La pervivència del mite

Recuperem aquesta edició d’El vampir (The Vampyre, 1819) de John William Polidori (1795-1821), que compta amb un completíssim estudi introductori de Marina Espasa, també autora de la traducció (2013).
La que és considerada com l’obra fundacional de la narrativa de vampirs, que arribà al seu punt àlgid a finals del segle XIX amb la publicació de Dràcula (1879) de Bram Stoker, torna al primer pla de l’actualitat literària arran de l’exposició “Vampirs. L’evolució del mite”, que es pot veure a CaixaFòrum de Barcelona fins al 21 de gener de 2021. Un recorregut per la interpretació que n’ha fet sobretot el cinema, però també la fotografia, la pintura, el teatre i el còmic, d’una de les creacions més potents de la ficció literària.

Amb el pas dels anys les societats evolucionen deixant enrera creences i supersticions, però algunes pors atàviques (a l’existència del mal, a les presències espectrals, al desconegut en definitiva, Rousseau deia “el vampir són els altres”) no han desaparegut de l’imaginari col·lectiu, simplement adopten noves formes de representació.
La història de la gènesi literària d’aquesta terrorífica figura, tot i ser prou coneguda, no ha deixat mai de fascinar-nos. El seu poder de seducció és enorme, i té la capacitat de renovar-se i de continuar mantenint intacta la seva atmosfera inquietant, tan representativa del romanticisme anglès del dinovè.

Lord Byron (1788-124), el gran i alhora maleït poeta romàntic, famós pels “excessos” d’una vida curta però intensa, passa l’estiu de 1816 a Vil·la Diodati, a tocar del llac suís Léman, acompanyat d’un quartet d’amics  prodigiós: John William Polidori, metge i secretari personal de Byron; Percy Bishe Shelley i qui serà la seva futura muller, Mary Shelley –autora de Frankenstein o el Prometeu modern (1818)- i Claire Clairmont, germanastra de Mary i amant del noble.
La nit del 17 de juny Byron els proposa, per fer més suportable el tedi d’un temps plujós que els ha confinat massa hores al palau, que cada un d’ells expliqui una història aterridora. El resultat no pot ser més fèrtil: de la ment de Shelley neix el cèlebre monstre reconstruït peça a peça, i la ploma de Polidori crearà el retrat del vampir literari, un aristòcrata llibertí i mundà que destrueix la vida de les persones, tant en sentit metafòric com literalment físic, nodrint-se de la seva sang i convertint-se així en un no mort, un ésser que viu permanentment en la tenebra.

Sembla ser que la idea original va sorgir de Byron i que el dr. Polidori, sense l’autorització de l’altre, va transformar el que era un esbós en un conte perfectament acabat, amb un argument i uns personatges ben definits. Tot i això, quan El vampir surt publicat per primer cop a la revista New Monthly Magazine el 1819 duu el nom de lord Byron com a autor, i el malentès (o “mala jugada”, propiciada en certa manera pel mateix poeta) portarà cua no tan sols en els cercles literaris. Uns mesos després, però, els londinencs Sherwood, Nelly and Jones n’editaran la primera versió en llibre amb l’autoria ja esmenada.

L’encarnació del mal
El conte de Polidori té el mèrit de convertir una figura fins aleshores folklòrica en un mite literari i, més endavant amb el tombant de segle, també cinematogràfic. Recordem-ne un dels exemples més reeixits: el 1922, en l’època encara no sonora, l’alemany F. W. Murnau signa Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (Nosferatu, una simfonia del terror), una adaptació no autoritzada del Dràcula de Bram Stoker, que va originar un important plet entre el cineasta i la vídua de l’escriptor anglès.
L’autor d’El vampir probablement era coneixedor de les obres predecessores del romanticisme alemany: Léonor (1772) de Gottfried August Bürger i La núvia de Corint (1779) de J. W. Goethe, però el que no devia preveure és que el seu relat influiria en la literatura posterior, donant lloc a títols memorables com La morte amoureuse (1836) de Téophile Gautier, els Cants de Maldoror (1869) del comte de Lautréamont, Carmilla (1871) de Joseph Sheridan Le Fanu, L’Horlà (1886) de Guy de Maupassant i, sobretot, el ja esmentat Dràcula (1879) de Bram Stoker. Polidori, metge amb una vasta formació humanista, es va llevar la vida un mes abans de complir els vint-i-sis anys, prostrat en un estat de profunda depressió.

La història de Byron / Polidori presenta uns trets argumentals que seran reproduïts amb més o menys fidelitat en futures obres del gènere. Lord Ruthven, un aristòcrata de comportament depravat i amoral –recorda inevitablement el Dorian Gray (The picture of Dorian Gray, 1890) d’Oscar Wilde, ambdós personatges amb un clar component fàustic-, encarna la personificació del mal sense límits geogràfics ni temporals. El seu afany de perdurar a través dels segles és més fort que qualsevol intent humà d’aturar-lo.
L’Aubrey, el seu company de viatge, l’exemple d’home bo per naturalesa,  se n’adona i voldrà parar els peus al malvat cavaller, però la malaltia i una progressiva follia l’hi impedeixen. Per a l’Aubrey l’amenaça del mal és real i tangible, malgrat la distància i el misteri que ho envolta tot. Se sent completament dominat per un ésser a qui ha fet un terrible jurament, i veu impotent com la mort més espaordidora amenaça justament qui més estima, la seva germana Ianta.

Aquestes són les línies mestres de la història. Hi ha dos individus que s’enfronten entre ells, amb resultats desiguals segons les diferents versions, que simbolitzen l’eterna lluita del Bé contra el Mal. A El vampir, però, la relació entre lord Ruthven i l’Aubrey és vista també com el reflex de la que hi va haver a la vida real entre lord Byron i Polidori, cada cop més nefasta. Tant és així que el metge i escriptor hauria volgut rescabalar-se’n en el pla literari, mostrant un personatge tan maligne com seductor (Ruthven / Byron).

El conte de Polidori està escrit amb un pols enèrgic, que imprimeix al relat un ritme absolutament trepidant. Les poques pàgines que l’integren salten davant nostre, impregnades de l’esperit i dels grans temes romàntics: el viatge cap a terres desconegudes; l’amistat que, sense saber-ho, camina de bracet amb l’infortuni; les malalties de l’ànima; la por i alhora l’atracció davant l’irracional i el desig de pervivència més enllà d’una vida terrenal.
Gairebé dos-cents anys després de la seva aparició, El vampir –escrit en “un parell de matins o tres ociosos”, tal com deia el mateix Polidori- ha conquerit la tan cobejada immortalitat, i el seu autor també. Encara que aquest no volti de negra nit embaucant joves donzelles per dessagnar-les completament.