Voluntat de cohesió

ELEGIA PER UN AMERICÀ
SIRI HUSTVEDT
Traducció de Ferran Ràfols
Empúries / Anagrama, Barcelona
1ª edició: gener 2009
356 pàgs.

La memòria, com els sentiments o els records de què es nodreix, pot arribar a ser en ocasions fràgil i vulnerable, però el seu pes i la influència que exerceix en el present són sempre indefugibles. Així ho constaten, no sense una certa perplexitat, els personatges d’Elegia per un americà, la darrera novel·la de l’escriptora Siri Hustvedt, nord-americana d’orígens familiars noruecs, que viu en l’actualitat a Brooklyn amb el també escriptor Paul Auster.

Narrada en primera persona per l’Erik Davidsen (psicoanalista que viu sol després d’una relació sentimental fallida, amb consultori propi al mateix barri de Brooklyn), la novel·la avança entrellaçant tres línies argumentals que en més d’un moment es troben i es complementen, i que al final acabaran confluïnt en un desenllaç obert però havent resolt els principals enigmes plantejats. Un final que, sigui dit ara de passada, és d’una bellesa majúscula, rotunda. En aquestes últimes pàgines, la prosa pulcra i sòbria (massa disciplinada en ocasions) de Hustvedt es fa mereixedora del cum laude. Continguda, profunda, la mirada literària de l’escriptora és d’aquelles que perdura.

Tres grans eixos argumentals

Com déiem, el relat de l’Erik es desenvolupa sobre la base de tres grans eixos que compartiran el protagonisme al llarg d’aquestes més de tres-centes pàgines. Per una banda, la crònica de la vida actual de l’Erik, força rutinària fins al moment que la Miranda, una dona jamaicana, i la seva filla Englantine lloguen una de les dues plantes de la casa de l’Erik, donant pas així a una creixent atracció del psicoanalista cap a la nova llogatera. L’existència de l’Erik seria solitària i monòtona si no fos per la relació amistosa que s’establirà entre ell i la Miranda, i encara més pels lligams estrets i afectuosos que l’uneixen a la seva germana Inga i a la Sonia, la neboda. Al seu torn, la Miranda té motius de pes per mostrar-se cautelosa i distant amb el seu veí perquè la seva vida no és tan plàcida com sembla aparentment.

D’altra banda, la figura del pare (mort recentment) ocuparà una part molt important –potser la que més- en la vida actual de l’Erik. Aquest, i també la seva germana, evoca al llarg de tot el seu relat records i fragments del passat viscuts amb ell, Lars Davidsen, i la mare encara viva. Aquesta constant rememoració del passat familiar pren cos en la inclusió dins del cos narratiu de la novel·la de fragments epistolars escrits pel pare i que ara, pòstumament, adquireixen una especial significació en el context de la història. Si la presència de la figura paterna es fa tan insistent en la quotidianitat de l’Erik és perquè justament ara, després de la seva desaparició, unes ombres enfosqueixen la nitidesa del seu record; la troballa d’un document autobiogràfic (una mena de diari personal escrit per Lars Davidsen) treu a la llum l’existència del que sembla un important secret ocultat en vida. Aquesta incertesa serveix com a magnífic pretext als dos fills per revisitar aspectes de la personalitat del pare que havien passat desapercebuts. L’evocació del passat personal i familiar, però, es completa amb el viatge físic, tangible, als orígens: Minnessota, la granja, els anys abans de la Gran Depressió, l’obstinació del pare, l’amor per la terra. És aquest vessant argumental el que confereix més legitimitat al to elegíac que recorre tota la novel·la i que ja s’anuncia en el seu títol. Els records ara rememorats per l’Erik (i compartits amb l’Inga, la germana) són revestits d’una serena melangia; hi ha una mena de plany pels espais menys il·luminats del propi bagatge existencial, pels greuges emocionals i afectius encara no resolts, per les petites frustracions acumulades. I és aquí on l’escriptora convenç més, amb austeritat narrativa, sense ornaments, possiblement massa mesurada, però eficaç al capdavall.

I un tercer flux narratiu ens arrossega en aquesta permanent exploració de les interioritats de la família Davidsen: l’Inga, que ha perdut el seu marit fa poc temps, descobreix ara que la vida compartida amb en Max els darrers anys apareix enfosquida per espesses ombres. En Max Blaustein, el cèlebre escriptor, el petit déu venerat per la seva muller, havia mantingut una relació intensa amb amb una actriu en declivi, de la qual va néixer un nen, avui ja adolescent, convertit en germà no conegut de la Sonia. La indagació obstinada de l’Inga per arribar al fons de l’assumpte no està exempta de sofriment. Un cop més, l’escriptora sotmet el seu personatge a un dur exercici d’introspecció, que no serà en va, i del qual en sortirà al final més reconstruït interiorment. Perquè si hi ha un repte prioritari en les vides actuals de tots ells, no explicitat verbalment però poderosament present, és el de voler cohesionar el passat, el més personal i també el familiar. Aquesta voluntat de no deixar caps solts, de revisar els forats de la memòria –com diu l’Erik al principi del relat- i d’intentar omplir les llacunes els manté vius i tensos fins al final.

Intens exercici d’exploració psicològica

Siri Hustvedt duu a terme un elaborat exercici d’exploració psicològica, servint-se de les tècniques i dels mètodes de la psicoanálisi –disciplina que ella coneix molt bé- i mostrant també un bon coneixement del món del subconscient i d’unes determinades teories filosòfiques (Kiekeergard, per exemple, és esmentat més d’una vegada). Les confessions dels pacients en les sessions de psicoteràpia, les seves particulars obsessions i tot un devessall de poderoses imatges oníriques que assetgen sovint la intimitat de l’Erik es barregen constantment al llarg de la novel·la: una contínua intromissió dels dominis més recòndits del ‘jo’ en el comportament extern de l’individu. Només al final, quan sembla que les coses recuperen relativament l’harmonia perduda, es produeix una certa treva. “… em va semblar un d’aquells moments en què la frontera entre el que és interior i el que és exterior es relaxa…”, diu l’Erik a les darreres pàgines mentre contempla els flocs de neu que cauen sobre l’asfalt il·luminat de la ciutat. Fent gala d’una admirable capacitat de síntesi, la prosa intel·ligent de l’escriptora ens mostra ara un Erik Davidsen més reflexiu i lúcid, reconciliat amb les seves pors, més predisposat a acceptar les imperfeccions de la seva vida. Sembla que tot encaixa, per fi, una mica més.

Siri Hustvedt, de qui se n’ha publicat recentment Allò que vaig estimar (Angle, 2009) –novel·la escrita amb anterioritat a la que aquí ens ocupa, publicada el 2004 per Circe i Anagrama- aconsegueix captivar-nos, perquè sap penetrar en aquells territoris íntims que semblen romandre en una profunda letargia i ella els desperta i hi passa comptes. La personalitat literària de Siri Husvedt és robusta, incisiva, com la seva mirada. Ens interroga. Ens sedueix.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.