es creuen milions de persones d’arreu mancades de sentit crític o –encara pitjor– desposseïdes violentament d’aquest.

L’altre gran punt fort del treball de Raoul Peck (Ernest Cole: Lost and Found, 2024; I Am Not Your Negro, 2016…) rau en la concepció i el muntatge cinematogràfics. Conduït en tot moment per la veu en off del mateix Orwell –en la magnífica locució de Damian Lewis–, el relat discorre a partir de les reflexions de l’escriptor procedents dels seus diaris polítics (1938-1942), diaris domèstics (1938-1948) i dels seus assaigs, combinades amb citacions breus de la seva correspondència, apunts biogràfics propis, fragments escollits de les seves obres, sobretot 1984 (1949) i Animal Farm (La revolta dels animals o Rebel·lió a la granja, 1945), que són plasmats visualment en escenes de les adaptacions que se’n van fer de totes dues –també il·lustracions i dibuixos animats en el cas de la segona–, i comentaris de caràcter literari, sempre vinculats a l’inequívoc compromís ideològic i polític de l’autor a favor dels oprimits.

Vegem com a exemple aquest petit fragment que encapçala les primeres imatges del film: «Quan escric, el meu punt de partida és sempre un sentiment de partidisme, una sensació d’injustícia. Quan m’assec a escriure un llibre, no em dic: “Produiré una obra d’art”. L’escric perquè hi ha alguna mentida que vull exposar», extret del seu llibre d’assaig Why I write (1946; en català a Edicions de 1984, Per què escric, 2025). Com a assagista i col·laborador a la premsa Orwell va tenir una llarga trajectòria. Aquest vessant, que també apareix reflectit a la pel·lícula, contribueix a completar el perfil combatiu de l’escriptor.

L’argument de 1984 continua sorprenent-nos avui dia. Les seves imatges són terriblement inquietants, com la que dona títol al film, en què el protagonista és sotmès a un cruel interrogatori, durant el qual l’inquisidor li ensenya quatre dits d’una mà i li demana que respongui quants n’hi ha, essent l’única resposta acceptable la de cinc si no es vol perllongar la tortura psicològica.
Per poc que hi pensem, podem constatar que la capacitat visionària de l’autor era extraordinària, tot i que quan Éric Blair (el seu nom original, nascut a Motihari, Índia el 1903, al sí d’una família “de classe mitjana-alta-baixa”, com ell solia dir, i mort a causa de l’agreujament de la tuberculosi a l’University College Hospital de Londres el 1950) va començar a redactar-lo la tràgica fallida dels sistemes pretesament socialistes o comunistes ja era una realitat, d’entre els quals l’estalinisme com a cas més contundent.
També hi influí el seu “desengany” respecte al comportament d’algunes sigles esquerranes durant la guerra a Espanya, en la qual Orwell hi participà, a les files antifranquistes. Després d’una llarga experiència militant i d’observació i anàlisi polítiques com a periodista i escriptor, la conclusió no podia ser més pessimista: els totalitarismes actuaven de manera semblant, independentment de la seva ideologia.

A la societat que es descriu a la novel·la, hi ha tres grans consignes que els governants han promogut com a dogmes que regeixen la vida dels seus ciutadans, i que Peck utilitza com a pòrtic d’introducció a diferents blocs temàtics i de manera recurrent per deixar clar que el seu missatge és avui del tot vigent: ‘La guerra és la pau’; ‘La ignorància és la força’ i ‘La llibertat és l’esclavatge’. Un cop més, l’espectador que abans ‒recentment o fa anys, tant és‒ ha estat lector de la cèlebre distopia orwelliana, s’adona de l’abast amplíssim de ressonàncies que aquesta conté i que, amb els anys, no deixen de manifestar-se i donen pas a noves interpretacions i paral·lelismes.

Inevitablement, les paraules premonitòries d’Orwell es tradueixen en   instantànies impactants, a la visió de les quals ens hi hem acabat acostumant, després de veure-les dia rere dia als informatius televisius: conflictes bèl·lics actuals, com el genocidi comès a Gaza per Israel o la destrucció i assetjament infringits a la ciutat ucraïnesa de Mariúpol durant la invasió russa ‒per posar només dos exemples‒ i el llenguatge polític fals que posteriorment s’utilitza per “justificar” les massacres són fets prou representatius del món que Orwell ja va anunciar.

Orwell: 2+2=5 és un documental construït a partir d’una minuciosa i encertada selecció d’imatges d’arxiu, que intercala opinions de personalitats rellevants com la del sociòleg francès Pierre Bourdieu o la de l’exmembre de la CIA i posterior alertador Edward Snowden. La narració en primera persona de l’escriptor, que situa el punt d’inici en els darrers anys ‒entre 1946 i 1950‒, relacionant el seu estat anímic i de salut amb l’escriptura, i complementada amb localitzacions geogràfiques on s’hi pot resseguir la seva empremta vital, és un bon contrapunt autobiogràfic per al film, tot i que sovint és absorbit per la voràgine del relat incisiu i devastador en què es converteix des del primer minut de projecció.

Imprescindible, més necessari que mai en aquest temps convuls i ple d’incerteses, el documental de Raoul Peck potser no descobreix a aquestes alçades l’essencial del món d’Orwell, però exhorta a no oblidar els seus missatges d’alerta i convida a explorar aspectes del seu llegat segurament no tan coneguts i que esdevenen encara avui absolutament reveladors. En aquest sentit, és més que recomanable endinsar-se en els interessantíssims portals digitals de les londinenques The Orwell Foundation i The Orwell Society, i navegar sense pressa per l’Arxiu Orwell de l’University College London.

Com diu el director de 2+2=5, «aquest és el moment oportú per confrontar el mite (orwellià) amb la realitat, davant el perill i l’amenaça del present».