«Com vaig deixar que passés?»

A banda de l’escena en què veiem el senyor Williams cantant en un pub una popular cançó escocesa del segle XIX, The Rowan Tree, que li fa rememorar moments de la infantesa (al final, en un extraordinari i emotiu epíleg, tornarà a cantussejar-la, ara més feliç), cal destacar-ne altres clarament representatives de la cal·ligrafia fílmica de Living i que esdevenen  rellevants en l’evolució de la història. Les converses entre Williams i la senyoreta Margaret en diferents llocs (al restaurant, en un bar, passejant prop d’un jardí urbà o a peu dret), que mostren la transformació anímica del funcionari i de l’home que s’adona que no ha viscut gens la vida, en són un bon exemple. Williams confessa a la jove admiradora, en qui ha trobat la confident perfecta, que li queda poc temps a causa de la malaltia terminal que pateix, i que ha malbaratat molts anys d’una manera que ara troba inexcusable: «Com vaig deixar que passés?», diu perplex, mentre la noia l’escolta, commoguda. «Suposo que se’m va oblidar viure, un dia rere un altre…», afegeix compungit però, alhora, serè i ‒tot i que l’espectador encara no ho sap‒, calladament decidit a no marxar d’aquest món sense haver fet alguna cosa prou valuosa i plena de coratge.

I, en efecte, la primera part de la pel·lícula es tanca amb l’inici del canvi en la manera d’actuar d’en Williams com a funcionari del consell municipal de la ciutat, posant ara per davant de tot les necessitats d’un veïnatge massa acostumat a la inoperància burocràtica. Concretament, la petició de construcció d’un parc infantil, llargament ajornada per l’administració local. No és només una reacció davant la proximitat de la mort el que fa capgirar els esquemes del nostre home, sinó la certesa sobrevinguda que cal viure d’una altra manera i oferir als altres la possibilitat d’una existència digna, amb una mica de felicitat que, n’és més conscient que mai, comença per les petites coses de cada dia.

En Williams és protagonista en temps real, diguem-ho així, durant aquesta meitat. Ell mateix és al centre dels actes que es produeixen, dels propis i aliens, i el seu capteniment es fa més profund, més melancòlic, tenallat pel penediment en molts moments. Mentre que a la segona part, que comença justament amb la cerimònia fúnebre de la seva mort, tot i que són els altres personatges els qui assumeixen la conducció del relat, la presència de l’antic cap de departament es fa palesa (les seves últimes accions, l’empremta d’una transformació a nivell personal i professional, uns darrers i significatius gestos de comiat i d’agraïment), però ara a través de l’evocació dels altres, dels companys d’oficina, de la senyoreta Margaret, del seu fill Hart ‒que desconeixia el veritable estat de salut del pare‒ i, sobretot, del jove Wakeling en el decurs d’una escena final absolutament superba.

El missatge d’aquesta història és atemporal i, per tant, vigent en qualsevol època. Sovint, i potser més en situacions de pau i d’estabilitat econòmica, no valorem prou el preuat tresor que és la vida i la possibilitat de gaudir-la, i simplement “passem” els dies, els anys, massa capficats en les rutines habituals, “oblidant-nos”, com diu el senyor Williams a Living, de l’essencial, del que realment importa i del que, al capdavall, resta i perdura en nosaltres i en el nostre entorn. Tant Hermanus com Kurosawa n’han sabut transmetre el sentit amb una admirable tot i que, lògicament, diferent sensibilitat artística.