La (im)possibilitat d’una restitució

Malgrat la intensa vida que ha dut, plena de coneixences i emmarcada per esdeveniments històrics de gran transcendència, Roland Baines no pot esborrar l’empremta d’uns greuges del passat. Necessita respostes, alguna mena de reparació. A Lessons Ian McEwan construeix un personatge de reconeixibles ressonàncies autobiogràfiques, amb les lògiques distorsions però, alhora, més honest i real que mai. 

«Escriure una novel·la és lliurar-se a una mena d’intimitat sostinguda», deia Ian McEwan en una conversa amb la professora Vanessa Guignery, publicada el 2018 a Études britanniques contemporaines (recollida a Conversaciones con Ian McEwan, edició de Ryan Roberts, Gatopardo, 2019). Manllevant unes paraules del crític V. S. Pritchett –que recomanava “perseverar en l’estupor” que requereix la composició literària–, l’autor anglès insisteix en la necessitat de concentració intensa que ha de preservar l’escriptor quan es troba immers en ple procés creatiu.

Ian McEwan (Aldershot, 1948) –la mateixa data de naixement que en Roland Baines, el protagonista d’aquesta ficció–, ha fet cas d’aquest savi consell en l’elaboració de Lliçons (Lessons, 2022), el dissetè títol d’una llarga trajectòria que s’inicià el 1975 amb el recull de contes First Love, Last Rites (Primer amor, últimos ritos, Anagrama, 1989), i que abraça setze novel·les més i dos aplecs de relats curts, a més de guions cinematogràfics, una obra de teatre i un oratori. Tota la seva producció narrativa s’ha traduït tant al català com al castellà i, per tant, el prestigi de McEwan és de fa temps prou arrelat al nostre país.
Lliçons és la seva novel·la més llarga i, possiblement, la més ambiciosa de totes des d’una perspectiva temàtica. També pel que fa a l’estil –amb Lessons torna “la intel·ligència de McEwan, la seva prosa clara”, diu el seu col·lega i amic Julian Barnes–, que es recrea sovint en referències literàries, tant d’autors com d’obres seves, esplaiant-se en comentaris i cites de fragments, i hi estableix interessants analogies –Joseph Conrad és un dels qui més en reconeix el seu guiatge, “la interioritat” i “el color extern” en les vivències dels seus personatges, el poder de la paraula escrita per mostrar tot un món–, i que podem apreciar ja des de les primeres pàgines: «En Roland estava sorprès, horroritzat, divertit? No hi havia cap resposta possible, cap història disponible d’una interioritat tal com la descrivia Conrad. La ment, les variacions d’humor diàries del seu jo jove eren impenetrables des d’aquella distància».

McEwan acompanya el Roland, el seu ‘alter ego’ en força aspectes a Lliçons, com ha reconegut ell mateix– «és la meva novel·la més real», confessa a l’escriptora i locutora de ràdio canadenca Eleanor Wachtel en el marc del Festival Internacional d’Autors celebrat a Toronto l’any passat–, al llarg de la mirada retrospectiva d’una vida i d’una època, les seves, que caminen inevitablement juntes, durant set dècades: des de la postguerra fins a una actualitat recent, molt present encara en la memòria col·lectiva (la Guerra Freda, el Mur de Berlín, la crisi dels míssils de Cuba, la catàstrofe de Txernòbil, el Brexit, la irrupció del COVID-19…).

És aquesta contínua interacció entre el desenvolupament de les històries privades, sobretot la del Roland, entre l’evolució de la seva personalitat a través dels múltiples aprenentatges que li brinda l’existència, de les “lliçons” que un entorn inestable i no exempt de dolor li proporciona, i d’altra banda els efectes dels grans esdeveniments mundials, la que marca la progressió del relat.

Introspectiva, irònica, amarada d’una amarga lucidesa, la prosa de McEwan recorre el llarg periple del seu “personatge”, movent-se en un difícil equilibri entre la reprovació i la indulgència. Malgrat les vivències enriquidores que ara recorda, algunes d’elles inoblidables i que el fan sentir partícip de la història del segle XX –com la dels dies que caminava pels carrers de Berlín mentre molts ciutadans s’emportaven trossos del famós mur per fi enderrocant-se davant d’ells, en directe…–, en Baines s’adona que la “placidesa” actual en què viu instal·lat és fràgil i que persisteixen, tot i els anys transcorreguts des d’aleshores, uns greuges del passat que necessita poder comprendre, als quals s’hi ha d’encarar: una relació concupiscent, plaent i traumàtica alhora, amb la seva professora de piano quan tenia catorze anys; la fugida de l’Alissa, deixant una nota escrita, abandonant el Roland i el fill de tots dos, el Lawrence; el seu “fracàs” com a poeta, o com a pianista ‒ aquest potser no compta, es diu. Hauria de ser restituït, intentar-ho si més no.

Lessons recupera  l’Ian McEwan –d’una generació de grans escriptors com Martin Amis, Julian Barnes, Kazuo Ishiguro o Salman Rushdie–  autor d’obres mestres com El confort dels estranys (1981), Expiació (2001) o A la platja de Chesil (2007), per posar només uns exemples.
Una lliçó de bon ofici, a la qual el lector no hauria de renunciar.