El real i l’intangible

UN LLOC ANOMENAT ANTANY, OLGA TOKARCZUK.
Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski. Barcelona: Proa, 2020 (1ª. edició: març). 320 pàgs. 19,90 euros.

Aquesta voluntat narrativa de fer conviure dins d’un mateix text àmbits del coneixement tan diversos com la biologia, la filosofia o la botànica, i gèneres com el quadern de viatge, la divulgació científica, la crònica històrica i la ficció convencional, queda palesa en la seva darrera obra editada al nostre país, Cos (Räta, 2019; en castellà, Los errantes, Anagrama, 2019).

És un dels mèrits literaris que va destacar l’Acadèmia sueca a l’hora d’atorgar-li el Nobel de Literatura en l’edició de 2018, celebrada  juntament amb el de Peter Handke –Nobel 2019- aquest desembre passat. “Per una imaginació narrativa que amb passió enciclopèdica representa l’encreuament de fronteres com a forma de vida”, un enunciat enormement seductor que convida el lector a endinsar-se en l’univers d’aquesta escriptora polonesa.

El llibre que ara ens ocupa, publicat originàriament en polonès el 1996 i traduït per primer cop al català el 2001 abans de la present reedició, se situa en una línia diferent del títol que comentàvem, tot i que amb alguns dels trets característics de la seva literatura.

Un lloc anomenat Antany, que va fer créixer el prestigi de l’Olga Tokarczuk, és una novel·la sobre les vides dels habitants d’un poble imaginari, Prawiek; una comunitat rural amb uns personatges peculiars però alhora representatius d’una època convulsa, travessada en aquesta història per tres generacions. La Genowefa, el Michal, la Misia, l’hereu Popielshi, L’Espigueta…, tots ells i les seves vivències configuren un retaule humà impregnat d’un alè poètic que, tanmateix, no evita la cruesa dels esdeveniments tràgics.

A banda d’aquests éssers de carn i óssos, n’hi ha uns altres d’imaginaris als quals l’escriptora els atorga tanta o més importància: uns àngels que vetllen pel benestar dels vilatans, en contrapartida amb altres no ben bé humans i de presència amenaçadora com l’Home Dolent o el Negat Xipoll. També hi tenen una rellevància especial les coses, alguns objectes que han estat testimonis atents de les vicissituts per les que han passat cadascun dels habitants de l’Antany. Un molinet de cafè, per exemple, l’ànima del qual perdura entre les quatre parets de la casa de la Genowefa.

Una faula sobre el pas del temps

El món real, amb el dia a dia esquinçat per les penúries de la subsistència i de les guerres (tant la primera com la segona afectaran i molt la fràgil existència dels vilatans), i l’intangible en què el paisatge, les veus somortes però ben vives de la terra i de la vegetació i el ressò dels ancestres hi són ben presents, caminen de bracet en aquesta novel·la que és també una faula sobre el pas del temps.

Olga Tokarczuk ens explica la història de tots aquests personatges de manera fragmentària, a través de capítols curts amb moments i escenes de les seves vides. Es van alternant al llarg del relat, de primer com si el temps de cadascun fos únic, independent del dels altres veïns.

Un temps que transcorre de manera aparentment aliena al curs universal i simultani de l’existència de tots els homes i dones. Però a poc a poc els camins vitals dels pobladors de l’Antany s’encreuen, es perfilen mentre avancen, fent-se més curts o més llargs, més planers o més esquerps. L’escriptora fa encaixar les peces donant forma a un retrat col·lectiu que acaba reforçant la seva empremta llegendària i que és, alhora, la crònica d’una època i d’un indret que han existit més enllà de les fronteres físiques.

I de tota aquesta vitalitat natural i de la nostra curiositat se’n pot aprendre molt, ens diu Tokarczuk, adoptant un to didàctic en molts moments, a mig camí entre la digressió filosòfica, el conte tradicional i l’apunt sociològic: “Els esdeveniments són per als àngels com una mena de somnis o de pel·lícules sense començament ni fi. Els àngels no s’hi saben implicar /…/. L’home aprèn del món, de les circumstàncies, adquireix coneixements sobre les coses i sobre ell mateix, s’emmiralla en els esdeveniments, delimita fronteres, possibilitats, posa noms”.

Olga Tokarczuk, autora d’una desena de llibres entre els quals Els llibres de Jakob (2014, en polonès; sense traducció encara al nostre país) o Sobre los huesos de los muertos (Siruela, 2019; 2009, en polonès), a banda del ja esmentat Cos (premi Man Booker 2018; obra ambiciosa que travessa els límits habituals dels gèneres i dels registres literaris), es deixa impregnar de tot el que l’envolta per escriure les seves ficcions: “quan escric he de sentir-ho tot dins meu; he de deixar que passin a través meu tots els éssers vius i objectes que apareixen al llibre, tot el que és humà i el que és més enllà de l’ésser humà…”.

Aquestes paraules de l’escriptora al discurs d’acceptació del Nobel són prou rellevants. Un sentiment d’afecte, de tendresa cap a la vida en totes les seves manifestacions, per minúscules o inabastables que puguin semblar. I és aquesta tendresa, diu Tocarkzuk, el que li permet crear històries i compartir-les, “descobrir-ne interminables semblances i lligams”.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.