Aprenent a dominar les regnes

ELS LLITS DELS ALTRES, ANNA PUNSODA
Barcelona: Amsterdam, 2018 (primera edició, octubre)
143 pàgs. 16,90 euros


La primera novel·la d’Anna Punsoda (Barcelona, 1985), dedicada professionalment al periodisme cultural, és una molt bona carta de presentació en el món literari de casa nostra: premi Roc Boronat en l’edició de 2018 i una bona crítica l’avalen en el seu debut.
Els llits dels altres està escrita amb una prosa força depurada, pulcra, precisa, encertada en la selecció del material que vol narrar i fent-ho amb pols segur. Hi ha un ús equilibrat de fets viscuts i ara recordats per la Claustre, amb la inclusió de detalls significatius, i de reflexió en la història que s’explica en primera persona.
No és poca cosa en una primerenca incursió com aquesta, que sorprèn per la cruesa i alhora naturalitat amb què Punsoda explica una vida no massa afalagadora, la de la Claustre, marcada per l’herència d’un pare alcoholitzat i una mare depressiva; també per la llosa de l’anorèxia en la protagonista i l’empremta d’uns abusos sexuals comesos en el nucli familiar. El resultat n’és una trajectòria erràtica, la que duu la Claustre, convulsa i inestable en el terreny afectiu, no exempta d’un cert sentiment de culpabilitat que la jove no abandona mai del tot.
No hi manca, però, en la veu de la narradora una tendresa que contribueix a “empatitzar” ben aviat, ja des de les primeres pàgines, amb el personatge  i les seves penúries. Alguns fragments ens recorden l’estil de la gran Mercè Rodoreda en la seva narrativa breu.
La història de la Claustre és dura, depriment, però sobretot versemblant de cap a cap. I realista: cada cop són menys aïllats els casos que coneixem de famílies aparentment “normals” amb situacions dramàtiques com les d’aquesta novel·la.
La protagonista s’hi encara, no sense amargor, potser perquè no hi té més remei, o potser perquè reconciliar-se tant com pugui amb el seu passat és una condició indispensable per continuar caminant. Tal com diu la Claustre en el capítol inicial, que esdevé un inquietant prefaci del que s’explicarà a continuació: “Tot pot amagar-se, però hi ha històries que són aguilots pessigant-te el fetge. Les espantes i et tapes com pots el forat que t’han obert. Aprens a caminar tort i foradat, amb un braç dedicat a espantar bèsties /…/. Fins al dia que vols viure i necessites les dues mans”.             
Decidida a governar les seves pròpies regnes, finalment la Claustre no defuig el que li no és plaent o fàcil. Així, Punsoda fa que l’inici i el final de la novel·la acabin trobant-se de manera encertada, es complementin, subratllant el que n’és essencial.
Magnífica conclusió en la seva brevetat.
Una gran revelació, sens dubte.
No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.