Memòria de la vexació

L’INFORME DE BRODECK
PHILIPPE CLAUDEL
Traducció de Lourdes Bigorra
La Magrana, Barcelona.
1ª edició: octubre 2008.
303 pàgs.

A Les ànimes grises (La Magrana, 2005), Philippe Claudel ens mostrava un petit món rural, un microcosmos humà espès i dens, devastat pels estralls de la guerra i pel sofriment que aquesta va causar. Molts dels individus d’aquella geografia desolada (que Claudel va caracteritzar amb una gran contundència) exhalaven un persistent alè de podriment interior, de decrepitud anímica, d’infinita solitud. La mateixa fortor que podem sentir i que ho envaeix tot, quan recorrem les pàgines de l’última novel·la de l’escriptor francès.

L’informe de Brodeck (2008) també ens presenta una comunitat reclosa en ella mateixa, que es regeix per uns codis i normes podríem dir que no escrits ni regulats oficialment per cap llei ni ordenança municipal, però que tothom coneix i fa prevaldre per damunt de qualsevol altra consideració ètica o moral. Tothom –puntualitzem-que en forma part, bé sigui per descendència familiar o bé per una ja llarga vinculació a la vida del poble, i que s’hi ha integrat sense qüestionar l’ordre establert de les coses. Brodeck (una mena de funcionari de l’administració que, a la pràctica, exerceix de cronista, de notari oficiós en certa manera, dels fets que s’esdevenen a la vila), viu dins dels contorns geogràfics d’aquesta però voluntàriament separat del ramat, crític vers les autoritats, especialment amb el batlle Orschwir. Brodeck, assenyalat amb el dit per uns i malvist pels altres, sempre en el punt de mira dels capitostos més influents, serà l’encarregat de redactar un informe exhaustiu sobre els tràgics successos que acaben d’ocórrer a la vila. Una curiosa combinació d’inspector, reporter d’investigació i cronista, a la qual Brodeck s’hi lliura en cos i ànima. Explicar la veritat: tal és l’objectiu que el conscienciós redactor s’ha proposat; un repte no gens fàcil tenint en compte el grau de degeneració moral que impera al poble.

Doble testimoniatge

Aquest és el punt de partida inicial i, fidel a aquest plantejament, així transcorre el curs de la novel·la pel primer tram. Però ben aviat el que indubtablement és l’eix principal d’aquesta història, el que conté el cabdal més abundant de matèria argumental, incorpora un nou mitjà d’abastament que ja no abandonarà fins al desenllaç final. Brodeck compleix en aquest commovedor relat la funció d’un doble testimoniatge: per una banda, i en temps present, Brodeck ha de deixar constància escrita d’un terrible acte que s’ha comès al poble i que té, segons sembla, una autoria col·lectiva; d’altra banda, però, la càrrega del passat que Brodeck sempre ha de dur, corcant-li l’ànima, obligant-lo a recordar els episodis de dolor i de vexació soferts en pròpia pell, encara és més feixuga. Brodeck va sobreviure a l’internament en un camp de concentració –a la novel·la no s’hi especifica en cap moment ni la procedència ni la ubicació, però el lector no haurà de fer gaires esforços per identificar-los-, i la memòria adolorida del seu particular infern l’acompanya sempre, a qualsevol hora del dia o de la nit. Les evocacions que fa Brodeck d’aquell calvari durant tota la narració, servint-li en molts moments per il·lustrar la depauperació que ha sofert la seva existència actual (salvada, malgrat tot, pel suport de la seva reduïda família) no deixen de ser, pel fet d’haver estat llegides o sentides ja mil vegades, absolutament esfereïdores. Així, memòria (una memòria plena de nafres impossibles de cicatritzar) i present cohabiten no sense dificultats en la narració subjectiva de Brodeck al llarg d’aquest desolador relat. I és que L’informe de Brodeck no deixa ni la més petita escletxa oberta a cap mena de redempció possible, ni a una possibilitat, per remota que sigui, de renovar la fe perduda en la condició humana. Quan la impunitat i la depravació creixent (ens diu l’autor) s’han gangrenat en el sí d’un teixit social, infectant-lo de cap a cap, només hi ha una dràstica solució, una única sortida.

Les històries de Philipe Claudel ( Nancy, 1962) ens parlen sempre d’una humanitat corrompuda i insensible al patiment dels altres. En uns temps en què la paraula solidaritat salta amb una enorme facilitat de l’àmbit públic al privat i viceversa, les novel·les de Claudel no ens mostren precisament aquesta virtut com a gaire present en el comportament dels éssers humans. L’opinió de l’autor de La néta del senyor Linh (La Magrana, 2006) –una obra no tan reeixida com les altres dues aquí comentades, amb la figura del refugiat com a tema principal- no és gaire esperançadora al respecte. La majoria dels personatges de les seves novel·les són víctimes de la insensibilitat dels altres (dels que conformen una majoria estable i poderosa) i fins i tot del menyspreu més taxatiu que sovint s’amaga sota una màscara d’aparent correcció política o de mal anomenada eficiència administrativa.

I, encara, una última reflexió a propòsit d’aquesta seva darrera novel·la, L’informe de Brodeck: els temps passen, la història de les comunitats i dels individus no es detura mai, evoluciona; però existeix (ens diu Claudel) l’obligació moral i ètica, indefugible, de mantenir viva la memòria, de donar compte a les generacions futures de les atrocitats que s’han inflingit, de la ignomínia (allà on s’hagi esdevingut) perpetrada. I la humanitat futura té el deure irrenunciable de conèixer aquest llegat i de servar-lo amb zel extrem.