Passió entre bambalines

S’alça el teló: els personatges que la ploma de Tólstoi immortalitzà el 1877 prenen vida de nou en aquest gran teatre de l’ostentació i de l’artifici que és la Rússia tsarista de finals del segle XIX. Com en un carrussel desbocat, els seus destins dansen sense treva enmig de la voràgine històrica. Saben que són efímers, però la voluptuositat i el fervor els arrossega sempre endavant.

El britànic Joe Wright ha vessat tot aquest material d’alt voltatge en la seva última pel·lícula, aconseguint un prodigi audiovisual indiscutible. L’adaptació d’Anna Karenina (2012, estrenada al nostre país el 15 de març d’enguany) que n’ha fet és poderosa, plena de força arravatadora com la mateixa història d’amor entre la jove aristòcrata i l’oficial de cavalleria Vronsky.

Wright presenta una posada en escena valenta, que defuig els plantejaments més academicistes i opta decididament per capturar i mostrar l’essencial d’uns personatges, tan vigents i atemporals avui com el primer dia en què foren creats. Una aposta certament arriscada, però resolta amb eficàcia i inspiració.

Joe Wright (Orgull i Prejudici, 2005; Expiació, 2007), a partir del magnífic guió de Tom Sttopard (dramaturg anglès d’origen txec, director de la skakespeariana i poc coneguda Rosencratz and Guildenstern are dead de 1990), ha situat l’acció dins d’un antic teatre (decadent, escrostonat, amb petxines de llum al prosceni), de manera que el curs del relat fílmic transcorre entre els seus diferents espais. Els personatges van i vénen i es realacionen entre ells a l’escenari central, però també a la platea o entre bambalines. Els decorats es transformen en funció de l’escena, contribuint a acotar cada nou espai dramàtic amb admirable fluïdesa. Aquests canvis de localització en les escenes, així com les evolucions en el comportament dels personatges, es produeixen a través de continus desplaçaments d’aquests pels espais adjacents a l’escenari o per l’interior de la maquinària tramoística, i fins i tot a la platea convertida quan cal en una fastuosa sala de ball o en un immens camp ple de vegetació.

Un intens alè tràgic

Però el tàndem Wright – Sttopard va encara més enllà en el seu plantejament volgudament no naturalista i estableix una encertada diferenciació en l’ús dels espais. Així, els interiors del teatre són testimoni de la tensió creixent entre la Karenina i el seu marit, l’alt funcionari Alexei Karenin (excel·lent un cop més Jude Law, aquí en el seu capteniment i contenció), o d’aquells altres moments en què l’Anna vetlla el seu fill al llit. També serveixen per emmarcar la sumptuositat i la vacuïtat a parts iguals de les festes i celebracions de l’aristocràcia, on sovint les pulsions latents es manifesten amb l’aprovació tàcita dels participants. Especialment memorable resulta l’escena del ball: un joc de mirades, de flirteigs elegants i sensuals en què l’atracció amb prou feines continguda fins a aquell moment de Karenina per Vronsky comença a desfermar-se.

En contraposició a aquestes atmosferes carregades hi ha els emplaçaments exteriors (com la casa pairal i els camps del terratinent Levine, les andanes ferroviàries plenes de gent o fins i tot alguns paratges bucòlics on els dos amants es lliuren a la concupiscència de la carn), que volen encarnar un aire d’autenticitat en les relacions humanes enfront de l’artificiositat d’un món opulent abocat al seu propi declivi.

Un intens alè tràgic recorre la pel·lícula de Joe Wright de cap a cap i n’impregna cada escena, cada un dels recers íntims de la Karenina, subratllant la seva angoixa creixent davant la precipitació dels esdeveniments. El desenllaç fatídic gairebé es pot palpar físicament des del primer moment, intuïnt l’abisme final de claudicació i de renúncia en què cau l’adúltera dama (una Kneira Knightley magistral, plena de vigor i de sensualitat). Claudicació davant el sofriment per l’amor traït, no pas vers la societat que la condemna per haver-se atrevit a a viure i sentir amb llibertat.

El preu que la Karenina ha de pagar per no haver representat el seu paper ha de ser necessàriament alt. Tots els seus coetanis de classe alta viuen assumint el caràcter teatral de les seves vides, havent d’actuar en tot moment segons el rol que se’ls ha assignat i executant al peu de la lletra les acotacions establertes.

Teatre dins del teatre, teatre dins del cinema, i fins i tot teatre i cinema a partir de la novel·la: tot un brillant i captivador exercici metacinematogràfic, el que fan en aquesta adaptació Joe Wright i Tom Sttopard, a l’alçada de dues joies com són Vània al carrer 42 (1994), sobre la cèlebre peça d’AntonTxèkhov L’oncle Vània (1899) que Louis Malle (1932-1995) situa en un teatre novaiorquès, i la indispensable Looking for Richard, dirigida per Al Pacino el 1996.
Molt a prop de l’obra mestra. Fascinant.