Jon Fosse, un recer íntim i inalienable

Tot i ser habitual a les llistes de candidats al prestigiós guardó durant els darrers anys, el nom de Jon Fosse no era gaire conegut a casa nostra abans de l’octubre passat ‒s’havien publicat alguns dels seus llibres en castellà, majoritàriament de narrativa‒, llevat d’una part molt petita del seu teatre, que va trepitjar els escenaris barcelonins, pocs, comptats: el 2002 a la Sala Beckett Vindrà algú (1996), dirigida per Antonio Simón; el 2014 al Versus Teatre Hivern (2000) en un muntatge de Marc Chornet i, més recentment, el 2021 Ester Roma Calle va posar en escena Soc el vent, al Teatre Akadèmia. No ha estat mai un autor gaire present a les programacions de temporada, probablement pel desconeixement generalitzat de la seva obra, com dèiem.

Fosse, que ha estat reconegut sempre més com a dramaturg que com a novel·lista –sobretot fins a la concessió del Nobel–, més aviat odiava el teatre a l’inici de la que seria una extensa trajectòria, però quan va haver escrit la seva primera obra es va sorprendre del resultat, i encara més quan la va veure representada. Així ho explica en un interessant article que Assaig de teatre: revista de l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral de l’Institut del Teatre publicava el 1998, “Quan un àngel creua l’escenari”, que recull les opinions de l’escriptor narrades per ell mateix en primera persona: «Veure el meu treball a escena fou una experiència increïble, quasi màgica, veure com les meves paraules prenien unes ales humanes».

Al llarg dels anys, però, l’obra de Fosse ha anat abraçant altres gèneres com la narrativa, la poesia, l’assaig i la traducció. Les seves novel·les i narracions han anat compartint progressivament el protagonisme que abans tenien sobretot les peces dramàtiques. Tal com va dir a la conferència del 7 de desembre passat a Estocolm, l’encaix mutu es produeix de manera ben natural, perquè hi ha una coherència temàtica i unes afinitats estilístiques entre els treballs d’ambdós àmbits. La importància del llenguatge silenciós és, precisament, un dels trets que Fosse destaca com a fonamental en la seva escriptura: «Aquest llenguatge silenciós parla des de la totalitat de la meva obra, tant si es tracta d’una novel·la com d’una obra de teatre /…/, no són les parts en si mateixes les que són importants, sinó tot el conjunt».

Jon Fosse (Haugesund, 1959) ha rebut l’atorgament del Nobel amb enorme satisfacció ‒tot i l’estranyesa que va experimentar quan va rebre la notícia, una sensació de felicitat i desconcert barrejats, si més no durant els moments immediatament posteriors‒, no tan sols pel que suposa de reconeixement al més alt nivell a tota una vida dedicada a la literatura, sinó  per la gratitud de molts lectors, que el felicitaven perquè sovint havien trobat alleujament i suport en els seus llibres.
Així doncs, és “per les seves obres innovadores i per la seva prosa que donen veu a l’indicible”, en paraules dels acadèmics, que l’autor noruec ha estat mereixedor d’aquesta distinció. Anders Olsson, el president del comitè, assegura que l’escriptura de Fosse posseeix la virtut de «parlar amb senzillesa dels sentiments més profunds i d’experiències vitals que ens toquen a tots».

La publicació de Blancor (Kvitleik, 2023) ‒primer títol en català, traduït per Carolina Moreno Tena del nynorsk, una variant occidental del noruec, d’una obra que s’acosta a la vuitantenta entre els diferents gèneres‒ per Galàxia Gutenberg a finals d’aquest any passat, brinda ara al lector l’oportunitat de corroborar i de compartir ‒o no‒ les afirmacions dels experts. És previst que a aquesta nouvelle d’encara no cent pàgines li segueixin altres proses que actualment ja existeixen en castellà, com per exemple Mañana y tarde (Nórdica / De Conatus, 2023), Melancolía (Random House, 2023) o l’ambiciosa Septología (De Conatus, des de 2019), composta de set volums.

Blancor és un conte que, més que una història convencional, és un llarg monòleg dramatitzat ‒podríem considerar-la, doncs, també com una petita peça teatral, amb un espai escènic definit i altres personatges que interactuen amb el principal‒, a través del qual el protagonista explica el que li passa mentre ho està vivint. Aquest home cada cop més atordit s’ha perdut dins d’un bosc, després que el seu cotxe hagi quedat immobilitzat en un punt accidentat de la pista forestal per la que circulava. És negra nit, el fred és implacable i no s’albira ni el més remot senyal de vida humana pels voltants.
El lector, que disposarà de ben poca informació d’aquesta persona al llarg del relat, llevat del motiu no gaire clar que l’ha dut fins a aquest paratge, anirà adonant-se que tot (l’espessa boscúria, els inesperats acompanyants durant la peripècia, els contrastos entre lluminositat i negror…), pren una significació metafòrica, més enllà dels rols semàntics i narratius habituals.

Un argument que entronca perfectament amb el pensament literari de Fosse, i que ell mateix ha donat a conèixer a les nombroses entrevistes que ha hagut de concedir els darrers mesos, com en aquesta de Manisha Lalloo publicada a la web dels Premis Nobel: «Quan escric, sento que entro en un lloc nou, en un altre univers /…/. T’oblides del temps, estàs completament immers en el que estàs escrivint». Fosse explora territoris íntims on les emocions i els sentiments complexos sobre els grans interrogants de l’existència humana cerquen la manera de cohabitar i d’expressar-se, i intenta fer-los tangibles. Com el de l’home de Blancor que es troba, sense ser-ne prou conscient, en un espai fronterer excepcional que l’envaeix i el mena a travessar-lo.

Una literatura, la de Jon Fosse, que ens convida a descobrir tot un món potser inaprehensible a primera vista però enormement fascinant. Un autor que amb el pas del temps ha sabut trobar, amb l’escriptura, un lloc dins seu que, subratlla l’escriptor, només és seu. Avui, com sempre, continua escrivint des d’aquest recer íntim i inalienable.