Només un desig

NOMÉS LA FI DEL MÓN, de Jean-Luc Lagarce.
Muntatge dirigit per Oriol Broggi; La Perla 29.
Representada a la Biblioteca de Catalunya a Barcelona, des del  12 de febrer de 2020.

El Louis torna a la casa familiar després de molts anys d’absència, amb la intenció de comunicar-los que s’està morint i que aquesta potser serà la darrera vegada que es puguin veure. A l’arribada al casalot –un escenari gairebé nu, presidit per una gran portalada, amb una calaixera atrotinada i un piano arraconat i cobert amb llençols als costats-, el petit nucli format pel germà (Antoine), la parella d’aquest (Catherine), la germana petita (Suzanne) i la mare, el rep amb un posat reservat, circumspecte. Tots s’esforcen en més o menys mesura a contenir una feixuga recança, tal com es veurà al llarg de l’obra.

El reencontre ben aviat posa al descobert l’enorme ressentiment i l’amargor que habiten dins de cada una d’aquestes persones, entre elles i cap a l’anomenat “fill pròdig” que ara, sense cap raó coneguda, irromp de nou en les seves vides. Els diàlegs creuats, les frases punyents que fan trontollar l’estabilitat de l’altre abocant-lo a llargs capteniments i a silencis profunds com pous, els monòlegs desencantats i contradictoris del Louis, tot plegat acaba configurant un potent joc dramàtic ple de ressonàncies que interpel·len també l’espectador: “…Una família com moltes altres, amb les mateixes regles, els mateixos lligams secrets, els mateixos antagonismes secrets…”, diu l’autor referint-se a la situació creada en aquesta obra.

Tota l’acció teatral té lloc en aquest espai ampli i alhora tancat, determinada en tot moment per la força de les paraules, d’una declamació que atorga un nou sentit a mots usualment desgastats o recurrents i amb repeticions i balbuceigs constants en el discurs que subratllen l’atmosfera enrarida en què es troben.

Després d’una primera part en què el desenvolupament dels diàlegs a diferents bandes esdevé en certs moments tediós i massa estàtic, es produeix una escena en què les paraules dites realment es barregen amb altres de procedència onírica o simplement imaginades i no verbalitzades en la percepció del Louis (David Vert, atordit, confús, en una continguda interpretació, sòbria), a partir de la qual el muntatge pren una renovada embranzida. La inclusió d’elements sonors i d’il·luminació en aquest fragment, així com en els moments finals de l’obra –en què la Suzanne (una Clàdia Benito que desprèn una forta emotivitat en cada intervenció) posa veu i música a l’angoixa del germà que s’acomiada-, hi és decisiva.

Una posada en escena austera

Oriol Broggi n’ha fet una posada en escena absolutament austera – cosa a la qual ja ens hi té acostumats, recordem el seu Sòfocles representat al Teatre Romea el 2018, per posar un exemple-, que reforça aquesta concepció dramatúrgica que concedeix a la paraula i la seva enorme versatilitat la capacitat de generar l’acció i de corporeïtzar-la de manera poc tangible, en substitució de fets dinàmics que facin avançar la representació.

Txèkhov, com sempre s’ha dit, n’és el referent indiscutible; a les seves obres sembla que no hi passi res i, en canvi, es posen de manifest situacions profundament doloroses que emergeixen, però, de la introspecció i del dolor íntim. A banda del gran escriptor rus, tots –director, actors, el mateix autor de l’obra- hi veuen també en aquest tipus de teatre el ressò de dramaturgs tan controvertits com Bernard Koltès o Thomas Bernhard.

Jean-Luc Lagarce (1957-1995) va acabar d’escriure Juste la fin du monde el 1990, a partir d’una idea inicial que es remunta a l’any 1986. Des de 1998 sabia que patia la sida. Fins al 1999 no es va estrenar –per tant, amb caràcter pòstum-, però després ha estat representada sovint tant a França com a altres països. L’obra ha estat posteriorment inclosa dins del repertori  de la Comédie Française. Lagarce és considerat avui un autor de prestigi en el teatre francès.

Només la fi del món planteja, a la seva conclusió, alguns interrogants que ens apropen segurament a l’essencial d’aquesta obra. Què pretén realment en Louis amb el seu retorn? Explicar la urgència de la seva situació, tot esperant una “acollida” d’aquest petit cercle familiar, al capdavall potser els únics éssers propers que té al món? Reconciliar-se amb ell mateix primer, que l’ajudi a trobar un alleujament personal, a anar-se’n havent-se exonerat d’algun deute?

El cert és que al final hem albirat la dimensió d’un drama íntim, el que turmenta el Louis, de causes i conseqüències corals –ningú no pot desentendre’ns, ni la cunyada Catherine (Màrcia Sisteró, que comparteix algunes de les rèpliques iròniques del text, distant), ni tan sols la mare (Muntsa Alcañiz, sempre en un segon pla), que cedeix el protagonisme als fills-, però que no acaba resolent-se a l’escenari, davant  la impossibilitat que té el Louis, que tenen tots, de fer-se escoltar o, sobretot, d’expressar-se de la manera adequada. Ell se’n va sense haver confessat la raó de la seva visita.

Tanmateix, no ha estat un intent del tot estèril el del nostre escriptor-narrador-personatge, perquè l’Antoine acaba abraçant-lo (Sergi Torrecilla, infeliç al costat de la Catherine, rotund a través d’una dicció dura i vigorosa) i la seva germana Suzanne li vol transmetre que el comprèn i també, finalment, l’estima com és: tocant al piano i cantant els mots poètics del Louis (David Vert): “Les paraules dites, a vegades camuflen, amaguen, despisten, però sempre comuniquen”.

La solitud intransferible de cadascú, com els silencis durant massa temps mantinguts, no marxen mai del tot; hi aprenem a conviure, encara que el món, el nostre món personal i egocèntric estigui a punt de desaparéixer.

Només la fi del món
Jean-Luc Lagarce
Traducció: Ramon Vila
Direcció: Oriol Broggi
Ajudant de direcció: Albert Reverendo 
Il·luminació: Pep Barcons 
Vestuari: Marta Pell
Support audiovisual : Francesc Isern
Suport àudio: Damien Bazin
Agraïment especial a Marta Filella   

Actors i actrius

Muntsa Alcañiz  la mare
Clàudia Benito  Suzanne, la germana petita
Màrcia Cisteró  Catherine, parella d’Antoine 
Sergi Torrecilla  Antoine, germà de Louis
David Vert  Louis
Producció: La Perla 29
Durada: 1h 50 minuts
Teatre Biblioteca de Catalunya
A partir del 12 de febrer de 2020

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.