Diada del Llibre: quatre joies recuperades

L’endemà de Sant Jordi, o fins i tot durant els dies següents, el lector no accidental es veu amb cor d’anar recuperant la seva normalitat, després d’una llarga temporada en què els llibres, i sobretot els títols més suposadament susceptibles de captivar l’atenció d’una part majoritària de compradors o lectors socials, han ocupat les seccions culturals dels informatius televisius i digitals i han centrat llargs monogràfics a la premsa  dedicats a recomanar les novetats d’enguany.

El rebombori, la difusió sovint grandiloqüent però gens menyspreable –quin autor o autora no se sent pletòric en veure el seu treball promocionat d’aquesta manera, i més encara després, quan és a prop dels seus seguidors signant-ne cada exemplar o parlant del seu llibre públicament…– dels “escollits” dona pas de manera inevitable a una post-diada amb una sensació de cansament, de ressaca després de la fartanera editorial.

És un bon moment, des d’una calma retrobada que el lector literari agraeix, per tornar a orientar la mirada cap a altres llibres que han romàs ocults, o simplement han passat desapercebuts, enmig de la lògica voràgine dels dies passats. Per això, des d’aquest espai volem fixar-nos ara en alguns títols que mereixen tota la nostra atenció.
És el cas de quatre joies narratives de ficció, alienes al soroll i a les tendències passatgeres, que recentment han estat redimides d’un cert oblit  i que s’ofereixen en acurades edicions, més oportunes i benvingudes que mai: tres clàssics rescatats de la letargia en què es trobaven i un quart més contemporani poc conegut a casa nostra. Tots quatre potser han estat “etiquetats” molts cops – mirem de passar per alt la lletjor de la paraula– de títols “menors” en el conjunt de l’obra dels seus respectius autors, qualificatiu que només es pot justificar si es té en compte, sobretot, la trajectòria de publicació que han seguit al llarg dels anys i no pas per manca de qualitat literària.

Nicholas Nickleby (Adesiara, 2025 –perseverant en la recuperació de clàssics de diferents èpoques i tradicions, més enllà dels grecs i llatins;  traduït per Carles Llorach-Freixes) encapçala aquest petit llistat. Llegir Dickens (1812-1870) sempre és un plaer de gran intensitat, per la riquesa de la seva prosa, per la minuciosa caracterització de personatges i de la vida quotidiana al Londres victorià. Però també per l’exquisida ironia amb què retrata el funcionament maldestre de les institucions de l’època (els tribunals de justícia, els centres pretesament “educatius”…) i la cruesa –no exempta d’humor– de l’estat generalitzat de deteriorament social.
Escrita i publicada entre 1838 i 1839 en forma de fulletó, com la majoria de les novel·les de l’escriptor anglès, narra les aventures del jove Nicholas per refer la seva vida després de la mort del pare, a través d’un llarg trajecte ple d’adversitats. Quan s’alça el teló de les seves monumentals obres, desfila davant nostre la sovint esperpèntica tragicomèdia humana que Dickens va saber copsar tan bé.

L’editorial Flaneûr ja ens té acostumats a un catàleg ple de títols singulars, acuradament escollits i presentats, veritables troballes d’autors com W. G. Sebald, Joseph Roth, Walter Benjamin o Robert Walser (1878-1956), de qui ara podem conèixer aquestes Històries en la traducció d’Anna Soler Horta (Geschichten, recopilades i publicades per primer cop el 1914, després d’haver aparegut per separat en revistes de l’època com Die Insel o Neue Rundschau), i que foren escrites entre 1899 i 1912, durant els primers anys de la seva producció literària viscuts a diferents ciutats, sobretot Zuric, Munic, Täufelen –a casa de la seva germana– i Berlín.
Els trenta textos aplegats en el el present volum, encapçalats amb petites il·lustracions fetes pel germà de l’escriptor, Karl Walser, tenen en comú la brevetat: es tracta majoritàriament de contes curts, tan curts que molts s’acosten al microrelat, i algunes narracions a la part final del llibre. A partir d’anècdotes o successos aparentment intrascendents, i d’observacions sobre fets autobiogràfics, Walser escriu sobre el món del teatre –al qual era molt aficionat–; de l’encaix de l’artista (el poeta, el músic) en la societat i descriu alguns paisatges i entorns per fixar-se en els comportaments humans. Aquestes temàtiques clarament predominants a Històries no amaguen, però, indicis significatius d’obres tan emblemàtiques com L’ajudant (Der Gehülfe, 1908) o La passejada (Der Spazierbang, 1917).

Aquest 2025 Thomas Mann (1875-1955) torna a ser motiu de commemoració perquè es compleixen cent-cinquanta anys del seu naixement. L’any passat La muntanya màgica (1924) –probablement la seva novel·la més ambiciosa, amb permís d’Els Buddenbrook, i també amb un prou conegut contingut autobiogràfic– arribava al centenari de la seva publicació, convidant a noves lectures i interpretacions sempre estimulants d’aquest cim de la narrativa universal.
Enguany, Males Herbes –amb una línia editorial eclèctica i audaç– ha encertat de ple en la decisió de brindar-nos l’oportunitat de llegir en català un dels títols que possiblement han passat més d’incògnit de l’obra de Mann: Mario i el màgic (Mario und der Zauberer, 1930), traduïda aquí per Joan Fontcuberta –la darrera existent és de 1984, editada per Proa.
La novel·la, publicada un any després que l’escriptor alemany rebés el Nobel, és una vigorosa al·legoria contra els feixismes i la seva gran capacitat oportunista i manipuladora, la trama de la qual transcorre a la Itàlia de Mussolini, en un moment històric especialment tens i ple de mals presagis, en què el Tercer Reich i el nazisme ja comencen a ser una amenaça seriosa. Mann fa, doncs, des d’aquestes pàgines, un clam d’alerta contundent contra els totalitarismes cada cop més presents.

Finalment, el darrer tresor literari que volem recomanar-vos pertany a un escriptor més contemporani, possiblement poc llegit a casa nostra –tot i la tutel·la, si se’ns permet dir-ho així, exercida per Julià de Jòdar, estudiós i traductor d’alguns dels seus títols–, autor d’una obra formada per una trentena de títols, predominantment de narrativa de ficció i assagístics, d’una qualitat extraordinària: Julien Gracq (1910-2007), un dels escriptors francesos més importants del segle XX, conegut sobretot per La ribera de les Sirtes (Proa, 2008; Le Rivage des Sirtes, 1951), que guanyà el mateix any el prestigiós premi Goncourt, tot i que Louis Poirier (nom real de l’escriptor) el va rebutjar.
L’editorial mallorquina Lleonard Muntaner –amb un catàleg diversificat però amb un criteri sempre amatent a la recuperació de peces singulars i oblidades– és la responsable d’aquesta magnífica edició de La casa –prologada i traduïda per Julià de Jòdar i que compta també amb un interessant epíleg dels editors francesos Mäel Guesdon i Marie de Quatrebarbes.

Es tracta d’un dels treballs que han romàs més “ocults” o immersos en una llarga letargia, de Gracq. Una nouvelle intensa, fascinant tant en l’estil com en la proposta argumental, escrita amb la prosa minuciosa i dotada de gran bellesa pròpia de Gracq (una abassegadora riquesa lèxica, elaborada fins a l’extenuació), que embolcalla el lector en una d’aquelles atmosferes d’espera, estant a l’aguait  que succeeixen qui sap quins fets inimaginables, en un temps ple de revelacions personals que van aflorant a poc a poc, provocant així una transformació substancial de la narració. Es creu que escrita entre 1946 i 1950, La casa (La maison, a Éditions Corti el 2023) es presenta ara al lector català amb la preuada qualitat de ser inèdita fins ara. Un plaer per gaudir sense pressa.