Imprevisibles designis de l’amor

El sentiment amorós, que es manifesta de maneres ben diferents i sovint camuflat darrere d’aparences enganyoses i cruels, és el gran protagonista d’aquests excel·lents contes d’Eça de Queirós, escrits a finals del segle XIX però amb la qualitat literària encara intacta. L’autor també hi qüestiona les “bondats” de la tan enaltida societat civilitzada   

El 1874 els subscriptors del Diario de Noticias de Lisboa van poder delectar-se amb la sorprenent història del Macário i del seu enamorament a Peculiaritats d’una noia rossa, el primer dels contes que obre el present recull i un dels més coneguts de l’escriptor portuguès. Com aquest, els altres sorgits de la ploma que deixà en morir una part d’obra inèdita anirien apareixent en diferents capçaleres, al llarg d’una vida marcadament cosmopolita. No va ser, però, fins a 1902 que van oferir-se al lector aplegats en un llibre, Contos (Porto, Liv. Chardron).

La publicació d’aquesta ficció és considerada com l’inici d’un període molt productiu per a Eça de Queirós (Póvoa de Varzim, 1845 – París, 1900), tant en l’àmbit de la creació literària com pel que fa a la seva carrera de diplomàtic, que va culminar amb el nomenament de cònsul a París el 1888. L’escriptor va compaginar sempre ambdues activitats, juntament amb l’exercici de la crònica periodística i de viatge.

Novel·les com El crim de mossèn Amaro (1875; Quaderns Crema, 2001), El cosí Basilio (1878; Quaderns Crema, 2000) o La il·lustre casa de Ramires (1900; Destino, 2006) són prou representatives de l’excel·lència literària de l’obra de Queirós, però el llibre que tenim a les mans ens brinda ara el goig de gaudir de la seva narrativa curta. Les cinc peces, doncs, que conformen aquesta acurada edició són cinc joies rotundes del relat breu de l’autor que el 1885 va visitar Zola a París, captivat pels nous corrents literaris del realisme i naturalisme.

Impregnades d’un poderós esperit romàntic, tot i l’estil realista de l’escriptor ‒sobretot en l’estudi minuciós de la psicologia dels personatges‒, totes elles tenen en el sentiment amorós l’element principal que les fa desenvolupar i que mai no es veu plenament satisfet. El desig d’estimar, de “posseir” l’ésser tan anhelat i fins i tot idealitzat, de ser correspost per l’altre, topa amb un entorn sovint reclòs en costums, prejudicis i malfiances ancorades en el passat.
El joc de la seducció esdevé així un intricat ritus on les màscares amaguen la veritable naturalesa de l’amor. Tanmateix, aquest ‒malgrat les diferents formes que pren, més sinceres o més hipòcrites‒ sempre acaba provocant una transformació notòria en la vida dels involucrats, com D. Maria da Piedade a Al molí (1880) o el protagonista absent ‒magnífic el recurs narratiu que Queirós empra en aquesta narració‒ de José Matías (1897). Aquí l’autor fa fluctuar l’atracció dels enamorats entre dos pols pretesament oposats: espiritualitat i sublimació versus carnalitat.

Però quan es destaca la universalitat de les temàtiques queirosianes es posa l’accent també en la crítica que l’autor va realitzar de la societat “civilitzada” del seu temps, la qual preconitzava uns valors de suposat benestar que es contradeien amb la realitat. A un estil de vida més sofisticat i materialista, Queirós hi contraposa austeritat. És el cas de Jacinto, l’hereu de nissaga noble de Civilització (1892), conte d’arquitectura argumental impecable que discorre per puntuals digressions filosòfiques, no exemptes d’una refinada i mordaç ironia: «És en el súmmum de la civilització que l’home experimenta el súmmum del tedi».

Aquesta habilitat satírica forma part de l’escriptura d’Eça de Queirós: en la distància que pren de les situacions dramàtiques, però encara més en el tracte cap als seus personatges, condescendent i fins i tot commiseratiu. Deixa que es desfoguin, especialment quan els cedeix ocasionalment la veu, tot i que tutelats sempre pel narrador omniscient, que es fa càrrec de la seva dissort i els agombola amb la seva atenció conhortadora.
Només un dels contes d’aquest recull, El finat (1895), s’allunya dels camins més fressats dels altres i s’endinsa en el gènere del relat gòtic o fantàstic, en la línia dels que van escriure mestres com Guy de Maupassant. Però també aquí l’imperatiu amorós acaba imposant els seus designis.