Toc de difunts, sentor de mort

Els tràgics fets del 25 d’agost de 1877 són rememorats en aquesta novel·la coral per alguns dels vilatans que els van patir de prop. A Estremida memòria el llegat de la infàmia impregna una geografia esfereïdora en la seva bellesa però també assolada per les rancúnies i el caciquisme. Moncada, amb la seva obra, la va revestir d’una rotunda grandesa literària.

Amb bon criteri editorial ‒com ja féu Cal Carré amb una selecció de  peces de la narrativa curta de l’autor a Cinc vells el setembre de 2021‒, Club Editor recupera enguany dos títols de l’enyorat Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 – Barcelona, 2005): el recull de contes Històries de la mà esquerra (el seu primer llibre publicat, 1981) i l’extraordinària novel·la Estremida memòria (1997), la darrera que va poder oferir-nos després de La galeria de les estàtues (1992) i de la també magnífica Camí de sirga (1988), a partir de la qual el nom de l’escriptor va obtenir un clar reconeixement fins al punt que, per exemple, el traductor de la seva obra al suec Kjell Johanson l’esmentés en més d’una ocasió com a merescut candidat al Nobel.

L’obra de Moncada ‒que va rebre premis com el Joan Crexells, el Ciutat de Barcelona, el de la Crítica Serra d’Or, el Premi Nacional de la Crítica…, i alguns dels seus títols, com Camí de sirga, van ser traduïts a més d’una vintena de llengües‒, va recrear literàriament una geografia que coneixia molt bé, la de la seva Mequinensa natal, i que, inevitablement, es mitifica i pren un caire llegendari en títols com el que centra aquesta ressenya: una novel·la absolutament magistral, que reflecteix el nivell d’autoexigència cap a la seva escriptura que sempre va preservar («no soc un escriptor prolífic, a mi el que m’importa realment és la qualitat de l’obra que fas /…/ El que m’interessa és explicar una història, i explicar-la tan bé com puc»).

Vint-i-sis anys després de la seva aparició, Estremida memòria manté intacta la seva capacitat de commoure el lector, sobretot per la força i la bellesa de la prosa moncadiana: «Després, la boira va embolcallar els fets com un sudari. Una Mequinensa atuïda, conscient de la humiliació que li havien infligit, va començar a falsejar-los per deslliurar-se’n», així ho explica a l’epíleg l’Arnau de Roda, en la que és la darrera carta inconclusa ‒de febrer de 1996‒ que aquest havia d’enviar al seu interlocutor epistolar que no és cap altre que Jesús Moncada, si la mort no se l’hagués endut abans.
La Palmira, la seva filla, l’hi fa arribar finalment, després d’un temps de dol. La correspondència, plena de les observacions de l’Arnau sobre l’elaboració de la novel·la que duia a terme Moncada en aquells moments, té lloc entre 1995 i 1996. Aquest és un primer nivell narratiu, que dona a la història un interessant caràcter metaficcional.

Els comentaris del vell amic en aquestes missives ‒que tanquen cada part del llibre i inclouen una breu postdata de la filla, escrits amb un to irònic i sorneguer marca de la casa‒, es basen en els records del seu avi Ulisses i en un manuscrit d’Agustí Montolí, escrivà de la població de Casp a l’època dels fets, al qual hi tindrà accés l’”estimat gratapapers”, tal com l’anomena l’Arnau, i que constituiran el valuós material amb què Moncada bastirà la seva ficció i que vertebra l’altre nivell narratiu, el principal, de l’obra. Ambdós mecanismes s’aniran alternant fins al final, en una mena de contrapunt que busca “distanciar-se” d’un episodi tan colpidor.

Aquell succés, que no ha pogut ser esborrat de la memòria col·lectiva dels mequinensans, és evocat ara ‒és a dir, en el temps en què transcorre el relat, al darrer terç del segle XIX, a la vila corcada pel caciquisme, en uns anys polítics de restauració borbònica‒ per uns personatges que el van patir de prop. L’Amàlia, la Cinta, l’Octàvia, la Marta, la senyoreta Severiana…, recorden la progressió dels fets com si acabés de passar, d’ençà que va córrer la notícia: el crim grupal comès a la Vallcomuna el 25 d’agost de 1877, la detenció dels culpables, el sentiment de revenja i acarnissament entre els vilatans que va precipitar el despietat desenllaç, l’execució pública final. 

Estremida memòria és una novel·la coral, construïda amb la precisió del creador rigorós, que deixa que la tensió dramàtica vagi creixent i no acabi d’arribar mai al punt culminant ‒la qual cosa augmenta el plaer i la frisança del lector‒, fins que el gran teló de la infàmia llargament covada cau, a la fi: toc de difunts, sentor de mort, silencis feixucs després de la cridòria.