Fang al cos, i a l’ànima compungida

Retrat absorbent i minuciós de la desolació que impera a les vides dels habitants d’una colònia rural hongaresa als anys vuitanta del segle passat, quan el col·lapse i progressiu esfondrament d’un sistema polític i social és cada cop més tangible. Profundament abatuts, sense perspectives, erren enmig del caos i la degradació imparable de les persones i dels llocs. Lázsló Krasznahorkai els deixa ballar d’esma a Tango satànic, amb una escriptura densa i addictiva.

Quan el febrer de l’any passat va aparéixer Tango satànic (Sátántangó, 1985) per primer cop en català –sens dubte una iniciativa editorial valenta–, el lector que ja coneixia l’escriptor hongarès havia pogut llegir bona part de la seva obra en castellà editada per Acantilado. No ha de ser feina fàcil, suposem, traduir els seus textos, no tan sols per les especificitats lingüístiques de la llengua magiar, sinó potser encara més per l’estil complex de la prosa d’aquest autor recentment guardonat amb el Nobel de Literatura. Només per això cal felicitar la feina del traductor Carles Dachs, revisada pel filòleg i catalanòfil Kálmán Faluba, i esperar –gairebé diria impacientment– la publicació d’un nou títol en la nostra llengua.
I un altre traductor, Adan Kovacsics ‒amb una llarga trajectòria centrada sobretot en autors austríacs i hongaresos com Arthur Schnitzler, Stefan Zweig, Imre Kértesz i el mateix Lászlo Krasznahorkai, entre d’altres‒, serà qui conversarà aquest dimecres 25 de febrer, en un acte públic que tindrà lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, amb el reputat escriptor hongarès.

Per què “impacientment”? László Krasznahorkai (Gyula, al sud-est d’Hongria, 1954) és un d’aquells escriptors que, després d’un temps prudent d’aproximació al seu dens univers literari, genera en el lector  adhesió –que pot esdevenir addictiva i tot– o rebuig; no hi tenen cabuda posicions intermèdies. I servidor reconeix clarament que s’inscriu, si ho podem dir així, en la primera opció. És clar que aquesta no deixa de ser una afirmació potser prematura, perquè es fa sobretot arran de la lectura d’aquesta que fou la seva primera novel·la publicada. Tango satànic és, doncs, la porta d’entrada a un estil i visió infreqüents en el panorama de narratives contemporànies, absolutament fascinant.

Els personatges que malviuen en un llogaret rural, segurament cap a mitjans o finals dels anys vuitanta del segle passat –quan el règim comunista ja fa aigües al país, en una mena d’efecte dominó que s’escampa per tota l’Europa de l’Est i que té el seu punt àlgid en la caiguda del Mur de Berlín el 1989–, magníficament perfilats i descrits per l’autor, es troben enduts per la voràgine incessant d’un ball tan apassionat com feridor –en sentit real en algunes escenes, però sobretot metafòric–, que els sotmet a una quotidianitat devastada per la precarietat material, la desesperança i una desídia aclaparadora. Tots aquests homes i dones, que sovint es comporten com marionetes mogudes per mans tiranes i mancades d’escrúpols, no es veuen capaços d’aturar la “dansa interminable i nefasta” que els empeny dia rere dia, enganyats i vilipendiats pels embaucadors de torn.

La destresa de Krasznahorkai aconsegueix que el lector pugui participar, gairebé com si estigués present en aquestes atmosferes espesses i recloses,  de la interacció que estableixen entre ells. Les seves accions, combinades amb els pensaments que els turmenten, els anhels i les pors íntimes, acaben entreteixint un espectacle esperpèntic que s’endevina, però, com a rotundament realista. Hi ha nombrosos fragments que il·lustren de manera fefaent aquestes apreciacions, però dels dos capítols que transcorren a la taverna, “La feina de l’aranya I i II” ‒magistrals‒, en destaquem aquest, a tall d’exemple: «El fum del tabac s’ondulava a poc a poc per sobre les taules i, del lluny, se sentien ‒sorgits de sobte i de sobte interromputs‒ uns lladrucs de gos rabiós. La Schmidt va olorar l’aire, què és aquesta pudor? Abans no se sentia, va preguntar, tota parada. Ah, això són les aranyes, o el petroli, va contestar el taverner amb veu dolça».

De ben segur –pensa l’espectador privilegiat d’aquest declivi, que no és cap altre que nosaltres mateixos– que devia ser així, que els estralls d’un sistema polític i social que ja agonitzava van acarnissar-se durant dècades en individus i comunitats com aquesta: quants Futaki, o matrimonis Schmid i Halics, o directors d’escola o adol·lescents Horgos van ser carn de canó i víctimes propícies d’estafadors i delators com l’Irimiás i en Petrina d’aquesta història. Molts, és clar, però tenien nom i cognoms i un cop més, com es demostra aquí, la literatura els rescabala, encara que sigui servint-se de la ficció ‒del més alt nivell, que no és poca cosa‒ del greuge sofert.

De fet, el mateix Kraszhanorkai s’hi refereix en unes opinions recollides al completíssim article de Hanna Zelma Horányi, “László Kraszhanorkai: Sátántángo”, del 5 de febrer passat, extretes d’una llarga entrevista que l’escriptor va concedir a la revista Litera [li.hu] el 2017, arran de la publicació en hongarès d’El barón Wenckheim vuelve a casa (Acantilado, 2024, que n’ha anat editant tota la seva obra; Báró Wenckheim hazatér, 2016) i que es pot llegir ‘en línia’ a Hungarian Literature Online [hlo.hu], espai web que dedica un ampli dossier a l’escriptor hongarès, amb converses, ressenyes dels seus llibres i escrits sobre la relació que va mantenir amb el cineasta Béla Tarr recentment traspassat (Sátantángo es va estrenar el 1994, i va ser l’inici de la futura col·laboració entre ells dos): «No m’he inventat absolutament res, especialment en el cas dels personatges. Simplement han aparegut tal com són… El fet és que els personatges proporcionen el teixit d’aquesta novel·la i la meva funció, a banda d’escriure les frases, era la d’assegurar-me que aquestes frases que acaben escrites al llibre siguin les que ells esperen de mi».

Una confessió, si ho podem dir així, que té a veure amb el procés creatiu de l’escriptor i que podem subscriure també en el cas de la novel·la que ens ocupa. Els personatges de Tango satànic, descrits amb una prodigiosa minuciositat fins al més petit detall, provenen d’una realitat geogràfica i social específiques (en aquest cas, una colònia agrícola en progressiva descomposició, tant productiva com demogràfica, amb els seus escassos habitants sumits en una profunda desídia material i anímica) i d’uns anys que “anuncien” o deixen percebre clarament que s’és a les acaballes d’una època que s’esfondra irremissiblement, deixant pas a la incertesa i a un sentiment de fracàs personal i col·lectiu.

Krasznahorkai ha observat i estudiat, i segurament els ha conegut i tot, homes i dones com els d’aquesta història, que viuen permanentment immersos en una mena de col·lapse moral i existencial, aclaparats per la desesperança en la possibilitat d’un futur millor, que simplement vagaregen en un estat de deixadesa i malfiança mútua que no sembla que s’hagi de revertir mai. La visió que tenen de la seva pròpia vida és profundament pessimista i ombriva, com reconeix el coix Futaki: «Com en una cort de porcs /…/, hem nascut dins d’aquest món clos i, talment porcs rebolcant-se dins el seu propi llot, nosaltres tampoc no sabem quin sentit té obrir-se pas a cops al voltant de les mamelles que ens nodreixen, per què lluitem cos a cos al fang que ens duu a la menjadora o, a l’hora del crepuscle, al jaç».

Els llocs i els ambients on es pot palpar aquesta decadència que ho impregna tot són també l’altre gran protagonista de la novel·la: els interiors de les cases on viuen els colons; la taverna isolada, un tuguri brut i pudent, ple de teranyines, però també una segona “llar” per a la troupe dels Schmidt i companyia, que hi romanen expectants; la comissaria, inhòspita i amb els despatxos per on s’escola una llum estantissa; el peculiar observatori del doctor, des del qual contempla i registra en uns quaderns, com el més meticulós dels escrivents, els comptats moviments dels seus veïns, allò d’extraordinari que pugui passar més enllà de les quatre parets llefiscoses on “viu”, escarxofat davant la finestra que dona al carrer (personatge, el d’aquest estrany metge convertit en cronista, en qui recau el rol afegit de ‘narrador’ dins el relat, si més no a temps parcial), deliberadament camuflat pel novel·lista fins a les darreres pàgines.
I el paisatge, tant o més que els entorns desolats i el tarannà d’aquests éssers erràtics: la pluja incessant, el fang que impera pertot, que empastifa i fa poc transitables els camins, i cala els cossos, i fins i tot l’ànima; els senderols plens de malesa i les carreteres inacabables; les runes d’antics enclavaments pretesament nobiliaris; el cel, amenaçador, hostil.

La singularitat de la seva escriptura

Hi ha dues particularitats fascinants a Tango satànic, que accentuen la singularitat de l’escriptura de Krasznahorkai: la prosa, densa, embolcalladora com les situacions que descriu, elaborada amb frases molt llargues ‒algunes, fins i tot, de pàgines senceres‒, sinuoses, que combinen la narració omniscient amb diàlegs fragmentaris i una mena de flux interior de pensaments que acompanya les accions dels personatges. Un corrent continu, embriagador, que atrapa el lector sense consideracions condescendents. Simplement, el fa partícip d’unes situacions no exemptes, d’altra banda, de comicitat i que esdevenen força patètiques.

La complexitat d’aquest llenguatge literari és, doncs, fonamental en la configuració i l’evolució de la trama argumental de la novel·la, i en la seva mateixa concepció. Com també ho és ‒i aquesta és la segona especificitat de què parlàvem‒ l’estructura, la composició d’aquesta trama que aquí està construïda de manera circular. És a dir, que el punt de partida inicial i el de conclusió final es retroben, cosa que remarca la idea que la linealitat temporal dels fets és volgudament manipulada per l’autor.

La primera de les dues parts en què està  articulada la novel·la es tanca amb el fet decisiu de l’arribada, llargament esperada pels colons, de l’Irimiás, una personatge llegendari que és temut i admirat alhora, un embaucador innat amb uns grans dots d’orador i que, després d’un temps en què es va fer córrer que era mort, ara torna per “engrescar” la seva parròquia ‒no hi és del tot aliè aquest vocabulari de connotacions religioses‒, amb promeses (evidentment falses) de feina i prosperitat econòmica per a tots ells. Acompanyat de l’inseparable Petrina i el jove dels Horgos, el discurs que els deixa anar és d’un cinisme i perversitat tan maquiavèlics que no és estrany que el lector pugui sentir-se també ell humiliat, en un involuntari gest d’empatia cap als pobres “feligresos” de nou enganyats, en un episodi cíclic que es repeteix, sembla, al llarg dels anys.

I a la segona assistim a la materialització de l’estafa: de l’entusiasme i l’adhesió incondicional del grup a la proposta de l’Irimiás, i de l’èxode d’aquest per fer realitat el nou projecte, a la crua realitat de la constatació que no hi ha res de tangible o mínimament esperançador. Encara ressonen les paraules del farsant de dies enrere: «Doncs bé, benvolguts, estimats amics… Què els podria dir ara? L’atzar va fer que els nostres camins es creuessin, però el destí ha volgut que a partir d’aquest moment ens mantinguem units, junts, inseparables…».
El cercle de l’eterna precarietat, del retorn al mateix caos de sempre –si és que en algun moment se n’havien allunyat– es tanca, un cop més. L’absurd tocant al grotesc i un substrat de crueltat considerable van de bracet en no poques ocasions. Un panorama que els crítics i coneixedors de l’obra de Krásznahorkai anomenen apocalíptic, perquè és revelador del final d’un sistema, d’un (des)ordre determinat de coses.

Sembla gairebé impossible trobar algun resquill de consol, enmig d’aquest desgavell. Aquesta és, precisament, la gran aspiració de Krasznahorkai: extreure’n la bellesa, a través de la literatura, de l’art, d’on tot és erm, i que aquesta perduri. En una magnífica entrevista que l’escriptor hongarès va concedir a Marta Rebón, publicada al n. 74 de la revista Política i prosa,  de desembre de 2024 (també es pot llegir ‘en línia’), poc després que hagués estat distingit amb el prestigiós Premi Formentor de les Lletres a la trajectòria, diu al respecte: «Aspiro a crear bellesa i a mantenir-ne la consciència, bellesa d’aquesta que no ajuda gaire en els fronts de guerra, però això és el que els artistes fem». En la seva acta, el jurat del premi Formentor afirmava que l’obra de Krasznahorkai “ha convocat la vigorosa lectura d’una complexa fabulació i ha construït els fascinants laberints de la imaginació literària”.

Precisament, la lectura és essencial, segons Krasznahorkai, per acollir-nos com a éssers humans a aquesta possibilitat de consol (de «més poder per sobreviure en aquest món actual i en un moment tan difícil», en paraules de l’escriptor), i ja durant el breu interviu telefònic que va mantenir amb la periodista Jenny Ridén del Comitè Nobel, un cop es va fer pública la concessió del premi a l’autor hongarès –més d’una vintena de títols, la majoria dels quals novel·les com Melancolía de la resistencia (2001; Az ellenállás melankóliája, 1989), Guerra y guerra (2009; Háború és háború, 1999) o l’encara no traduïda al nostre país Herscht 07769 (2021; versió anglesa el 2024) i tres o quatre reculls de contes–, i després de la seva coneguda exclamació «Això és més que una catàstrofe» ‒recordant la primera reacció de Samuel Beckett en la mateixa circumstància‒, va encoratjar els lectors a fer ús de la seva capacitat per a la fantasia, per continuar gaudint de la ficció, perquè sense aquesta la vida és diferent.

Abans de ser honorat l’octubre de l’any passat amb el Nobel de Literatura, i a banda del Formentor que ja hem esmentat, Krasznahorkai havia estat guardonat anteriorment amb dos altres importants premis: el 2004, el Kossuth del Govern Hongarès pel conjunt de la seva obra, i el 2015 el Man Booker Internacional per la traducció dels seus llibres a l’anglès. El jurat d’aquest darrer destacava, entre altres qualitats, l’extraordinària versatilitat del to: tan aviat solemne com desbocat; o sorneguer i, tot seguit, melancònic.

En el moment de proclamar el veredicte, l’Acadèmia Sueca destaca de Krasznahorkai “la seva obra captivadora i visionària que, enmig del terror apocalíptic, reafirma el poder de l’art”. Més endavant, durant la cerimònia que es va celebrar el 10 de desembre de 2025, el professor i acadèmic Anders Olsson va fer una aproximació a l’univers literari de l’escriptor i va analitzar alguns dels seus títols més representatius.
Krasznahorkai ha sabut combinar, segons Olsson, una mirada artística que penetra en la fragilitat de l’autoritat que exerceixen els homes i la fe infrangible en el poder de la literatura. I aquesta és la seva grandesa.

Una catàstrofe… ‒com dèiem abans que va exclamar el guardonat‒ però indubtablement feliç. «És més que això…», afegia a continuació l’escriptor, «és felicitat i orgull». Tant de bo moltes altres catàstrofes que s’estan produint en aquests moments al món poguessin ser d’aquesta mena o trobessin aviat una via de resolució i s’acabessin el patiment i la humiliació de tantes persones. Per sort (un consol insuficient, però) sempre hi haurà la literatura ‒com la de László Krasznahorkai‒ per explicar-ho. I fer-ho amb aquesta commovedora bellesa.