Orfeneses

Als anys 60 del segle XIX, Monet, Bazille i Renoir compartien quelcom més que una sincera amistat: la passió per la pintura. L’atzar, combinat amb les dèries personals –i la tossuderia en el cas del primer- van fer que al cap de poc temps tant Frédéric Bazille –el més jove de tots tres- com Pierre-Auguste Renoir s’allistessin a l’exèrcit per combatre contra els prussians. Monet, que anys enrere també havia “servit a la pàtria”, ara en canvi va marxar del país abans que el mobilitzessin per a la guerra. Dissortadament, el 28 de novembre de 1870 el llargarut Bazille va morir a les trinxeres, als vint-i-vuit anys. Monet, que era a Londres exiliat, se’n va assabentar a través d’una carta que li va escriure Renoir.

El record de l’amic que havia posat per a ell a Le Déjeuner sur l’herbe (1866), juntament amb la Gabrielle –de qui Bazille se n’havia enamorat-, de l’admiració que havia professat cap al mestre, de la seva generositat, l’acompanyaria sempre més. El jove sots-tinent, que va caure abatut pels trets enemics al cementiri de Beaune-la-Rolande, havia comprat a Monet el quadre Femmes au jardin (1866) per ajudar-lo econòmicament en una època d’estretor del conegut pintor. La fatalitat va voler que, quatre anys més tard, la bucòlica escena d’aquesta tela presidís la vetlla del difunt, penjada al saló de la casa dels pares a Montpeller.

Ja al final de la seva vida, Monet, que era una celebritat reconeguda tant als seu país com a nivell internacional, va fer donació a l’Estat de la col·lecció pictòrica Les Grandes Décorations,  una cinquantena de panells de grans dimensions que eren estudis sobre paisatges naturals i, especialment, sobre els nenúfars que hi havia als jardins de la casa de l’artista a Giverny, a canvi que el seu preuat quadre Femmes au jardin fos exposat al Louvre entre altres obres mestres de la pintura. Les anomenades Nimfees van ser finalment ubicades a l’Orangerie de les Tulleries.

L’espectador que s’hi acosta es troba embolcallat per un univers de llum i de color que el submergeix en un món de quietud, d’harmonia, on Monet hi passava llargues estones, contemplant insistentment aquell paradís aparentment estàtic, volent copsar els matisos que la intensitat de la llum del dia, canviant, imprimia en els colors.
Infinites variacions sobre un mateix tema, plasmat amb un cromatisme que muta constantment i amb un traç que difumina o emfasitza els contorns segons el cas i des de perspectives visuals diferents, que el pintor impressionista va recollir en tota la seva obra: a banda de la prodigiosa vegetació aquàtica, també hi ha la catedral de Rouen, vistes de Londres i Venècia o els penya-segats normands d’Étretat. El mateix Monet deia que «el que volia era crear vastes superfícies pintades que envoltessin l’espectador i el fessin entrar en l’obra mateixa».

Monet, que era amic de l’aleshores primer ministre francès Clemenceau, no va fer l’oferiment de la seva obra per un patriotisme oportunista, sinó en reconeixement dels qui no havien tornat del front, com l’enyorat Bazille, i també de tots els homes i dones que havien contribuït amb el seu esforç a l’esplendor d’aquells paratges. Ell havia pogut tenir una vida plena, a diferència del milió i mig de joves sacrificats.  

Una absència insubstituïble

La Camille va morir, després d’un llarg patiment, el 5 de setembre de 1879. Cuidada fins al darrer sospir per l’Alice Hoschedé –la família amb qui convivien- i havent-se pogut acomiadar del marit i d’en Jean i el Michel, els seus dos fills, el cos inert de qui havia estat el gran amor de la vida d’en Monet va ser immortalitzat a Camille sur son lit de mort a l’alba que precedia el dia de la cerimònia fúnebre.
La pal·lidesa d’aquell rostre devastat pels estralls de la malaltia contrastava amb la blancor lluminosa del que tenia la model de Lió, tretze anys abans, quan va ser retratada per Monet a Camille, o la Femme à la robe verte (1866). L’elegància, tenyida d’una certa melangia, de la noia amb la jaqueta de vellut rivetada havia seduït a l’instant el pintor. Posteriorment, un festeig bohemi relativament curt que donaria pas al naixement del primer fill, Jean, el 8 d’agost de 1867 i al cap de tres anys l’acte festiu que convertiria la jove Doncieux en la senyora Monet.

Al llarg dels anys la Camille esdevindria el pal de paller de l’existència de l’artista obsessionat amb les metaformosis del color. Monet la va pintar en les més diverses situacions, passejant, sota l’ombrel·la, llegint,  contemplant el vol de les gavines… Era la seva musa artística, la persona que més estimava, sense la qual res no tenia sentit, ni tan sols l’èxit que acabaria arribant i permetria que poguessin dur una vida plàcida: «La Camille tenia aquella aquella calma satisfeta que ell admirava, la tranquil·litat de la carn feliç que absorbia el neguit de l’home estimat». Ville-d’Avray, Argenteuil, Giverny…, tots aquells indrets havien estat testimonis d’una dedicació perseverant, de temporades difícils però també d’una felicitat construïda amb afany.
Malauradament, però, el seu “talismà” va anar ensopint-se i va perdre el poder. Els mals de panxa de la Camille van desembocar en el pitjor dels pronòstics. Monet no se’n sabia avenir, fins al punt que estava disposat a bescanviar tota la bellesa dels camps i dels entorns purs i esclatants per la salut de la seva dona. Ell mateix, es diu en un significatiu fragment, «trauria la malaltia de la panxa de la Camille /…/, i pintaria aquella bèstia monstruosa abans que la cremessin», en un intent desesperat per foragitar el mal mitjançant l’art.

Els dos remordiments de Claude Monet es mou entre la novel·la i la crònica biogràfica, acostant-se més a aquesta darrera. L’autor fa servir tot el bagatge documental que ha adquirit –del qual en cita, fins i tot, les fonts principals- fent-lo encaixar prodigiosament en el desenvolupament del relat. La narració segueix un curs lineal, però adaptat als dos eixos principals, cosa que comporta que de tant en tant es rememorin vivències del passat.
La història se centra en aquests dos grans assumptes que van marcar la vida del cèlebre pintor, que al capdavall van ser dues pèrdues. Tant l’amic Bazille com la seva estimada Camille van deixar orfe Monet. En tots dos casos, a l’artista que deia que cap pintor no pot estar mai del tot satisfet de la seva obra se li va encastar un sentiment d’amargor, una ombra incòmoda que probablement no el va abandonar mai.

Michel Bernard (Bar-le-Duc, 1958), tot un expert en aquesta modalitat de recreació de personatges amb rellevància històrica –recordem l’anterior Els boscos de Ravel (també a LaBreu, 2018), d’entre una dotzena llarga de títols-, fa un retrat de Claude Monet meticulós, dotat d’una gran sensibilitat artística i escrit amb una prosa precisa i enèrgica, conduïda en tot moment amb pols ferm.
L’escriptor francès adopta un to omniscient al llarg de tot el recorregut narratiu i, tot i la voluntat literària que hi habita, podem dir que Els dos remordiments de Claude Monet no és una obra de ficció en el sentit estricte o, si més no, n’és només parcialment. Això sí, constitueix un exemple excel·lent d’aquest gènere tan difícil de practicar que cavalca agosarat entre la novel·la i la biografia, i que només reïx en comptades ocasions.