La darrera actuació

Més de deu anys de dedicació a un projecte ambiciós, enormement captivador i, alhora, no exempt de riscs que ara es materialitzen en aquesta nova aproximació cinematogràfica a la figura sempre controvertida d’Oscar Wilde (Dublín, 1854 – París, 1900): poeta, novel·lista, assagista i, per damunt de tot, dramaturg adaptat i representat encara avui als escenaris de mig món.

Una vigència que l’artífex d’aquest dilatat treball d’investigació i de posada en escena, el veterà actor britànic Rupert Everett (Londres, 1959), ha mantingut sempre activa, tant al cine com davant el teló: és el cas, per exemple, de l’obra The Judas kiss en la versió de David Hare i dirigida per Neil Armfield al Teatre Hampstead de Londres el 2012, i protagonitzada per ell mateix en el paper del malenguanyat escriptor. La convulsa relació entre Wilde i el seu amant Alfred Douglas era l’element principal del muntatge, qüestió que també té una rellevància destacada en la pel·lícula estrenada recentment.

Amb no poques dificultats en l’assumpció, el disseny i l’execució de la producció –finalment, repartida entre Gran Bretanya, Alemanta, Bèlgica i Itàlia-, la pel·lícula començà a caminar el setembre de 2016, amb unes localitzacions naturals magnífiques –tal com es pot comprovar en el seu visionat, totalment recomanable- i un elenc actoral farcit de talent (Colin Firth, Emily Watson, Edwin Thomas o Tom Wilkinson), a banda de l’excel·lent treball interpretatiu d’Everett.

The Happy Prince (el títol original, canviat pel desafortunat La importancia de llamarse Oscar Wilde en la versió espanyola), escrita, dirigida (és el seu debut com a director de cine) i protagonitzada per Rupert Everett, recrea els últims anys de vida del cèlebre escriptor, exiliat a França i Itàlia després de complir-ne dos de treballs forçats a la presó londinenca de Reading. Wilde no tornarà a aixecar el cap després d’aquesta “mort en vida” –tal com ell mateix la qualifica en més d’una escena del film; “m’ho heu pres tot, ja no em podeu prendre res més, jo ja estic mort”, crida des de la penombra d’una esglèsia a uns joves que l’assetgen-, i acabarà els seus dies malalt, lliurat a la beguda i a una lascívia patètica que el converteixen en molts moments en una mena de bufó de tavernes i festes desenfrenades. Una esperpèntica caricatura del gran creador literari i de l’home de brillant oratòria que fou.

Sebastian Melmuth, el nom que adoptà durant els darrers anys d’exili, conserva l’enginy que el va fer popular i el va convertir en un dels autors de teatre més admirats, i també el gust per la bellesa ara ja gairebé marcida al seu voltant, enyorant l’esplendor d’una vida bohèmia estroncada de manera cruel.

El retrobament amb el seu gran amor, lord Alfred Douglas –força més jove que ell- a Nàpols mostra un home egocèntric, ressentit i reincident en comportaments encara arrauxats; però també amargament lúcid i lleial a ell mateix, seduït instintivament pel reclam dels plaers carnals. La curta temporada que passa amb Bosie –tal com l’escriptor l’anomenava- deixarà ben palès que les noves circumstàncies no afavoreixen precisament  la seva relació amorosa, sinó que l’aboquen a un distanciament cada cop més abrupte de futur incert.

Acarnissament

El temps que passà entre reixes va deixar unes irreversibles seqüeles en  l’escriptor, que fou “sacrificat” sense miraments per una societat victoriana que, no gaires anys abans, havia rigut i aplaudit l’autor de El ventall de Lady Windermere (Lady’s Windermere Fan, 1892), Un marit ideal (An Ideal Husband, 1895) o La importància de ser Frank (The Importance of Being Earnest, estrenada el 1895 i no publicada fins al 1899).

Wilde va ser castigat i sotmès al menyspreu i a l’escarni públic per la seva condició d’homosexual, després que un tribunal londinenc donés crèdit a les acusacions de sodomia fetes pel marquès de Queensberry, pare d’Alfred Douglas. El veredicte fou celebrat no només pels assistents i l’aristocràcia, sinó també per la premsa de l’època.

La pel·lícula té un fil conductor, desenvolupat de manera un punt desordenada en alguns trams però intensa i apassionada, en la narració oral que el mateix Wilde –de jove, amb els seus dos fills; també de gran, a les acaballes- fa d’un dels seus contes, The Happy Prince (publicat amb altres en un mateix volum el 1888, destinats al públic infantil).

Wilde, o Melmuth, evoca des del jaç mortuori en un hotel barat de París el seu particular calvari durant els darrers anys: la sentència, les vexacions públiques, el sofriment dins la presó i el sorgiment de la malaltia. També aflora el record d’alguns moments carregats de bones expectatives als inicis de la ja recuperada llibertat, camí de l’exili.

Tot plegat és descrit allunyant-se del llenguatge d’una biopic convencional; a través de seqüències traçades amb un estil impressionista, encavalcant-se de vegades unes amb altres, defugint l’ordre cronològic dels fets i la seva ubicació en els escenaris viscuts. Mostrant per damunt de tot el personatge en tota la seva intensitat dramàtica, la seva sovint histriònica “actuació” en aquest peculiar grand guignol: l’home que s’enfonsa en la misèria moral i en la pobresa, repudiat per molts; l’escriptor estimat i admirat encara per alguns; carnassa d’una societat hipòcrita i covarda.

Una interpretació (potser també un exercici desmesurat de vanitat actoral, segons algunes crítiques) sens dubte magistral, profunda. Subratllat per la força de la partitura de Gabriel Yared, que emfasitza el curs de la història en els seus instants més intensos.  

El relat cinematogràfic, les imatges, estan impregnats d’un marcat to crepuscular, que accentua el declivi físic i moral que patí l’escriptor en el seu tortuós periple final; el seu lúgubre capteniment no exempt de penediment i de por en alguns moments; la tristesa que ara tot ho envaeix. La fotografia expressa els estats d’ànim i les atmosferes decadents però alhora plenes de vida dels antres nocturns; la soledat de la pensió de mala mort; la imparable desfeta i inutilitat de la sumptuositat i de la bellesa estètica davant el dessassossec continu; la languidesa que xucla l’esperit i el desposseeix d’allò que estima.

Però res no pot arravatar-nos el darrer reducte de dignitat, de pròpia estimació, ens diu Oscar Wilde amb la seva actitud: “Estimar-se a un mateix és el començament d’un romanç que durarà tota la vida”. Val la pena prendre’s aquestes paraules seriosament; amb humor, si es vol –a la  manera de Wilde-, però amb dedicació i perseverança.