L’enyor i la frisança

El 1980, quan Mercè Rodoreda va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, potser no es recordava d’aquelles paraules visionàries que havia escrit en una carta a l’Anna Murià el 19 de desembre de 1945. Algun dia se’n rescabalaria, li deia a la seva amiga íntima, dels anys malbaratats a l’exili: «Em requen tots aquests anys inútils, desmoralitzadors, però me’n venjaré /…/ No hi haurà qui m’aturi».
O potser sí que els tenia ben presents, uns mots tan profunds i viscerals, en el moment del reconeixement, en una data –tres anys abans de la seva mort- en què, a més de l’esmentat guardó, també seria premiada amb el Ciutat de Barcelona per Viatges i flors i el de la Crítica Serra d’Or per Quanta, quanta guerra, tots dos títols apareguts aquell mateix any.

La “venjança”, però, s’havia anat materialitzant durant les dues dècades anteriors. Els 70 i 80 van suposar la consolidació de l’escriptora que el 1979 havia instal·lat ja la seva residència a Romanyà de la Selva, després de tancar definitivament la “cambra en un setè pis” de Ginebra. L’interès per conèixer la seva obra creixia a tots els nivells, amb l’augment de traduccions i, fins i tot, a través d’adaptacions a la televisió, al cinema i al teatre.
Les grans novel·les de Mercè Rodoreda (1908-1983) veuen la llum durant la fosca postguerra espanyola, en la que ha estat considerada l’etapa de maduresa de l’autora de la primerenca Aloma (1938; reescrita posteriorment i reeditada a finals dels anys 60). La plaça del diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974) i La mort i la primavera (1986), publicada pòstumament, són una mostra ben eloqüent de la reparació del greuge que va dur a terme i amb escreix.

Cartes a l’Anna Murià (1939-1956) constitueix un valuós testimoniatge autobiogràfic del periple que va viure Rodoreda com a expatriada catalana. La correspondència que la novel·lista va mantenir amb la periodista literària i també escriptora Anna Murià, recuperada en aquesta nova edició hereva de la que el 1985 ja va fer conèixer La Sal edicions, és només una part de l’extensa obra epistolar de qui admirava la narrativa de Katherine Mansfield.
A banda dels diferents blocs destinats a primeres espases de les lletres catalanes com Carles Riba o Josep Carner, a intel·lectuals de la talla de Guansé, Tasis o Triadú i polítics de la rellevància de Pi i Sunyer i Tarradellas entre molts d’altres –recollits al volum recopilatori Cartes de guerra i d’exili (1934-1960), curat per l’estudiosa Carme Arnau en la versió de l’Institut d’Estudis Catalans de 2017- cal destacar especialment les lletres que li va escriure el seu company sentimental Armand Obiols entre 1941 i 1971- Cartes a Mercè Rodoreda, presentades per Fundació La Mira el 2011- i les que van mantenir ben viva la comunicació entre l’escriptora i l’amic i editor Joan Sales, aplegades amb el nom de Cartes completes (1960-1983) de 2008, dins de “La cara fosca de les lletres”, la mateixa col·lecció que acull aquestes de recent aparició.
Rodoreda va realitzar, doncs, una activitat molt prolífica en el conreu del gènere epistolar, la qual cosa no deixa de ser sorprenent si tenim en compte que en més d’una ocasió ella mateixa havia manifestat la seva escassa predisposició per aquesta feina: «No m’agrada escriure cartes. Escriure cartes em fa mandra i la mandra és una cosa molt i molt dolenta» (París, 3 de setembre de 1948). 

Una amistat forjada en l’absència
La vintena llarga que integren el present recull s’adrecen a la gran amiga que fou durant molts anys Anna Murià (1904-2002) i, lògicament, també a la seva parella, el poeta i traductor Agustí Bartra (1908-1982). Només n’hi figuren tres, de tornada; és a dir, de les escrites per la periodista exiliada a Mèxic com a rèplica a les missives de l’escriptora. De fet, tal com s’explica a la introducció del llibre, si avui podem llegir aquestes breus però intensíssimes confessions de la Rodoreda és gràcies a la bona voluntat de qui fou secretària de la Institució de les Lletres Catalanes en plena guerra civil, que les cedí a Isabel Segura i Mari Chordà, responsables de la primera edició, quan feia dos anys de la mort de la companya lletraferida.

Les dues escriptores van emprendre juntes el camí de l’èxode el gener de 1939, al costat de plomes de pes com Pere Calders, Cèsar August Jordana, Sebastià Gasch, el matrimoni Oliver i d’altres, a banda dels esmentats Agustí Bartra i Armand Obiols –nom fictici utilitzat per Joan Prats en els afers de tipus professional-, que es convertiria en l’amant de Rodoreda i amb el pas del temps en el seu gran amor, malgrat la incertesa i el sofriment que li van comportar.
L’amistat entre Mercè Rodoreda i Anna Murià va néixer a Roissy-en-Brie, durant els mesos que van conviure en un château que alguns exiliats que els havien precedit, al capdavant dels quals Francesc Trabal, havien preparat per a l’estada del grup de nouvinguts.
El 1940 Murià i Bartra –ja oficialment parella- marxen cap a terres més llunyanes: primer a República Dominicana, després a Mèxic, al cap dels anys als Estats Units becats per la fundació Guggenheim, etc. Rodoreda i Obiols refusen d’acompanyar-los i es queden a França (Roissy, Tolosa, Bordeus, París, Llemotges…). Escenaris, tots ells, on anirà creixent l’enyor de l’escriptora per l’amiga absent. «Estimada Anna, vas lligada a la millor època de la meva vida», li escriu des de Bordeus el 29 de febrer de 1945. Rodoreda sovint recorda els bons moments passats, la complicitat entre dues dones amb afinitats compartides: «Roissy ha estat la revifalla d’una joventut sense joventut” (5 d’abril de 1940, a Roissy).

El to intimista recorre aquestes lletres, amarades d’un lirisme sincer i nu, dotat de la força dels sentiments que s’obren camí, de vegades impetuosament, per desfogar-se a pler, per fer ben visible la seva veu urgent. Rodoreda troba en l’Anna la confident perfecta i gairebé es podria dir que un dels puntals necessaris per sustentar l’esforç que fa l’escriptora contra la tristesa i l’amargor que la consumeixen: «Estimada Anna, m’has fet molta falta i encara me’n faràs més”, unes paraules que són presents al llarg de tota la correspondència, sobretot durant la dècada dels quaranta.
El plany epistolar de qui més endavant –per raons de feina de l’Armand Obiols,- acabaria fixant la seva residència a Ginebra, té tres components essencials, que es complementen en el protagonisme que prenen en aquestes pàgines. En primer lloc, la frisança per escriure, la necessitat de poder dedicar-se a allò que la fa més feliç: «Vull escriure, necessito escriure; res no m’ha fet tant de plaer, d’ençà que sóc al món, com un llibre meu acabat d’editar /…/», diu des de Bordeus el 19 de desembre de 1945. Aquest desfici per lliurar-se plenament a la literatura es fa cada cop més evident, tal com es pot anar resseguint al llarg d’aquests fragments autobiogràfics de gran vivesa.

La relació amb l’Armand Obiols –el Joan, per a ella- és l’altre tema que angoixa profundament Rodoreda. Joan Prats havia deixat la seva muller i una filla a Barcelona i aquesta realitat sempre va esdevenir una rèmora feixuga que s’interposà entre tots dos. Ho veiem en aquests mots significatius: «És trist, molt trist, perquè l’Obiols és la persona que he estimat més de la meva vida” (París, 2 de desembre de 1946). I encara més en aquesta altra confessió valenta, datada també a París tres mesos després de l’anterior: «El meu amor per en Joan ha estat el centre de la meva vida. En fallar-me aquest amor, m’ha fallat tot /…/. L’amor de l’Obiols ha estat un amor de misèria».
En el fons, segurament el que corseca l’escriptora és que la seva parella no hagi estat capaç de “fer net”, com sí que va fer ella quan, abans d’abandonar Catalunya, va separar-se del marit i va confiar el fill, el Jordi, a la seva mare. Els recorda i els esmenta sovint en aquests escrits breus, però com un assumpte més aviat secundari.

Finalment, un tercer element que no falta mai en l’explicació del que és «la meva vida, donada a trossos en diverses cartes» és el de la salut física i anímica de Rodoreda. En alguns moments es mostra preocupada per un dolor persistent que té al braç dret: «Quan no pugui realment aguantar la ploma, agafaré la màquina», conclou el 17 d’agost de 1948.
A partir de 1956, però, l’Anna Murià no va rebre cap més notícia escrita de la dona que anys enrere li havia assegurat que la seva amistat no es marciria mai. Potser ja començaven a ser, en paraules de l’Anna, «l’una per a l’altra, fantasmes del passat».

Acompanyades de breus ressenyes que complementen o aclareixen informació relativa a personatges, publicacions de l’època i dades biogràfiques rellevants de l’escriptora, aquestes cartes revelen també un rostre en ocasions més frívol de la Rodoreda, tot i que els estralls de la guerra van afectar-la profundament, tal com es pot apreciar en algunes descripcions del paisatge desolat que trobaven quan intentaven travessar la frontera fugint de l’amenaça nazi.
A banda de la relació cronològica de la correspondència, la present edició de Blanca Llum Vidal i Maria Bohigas també inclou una interessantíssima conversa que Isabel Segura i Mari Chordà van mantenir amb l’Anna Murià a Terrassa el març de 1985 i un commovedor epíleg, L’última paraula, escrit per Margarida Puig –la nora de Rodoreda-, que relata les darreres hores de vida de l’escriptora i desvela aspectes més foscos de la seva  personalitat.

Cartes a l’Anna Murià (1939-1956) ens brinda l’oportunitat de conèixer una mica més qui un bon dia va dir que ja estava “cansada de fer de dama de les camèlies” i amb els anys va esdevenir aquesta gran dama de les lletres catalanes que és avui.