Més enllà dels llindars coneguts

Un encert editorial rotund, el de recuperar per al lector català aquest títol inèdit fins ara d’un escriptor força desconegut encara a casa nostra i que és presentat sovint com “el darrer dels clàssics francesos”. Julien Gracq, pseudònim de Louis Poirier (Saint Florent-le Vieil, 1910 – Angers, 2007) va escriure aquesta nouvelle probablement entre 1946 i 1950, segons els responsables de l’edició original Maël Guesdon i Marie de Quatrebarbes (La maison, Éditions Corti, 2023). No és fàcil determinar-ne la data amb precisió absoluta, ja que “aquest secret ben amagat” ‒en paraules del traductor i prologuista Julià de Jòdar‒ no havia estat publicat anteriorment fins que la professora i estudiosa alemanya Bernhild Boie (1937), marmessora del conjunt de l’obra de Gracq i responsable dels dos volums de les seves Obres Completes a la prestigiosa col·lecció de La Pléiade (1989 i 1995; en vida, doncs, de l’escriptor), la va redescobrir i lliurar als successors de José Corti ‒el segell que sempre va anar publicant la producció de l’anomenat “ermità de Saint-Florent-le Vieil”.

Aquest conte d’amb prou feines quaranta pàgines no formava part, sorprenentment, dels nombrosos manuscrits que l’escriptor va llegar a la Bibliothèque nationale de France (un centenar de peces, que a més d’esborranys i versions corregides dels seus treballs, també incloïen articles, fotografies i quaderns amb anotacions de temàtica diversa) i que no va autoritzar a difondre’s fins al cap de vint anys de la seva mort.
El 2023, la valuosa “troballa” que significà La maison fou refermada amb una exposició que la Biblioteca francesa li va dedicar entre juliol i setembre d’aquell mateix any, “La forme d’une oeuvre”, comissariada per Jerôme Villeminoz, i que permetia descobrir una trajectòria literària composta d’una vintena llarga de títols, principalment de narrativa de ficció, però també d’assaig, crítica literària, quadern de viatge i en menor grau poesia i teatre.

A La casa s’hi poden identificar elements autobiogràfics del mateix Gracq que, segons el parer dels estudiosos i editors, són importants per situar-ne cronològicament la seva redacció. El viatge que el protagonista realitza habitualment en autocar ‒i que és el punt de partida d’aquesta història‒, entre dues poblacions, aquí anomenades només amb la inicial del nom, V i A, no és possiblement gaire diferent del que realitzava Louis Poirier els anys 1941 i 1942, quan feia el recorregut entre Saint-Florent-le-Vieiel (V) i Angers (A), per anar a impartir classes a un institut d’aquesta darrera localitat. Una rutina a priori tediosa, tot i que en un context històric especialment convuls, però que l’escriptor va transformar en un imaginatiu i fascinant argument. Gracq ja havia demostrat una gran capacitat fabuladora a Au château d’Argol (1938, la seva primera novel·la; Al castell d’Argol, Edic.62, 1991, i més recentment en castellà a DeBolsillo, 2017). 

Eren els anys de l’ocupació nazi a París, el govern de Vichy, la resistència, les delacions sistemàtiques entre ciutadans, etc. Poirier va plantar cara als alemanys i va ser empresonat al camp d’Elsterhorst, a la Silèsia aleshores germànica, entre maig de 1940 i febrer de 1941. Un episodi difícil d’oblidar, malgrat la recuperació relativament ràpida (hi va emmalaltir d’una infecció pulmonar) i la represa d’una normalitat abans estroncada sobtadament, tornant a la seva feina de docent.

A La casa l’home que, en un tram del trajecte, baixa de l’autocar i s’endinsa en un bosc espès, d’on sobresurt la presència inquietant d’una mena de casalot vell i majestuós, en sentir de cop dos trets de fusell és envaït per un record, «un desagradable record dels temps pròxims a la guerra». És una irrupció inesperada de la crua realitat que, tanmateix, no aconseguirà que l’accidental explorador que avui ha alliberat les regnes de la imaginació i la curiositat continuï la seva singular “aventura”. La forta atracció que li produeix la misteriosa casa, enmig d’un territori aparentment erm i devastat, esperona el seu interès per descobrir què és i què s’hi amaga darrere d’aquella façana d’aspecte decrèpit i a primera vista abandonada.

La tensió d’aquest temps –que pot semblar etern, perquè transcorre dominat per l’espera, a l’aguait de revelacions ara ocultes– creix a mesura que avança el relat. Aquesta expectació és viscuda per l’home / Gracq com una petita odissea que, progressivament, va eixamplant el seu bagatge anímic i intel·lectual, “sacsejant-lo” amb una lucidesa que traspassa el llindar d’allò merament racional o lògic. Però tant o més important que el que pugui acabar sadollant l’ànsia que el governa ‒alguna cosa semblant a un desenllaç‒, és aquest estat d’ara de transició, que fa pressentir l’adveniment d’un fet o d’una presència totalment inesperats, o si més no la contemplació d’alguna mena d’imatge o escena insòlita, el que ja és significatiu en sí mateix.
I, en efecte, el punt d’inflexió, el “succés” que consolidarà l’estat de canvi profund en el personatge es produeix inevitablement: «Hi vaig romandre molta estona, embruixat, embadocat, no respirant sinó amb l’alè d’aquella veu fascinant».

Tota aquesta incertesa, barrejada amb una fascinació que es nodreix també de les pulsions íntimes de desig i por del caminant, Gracq la revesteix sovint de reflexió filosòfica, com en aquest passatge en què s’interroga sobre el per què de vegades la nostra racionalitat s’afebleix davant l’atracció imperativa de forces i reclams sobtats d’índole emotiva o afectiva: «A què treu cap que en certs moments privilegiats de la nostra vida /…/, la paret voluntària que ens reclou contra l’infinit poder de suggestió emboscat dins les coses suri de sobte i es dissolgui /…/?». Hi ha, ens diu Gracq, més a prop nostre del que podríem sospitar, un món fronterer diferent i misteriós que ens convida. A La casa l’encert de l’escriptor és el de transformar un espai real en aquest altre imprevisible que per força trasbalsarà el nostre ésser.

Aquest és un dels trets més representatius de la narrativa de Gracq, que es pot apreciar perfectament a la que és tal vegada la seva obra més emblemàtica, Le Rivage des Syrtes (1951; La Ribera de les Sirtes, Proa, 2008) que, com se sap, va guanyar el prestigiós premi Goncourt aquell mateix any i que Gracq va rebutjar perquè estava en contra del que ell entenia com una banalització de la literatura. El fet d’acceptar-lo, doncs, podia mal interpretar-se, segons el seu parer, com una claudicació de la seva ferma convicció pel que fa als tres components que defineixen la vocació de l’escriptor: llibertat de creació, qualitat i integritat ètica.
Abans ja havien aparegut Un beau ténébreux (1948; versió en castellà a Shangrilá, 2011, Un bello tenebroso), el recull de poemes Liberté grande (1946) i l’assaig André Bréton, quelques aspects de l’écrivain (1948).
Durant les dècades posteriors Gracq va continuar conreant l’assaig i la crítica literària a Lettrines (1967 i 1974) i En lisant en écrire (1980; en castellà Leyendo escribiendo, Fuentetaja, 2005); narrativa: la novel·la Un balcon en fôret (1958) i el recull de contes La Presqu’île (1970; La Península, Nocturna ediciones, 2011), i també aquella peculiar combinació de quadern de viatge, autobiogràfic i assaig en títols com Les eaux étroites (1976; Les aigües estretes, Quaderns Crema, 2007), entre d’altres.

Els darrers anys –ho comentàvem al principi d’aquest article– la publicació pòstuma d’alguns títols inèdits com Manuscrits de guerre (2011; Manuscritos de guerra, Días Contados, 2018)), una combinació intel·ligent de diari i ficció; la novel·la Terres du couchant (2014; Las tierras del ocaso, Nocturna, 2016); Noeuds de vie (2021; Nudos de vida, Ediciones del Subsuelo, 2022), un aplec d’apunts autobiogràfics i reflexions sobre qüestions contemporànies del temps de Gracq, i, finalment, el que centra l’atenció d’aquesta ressenya, La maison, han contribuït a revaloritzar la figura i l’obra d’aquest gran escriptor una mica relegat a l’oblit.

Llegir Gracq és, sens dubte, un acte enormement plaent, i un exercici d’aprenentatge literari d’alçada, que requereix un cert esforç. La seva escriptura, rigorosa i acurada, d’una bellesa poètica abassegadora, amatent al detall, amb un lèxic riquíssim i un gran domini de la construcció sintàctica i del ritme narratiu, té la virtut de captivar-nos d’una manera gairebé addictiva.
Potser degut a aquesta excel·lència estilística, i també per la singularitat de les seves temàtiques, la seva obra –que ha estat objecte de nombrosos estudis i tesis doctorals– sempre ha estat més aviat associada a un perfil de lector culte i exigent, allunyat d’una literatura més “comercial” o lleugera.
Més enllà, però, de prevencions o etiquetes que sovint són equívoques, aquesta és una ocasió única per endinsar-nos en la immensitat de Julien Gracq.
Una celebració de la literatura que toca el sublim.