Joan Perucho, poeta i narrador del fantàstic

Cent anys del naixement d’un dels escriptors probablement més “oblidats” de les lletres catalanes contemporànies. Joan Perucho (Barcelona, 1920 – 2003) és l’autor d’una obra literària fortament arrelada en les temàtiques del fantàstic, de la tradició gòtica i del gènere especulatiu[1].

Poeta, narrador, articulista, crític d’art…, Perucho fou un home de lletres complet. Els seus títols narratius ens ofereixen una àmplia diversitat  d’arguments procedents de l’àmbit de l’extraordinari: històries de vampirs, cavallers amb poders excepcionals, presències fantasmals, esdeveniments inversemblants, senyals d’una altra dimensió, del sobrenatural…
Tot un món que l’escriptor ha explorat amb una curiositat insadollable i amb una prosa que avança sempre acompanyada de l’erudició de l’autor:  referències bibliogràfiques poc conegudes, edicions que es remunten a episodis foscos d’altres èpoques…, Perucho contextualitza històricament aquestes ficcions  i aconsegueix dotar-les d’un interès que propicia la nostra credibilitat.

Amb una imaginació ben ensinistrada, el fabulador descendent de remots avantpassats italians, els Peruccio, emparentat literàriament i en l’amistat amb escriptors com Néstor Luján i Álvaro Cunqueiro –“els meus germans espirituals” els anomenava-, ens convida a endinsar-nos en realitats paral·leles, a traspassar el límit dels paràmetres racionals que guien la nostra existència quotidiana. Tal com deia ell: “A descobrir el què hi ha darrere de les coses, fins i tot de les més banals”. En una entrevista en profunditat realitzada ja fa anys[2], Perucho afirmava que per a ell el més misteriós que hi havia al món era, de fet, la mateixa realitat.
Hi ha altres mons apòcrifs, però estranyament vinculats al real, que l’escriptor ha recreat en unes històries que acostumen a enfrontar la part racional de les persones i les coses amb l’element sobrenatural.

Lector voraç i culte, bibliòfil empedreït, el seu afany per trobar respostes als grans interrogants que planen sobre la nostra existència el va portar a escrutar els vastos dominis del fantàstic, amb obres seves que ja són clàssics del gènere com Les històries naturals (1960; reeditada el 2019 a Edic.62), Llibre de cavalleries (1957; reeditada en còmic aquest mateix any, a Empúries), el volum de proses breus Els homes invisibles (Comanegra, 2020, amb uns encertats pròleg i epíleg de Julià Guillamon i Marina Espasa respectivament, i que aplega els reculls Diana i la mar morta, de 1953 i Cendres i diamants, de 1989), Les aventures del cavaller Kosmas (1981) o El baró de Maldà i les bèsties de l’infern (Columna, 1994), entre altres.
A banda de la ficció, hi ha dos magnífics assaigs sobre l’escriptor i la seva obra: Joan Perucho i la literatura fantàstica (Empúries, 2020), que el crític Julià Guillamon ha reescrit per a l’edició d’enguany; i del mateix autor Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació (Galàxia Gutenberg, 2015), una aproximació també al context històric i literari d’aquest “ostatge voluntari del passat”.

L’emoció del passat
Ell mateix ho reconeixia sempre i com a mostra recordem aquestes paraules  extretes de les seves memòries, Els jardins de la melanconia (Edic.62, 1992): “l’emoció del passat continua endogalant-me”. Paraula poc usual  que Perucho féu servir per dir que se sentia subjugat per la força de temps pretèrits, amb tota la càrrega enigmàtica –i també un punt de tirania-, que aquests exercien en ell.
Un viatge apassionant a través del fantàstic que permet distanciar-se de la quotidianitat, del que és habitual i previsible. Com a creador de mons màgics, l’escriptor recrea, reinterpreta alguns mites del nostre imaginari col·lectiu a través de la ficció. Cerca en els enigmes de la vida indicis i senyals que siguin reveladors, difícils de trobar ara com ara: “Què hem vingut a fer aquí? Ningú no ho sap. El dia que es pugui saber, que no se sabrà mai, perquè aleshores el món es pararia, els rellotges s’aturarien, llavors seríem com déus, i això no pot ser”[3].

Enguany, més que una protocolària commemoració d’efemèride, el que cal és restituir el valor de l’obra de Perucho, donar-li la importància que no ha rebut durant tots aquests anys –ajudar a visibilitzar-lo-, conèixer la seva literatura, culta i alhora plena d’aventures.
A més d’exposicions, com “Vampirs a Morella! Les històries naturals de Joan Perucho i el general Cabrera” – que es podrà veure en itinerància, de moment aquest mes de juliol a Morella-, o la que li dedica la Biblioteca Nacional de España fins al 27 de setembre d’enguany, “Vampiros en la biblioteca”, totes dues organitzades per la Institució de les Lletres Catalanes i comissariades per Julià Guillamon, també hi ha previst l’acte de lectura dramatitzada El mèdium a Banyoles el proper dia 27 i l’espectacle de Carles Belda “El romanç de les històries naturals”[4].

Però, tal com dèiem, el millor reconeixement que podem retre a aquest escriptor guardonat amb el Premi Nacional de la Crítica, el Joan Crexells i el Ramon Llull per Les aventures del cavaller Kosmas el 1981 el Nacional de Literatura el 1995 entre altres, és llegir-lo, deixar-nos endur per la seva prosa imaginativa.
Joan Perucho és un dels escriptors canònics de la literatura catalana. Ho diu, i no és un elogi qualsevol, el gran crític Harold Bloom (1930-2019) a la seva cèlebre i controvertida obra The western cannon (1994).