Clarobscurs premonitoris

Escrita entre 1596 i 1598 i no publicada fins al 1600, El Mercader de Venècia (The Merchant of Venice) és una dels títols de William Shakespeare més difícils de classificar. No pertany al grup de les grans tragèdies (Macbeth, Hamlet, El rei Lear…), ni es pot considerar una comèdia com Molt soroll per no res, Al vostre gust o El somni d’una nit d’estiu –per citar-ne només algunes de representatives-. Es tracta d’una comèdia dramàtica com a mínim o, encara més, d’un drama d’enganyoses però importants proporcions, tan vigent avui com segles enrera; tal com ho és, de fet, tota l’obra del gran dramaturg anglès.

El que comença semblant una petició de favor amorós, innocent a primera vista –freqüent en el teatre del geni d’Stratford-on-Avon-, que es concreta aquí en una demanda de suport econòmic, ben aviat dóna pas a una situació conflictiva d’evidents repercussions filosòfiques i religioses; ideològiques al cap i a la fi. L’argument és prou conegut de tothom: l’adinerat mercader Antonio demana un préstec (de fet el subtítol de l’obra en aquest muntatge és ben encertat) al ric jueu Shylock, el qual li deixa els diners amb un insòlit “interès” financer. El contracte acordat per ambdues parts, però estipulat en els termes de Shylock, venç al cap de tres mesos i Antonio, a causa d’uns problemes seus sobrevinguts de solvència econòmica, no pot complir el seu compromís. A partir d’aquí, la justícia haurà de dirimir el plet.

El muntatge que ens presenta la companyia Dau al Sec Arts Escèniques, en versió de l’experimentat director i dramaturg alemany Konrad Zschiedrich i Mingo Ràfols, actor també d’una dilatada trajectòria professional i bon coneixedor del teatre shakespearià, respon a un criteri dramatúrgic que vol mostrar l’essencial de l’obra i dels principals personatges que hi intervenen. Absolutament austera en la concepció de l’escenografia, precisa i directa als fets més rellevants, la representació evoluciona amb dinamisme al llarg d’una hora i mitja. L’ús de l’espai escènic –un ampli quadrat situat al centre, amb dues platees petites a banda i banda, esglaonades- així com el disseny de la il·luminació constitueixen dos elements fonamentals en aquesta adaptació d’El Mercader de Venècia, traduïda per a l’ocasió per Miquel Desclot.

El text del cèlebre i canònic creador ressorgeix aquí amb tota la seva força, en les veus d’Antonio (Lolo Herrero); el seu amic Bassanio (Damià Plensa); la intel·ligent i perspicaç Pòrcia (Sílvia Forns) i, és clar, el controvertit Shylock (Mercè Managuerra; sens dubte un dels personatges més poderosos del teatre shakespearià), el jueu que personifica la usura, l’avarícia, cruel i intransigent en el seu comportament, però alhora víctima precisament d’una societat que mostra els pitjors prejudicis contra aquesta comunitat i d’un sistema polític i judicial que els empara.

És un dels principals debats que sempre ha suscitat l’obra: és antisemita El Mercader de Venècia, ho és el seu missatge principal? Shakespeare n’era? O el que fa és només mostrar la complexa realitat religiosa i ètnica de la Venècia d’aquell temps? I, en tot cas, és visionària la situació que ens planteja l’immortal escriptor, anomenat també “l’inventor de l’humà”[1]?

Qui és més despietat en la seva actitud davant la justícia, en l’exigència que s’executi la sanció prevista havent-se incomplert el pacte subscrit amb anterioritat? És equànime, però, el veredicte del jutge, després de comprovar la manca inicial de clemència de Shylock envers Antonio, tal i com se li demanava? L’escena del judici és, probablement, la més potent d’aquest muntatge, sense deixar-ne de banda altres on l’enginy i la destresa verbal del discurs shakespearià són ben aprofitats pels seus artífexs, com la de la tria del cofre adequat que ha d’obrir el cor de Pòrcia a Bassanio.

Magnífiques interpretacions totes elles, en què la gesticulació, les mirades, el moviment escènic, doten al personatge de matisos que enriqueixen significativament la seva composició.

Una obra que reflexiona sobre el poder dels diners, el lloc i la funció de la justícia dins d’un estat econòmicament pròsper però autàrquic, la lleialtat sentimental o fins i tot els estigmes socials.

Llarga vida, doncs, a la Companyia Dau al Sec i a la Sala Versus en la que esperem que sigui una fèrtil singladura.

[1] Harold Bloom, expert i gran admirador de l’obra de Shakespeare, va publicar el 1998 el llibre Shakespeare: The invention of the Human; obra considerada canònica en la bibliografia crítica sobre el dramaturg anglès.