Eterna quimera

EN BRAÇOS DEL PARE, ÀLVAR MASLLORENS
Pròleg de Martha Masllorens
Sabadell: La Temerària, 2018 (1a edició: agost)
160 pàgs. 16 euros

És l’amor cancel·lat de manera inesperada per l’altra part allò que empeny l’home sentimentalment devastat a cometre un acte extrem, reprovable en  la seva condició primigència, essencial? La línia que separa la cerca de la bondat i de la bellesa del territori fosc que cohabita dins nostre és potser més prima del que ens sembla a primera vista. Aparentment, una distància enorme separa aquests dos mons, però és un enigma. Com ho és una de les moltes digressions filosòfiques que conté En braços del pare, la primordial segurament: “La distància existent entre el misteri i el secret”, reflexiona el protagonista  davant l’imminent cataclisme sentimental,“és la mateixa que es dóna entre la curiositat i el dolor”.
No és la redempció a través d’un acte venjatiu, malgrat que just segurament des de la pròpia perspectiva moral, d’un mateix i dels errors que hagi pogut cometre en el passat, el que cerca l’individu d’aquesta novel·la. Deixant-se endur per un sentiment de dolor o de frustració, la seva és una acció que en el fons vol restaurar l’harmonia escapçada, sense preveure’n els efectes futurs. 
La història que el nostre home, pintor i també professor d’art, explica en aquesta nouvelle intensament poètica tant en l’estil com en el missatge de fons, amaga una càrrega dramàtica que no es tradueix en fets ben bé fins al darrer capítol, tot i que l’abast s’hi percep de manera progressiva.
L’enyor, tant per uns moments feliços viscuts com per tot allò que podria haver esdevingut i ara sembla de nou només una il·lusió, un vagareig inútil de la imaginació, defineix en gran mesura el que és al capdavall una llarga confessió autobiogràfica d’aquest personatge, atordit per la seva actuació final.        
El relat mesurat del narrador, marcadament introspectiu, impregnat com dèiem d’un to que intenta transcendir en tot moment la vivència concreta, el desencís de l’instant crucial, no fa preveure un desenllaç que acaba trasbalsant les expectatives del lector. Inquietant, eloqüent en les pàgines finals. “Com acceptar fins al darrer sospir les conseqüències dels nostres actes, pensaments, omissions”, es pregunta la persona en qüestió.
Els dos eixos que estructuren la narració són dedicats a les dues persones que nodreixen els records del nostre home: la Joana i la Maureen. Dues peces cabdals en el discurs evocador del protagonista. Bristol, la ciutat anglesa, n’és una altra: escenari breu però decisiu.            
Aquesta és la segona novel·la d’Àlvar Masllorens (Barcelona, 1962), després d’El so inaudible de les estrelles (Proa, 2002; guanyadora del premi Roc Boronat 2001). Escrita en una prosa narrativa que busca destil·lar el llenguatge i desprendre’l de bagatge superflu, i que deriva puntualment en un estil assagístic adaptat a les sinuositats de la ficció, En braços del pare no és una crònica més de desamor i de pèrdua. És una lloança de l’art i del procés creatiu que l’acompanya com a antídot contra la solitud i la lletjor del món; i també, alhora, el reconeixement que la plenitud personal potser només és una quimera, perquè el veritable amor –tot i el desig del protagonista- possiblement també ho és.
Finalment, no podem deixar d’elogiar, encara que aquest darrer apunt s’aparti una mica del nucli de la ressenya sobre aquesta novel·la, la bona feina de l’editorial que l’ha duta al món. Al món literari, que no sé si és ben bé el món real i tangible de cada dia, però que en tot cas l’embelleix, i de quina manera. Admirable el colofó, singularitzant l’obra i l’autor, fent-los una mica més perdurables. 
No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.