Soliloqui d’home atordit abans de la partença

Josep Gras

Jon Fosse

© Hakon Mosvold Larsen / Hakon Mosvold Larsen / NTB, a Euronews.com, 2023

L’home que es perd bosc endins a Blancor no sap que es troba en un espai fronterer excepcional. L’escriptura de Jon Fosse, guardonat amb el Nobel en la darrera edició, penetra en estats emocionals profunds i intenta fer-los tangibles. Fosse, que és creient, ha dit sovint que escriure és com una mena de pregària, on les paraules, però potser encara més els silencis, hi són molt importants.

Un home s’endinsa en un bosc, seguint amb el seu cotxe el trajecte d’una pista forestal, fins que s’encalla en un punt accidentat del camí, amb les roderes completament enfonsades, i veu que no hi ha cap mena de viarany ni itinerari alternatiu a la vista, a través del qual pugui provar de retornar a la ja quasi oblidada carretera principal. Es va fent de nit, el fred és intens i no s’albira cap senyal de vida enlloc, ni una trista cabana.

La informació que tenim d’aquesta persona es redueix a la motivació que l’ha dut fins a aquest paratge recòndit –un estat d’indolència puntual, si hem de fer cas del que ell mateix explica, tot i que potser s’hi amaga alguna pulsió més preocupant, encara que no se’ns digui en cap moment. El lector no en sabrà gaire més, ni la identitat, ni la procedència ni com era la seva vida quotidiana abans d’aquest trasbals, quan arribi a la darrera pàgina. No és rellevant, deu pensar l’autor, per al propòsit d’aquesta ficció.

L’individu extraviat pren consciència de la seva situació. Els pensaments, la sensació d’un isolament cada cop més profund, són explicats per mitjà d’un llarg monòleg interior, que no abandona mai. El que “succeeix” allà on roman és viscut i narrat al mateix temps per la seva veu, que no pot evitar durant una bona estona recloure’s en un estat d’atordiment paralitzador. El soliloqui del protagonista avança ple de perplexitat i es torna més vulnerable a mesura que tenen lloc els estranys fets exteriors, pocs però reveladors.

Si l’anomenem ‘protagonista’ és perquè aquest personatge sense rumb aparent no és l’únic de Blancor. Els altres, les presències que “es manifesten” aquí des del silenci (Fosse esmentava, en el discurs d’acceptació del Nobel el 7 de desembre de l’any passat, la importància del llenguatge silenciós a la seva obra, tant a la narrativa com a la dramàtica) i també esporàdicament amb breus frases atemporals, formen part d’aquest conte que és també una petita peça teatral, i que es desenvolupa en un espai escènic insòlit però ben traçat, amb unes figures que “dialoguen” amb el nostre subjecte anònim i una prosa senzilla, potser fins i tot volgudament naïf en ocasions, que es caracteritza per la repetició de mots i frases curtes (la musicalitat i el ritme de què parla Fosse) al llarg de la autointerpel·lació contínua del personatge. Podria ser dit en veu alta, el text, amb pauses i interpretació, i possiblement guanyaria en força expressiva.

Però sens dubte el que resulta fascinant d’aquest relat, i probablement de tot l’univers literari de l’autor –que va essent cada cop més conegut en català, ja que després d’aquest primer títol la mateixa editorial ha publicat recentment L’Ales a la vora del foc, també traduït del ‘nynorsk’, variant occidental del noruec, en aquest cas per Meritxell Salvany‒, és l’habilitat de Jon Fosse (Haugesund, 1959) per penetrar en una situació tan inaprehensible com la que es descriu a Blancor (Kvitleik, 2023) i dotar-la d’una corporeïtat narrativa tangible i versemblant.

Així doncs, el desconcert i l’angoixa creixents que s’apoderen d’aquest home no provenen d’un simple esgarriament: «Que no he vist una presència que resplendia amb la seva pròpia blancor? Sí, sí que l’he vista, però no pot ser que l’hagi vista perquè no existeix cap presència semblant, no pot existir…». El lector descobrirà aviat que el bosc que l’embolcalla amb una espessa foscor no és un bosc qualsevol, sinó l’avantsala en la transició cap a una nova dimensió, a les acaballes d’una vida terrenal i física.
Interromput per una blancor cada cop més refulgent, l’espai inhòspit es transforma a poc a poc i acull nous hostes, no tots humans. Tot el que configura aquesta estranya posada en escena pren així una significació al·legòrica, que transcendeix les expectatives argumentals de l’inici: els arbres, les branques, la pedra grossa, el contrast entre lluminositat i negror, les presències, els gestos.

Dramaturg, novel·lista, poeta, assagista, traductor, amb una vuitantena de títols publicats, Fosse ha estat distingit amb el Nobel precisament “per les seves obres innovadores i per la seva prosa que donen veu a l’indicible”, segons el veredicte dels acadèmics. Anders Olsson, el president del Comitè, assegura que l’escriptura de Fosse posseeix la virtut de “parlar amb senzillesa dels sentiments més profunds i d’experiències vitals que ens toquen a tots”. Blancor n’és un bon exemple.

Aquests darrers mesos, Fosse ha dit sempre a les entrevistes (The Nobel Prize, Der Spiegel, NRK…), així com a la conferència que va pronunciar a Estocolm, que escriu per alliberar-se d’ell mateix, per allunyar-se’n, però alhora afirma que entèn l’acte d’escriure com un exercici d’escoltar, d’escoltar “el seu altre jo escriptor”. Habitual a les travesses de candidats durant els últims deu anys, Fosse està content pel reconeixement, però «aconseguir escriure bé, aquesta és per a mi la major felicitat de la vida», acaba ratificant.

Blancor, Jon Fosse
Traducció del nynorsk de Carolina Moreno Tena
Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2023. 96 pàgs.

No Comments Yet

Leave a Reply