Josep Gras
L’HOME DEL SALT
DON DELILLO
Traducció de Josefina Caball
Edicions 62, Barcelona.
1ª edició: setembre 2009.
254 pàgs.
L’atemptat a les torres bessones de Nova York l’11 de setembre de 2001 –sens dubte un molt nefast inici de nou segle- és el punt de partida de la darrera novel·la de Don DeLillo. Però aquest esdeveniment enorme, incommensurable, també serveix per concloure el present relat i, de fet, la seva influència no abandona mai aquestes pàgines. En la gestió de l’horror viscut en pròpia carn pels herois a contracor que ens presenta DeLillo no hi ha treva possible.
L’escriptor de pares italians immigrants, nascut a Nova York el 1936, autor d’una quinzena de títols, d’entre els quals els més coneguts al nostre país Cosmòpolis (Edic.62, 2003) i Submón (Edic.62, 2005), ens mostra aquí l’abast de l’enorme devastació que segueix als moments de la tragèdia i que es dilatarà en el temps que ha de venir, en unes vides difícilment capacitades per reaccionar. Keith Neudecker acaba de sobreviure al pitjor malson; ensangonat, brut i cobert de pols torna erràticament al domicili de la seva ex-parella, on hi viu també el fill d’ambdós, Justin. A partir d’aquí, i potser guiats més per l’instint que no pas per un convenciment sòlid, en Keith i la Lianne intentaran reconstruir una relació de parella fracassada temps enrera. Enmig de la destrucció massiva de vides humanes i de l’esfondrament, en definitiva, d’una identitat col·lectiva que, malgrat les imperfeccions, els servia per continuar sentint-s’hi vinculats, ells dos malden per recuperar el diàleg interromput.
Tanmateix, cadascun d’aquests éssers trasbalsats i profundament commocionats pel que acaben de viure segueix el seu propi trajecte, tortuós, incert, amb no poques dificultats. Se senten massa fràgils en el fons per poder compartir projectes i il·lusions comunes. Els efectes de la devastació es fan visibles tothora i són presents de manera abassegadora en la quotidianitat d’aquestes persones que se senten indefenses, al capdavall, davant les urpades inesperades del destí. No tan sols en Keith, testimoni privilegiat de l’infern; la Lianne assisteix al declivi senil de la seva mare, i també en l’àmbit professional al deteriorament imparable d’uns malalts d’Alzheimer amb qui fa sessions de psicoteràpia. Jack, el seu pare, es va disparar un tret a la cara quan va percebre els primers indicis de la malaltia: una càrrega que encara ara se li fa feixuga. També en Justin, el fill, que jugant amb els dos amics bessons de veïnatge miren el cel i inventen un nom per al gran instigador de la massacre. I encara un personatge inquietant i enormement esfereïdor en la seva peculiar performance: David Janiak, conegut com ‘l’home del salt’, precipitant-se al buit només subjectat per un arnès de seguretat. Alguna cosa més que exhibicionisme temerari: l’anomenat ‘home del salt’ representa el record permanent del terror; ell mateix contemplant la seva fi violenta per acabar salvant ‘in extremis’ la vida, renaixent com el fènix mitològic.
Una prosa precisa i depurada
Per a tots ells hi ha un ‘moment zero’, l’actual després de la catàstrofe, impregnat de pors i també d’una mena d’ira continguda. DeLillo mostra l’essencial d’uns comportaments i de les actituds d’aquests personatges, transcendint les capes més superficials de la seva personalitat, despullant la narració i els diàlegs d’artificis innecessaris, defugint expressament l’ampul·lositat.
La prosa d’aquest escriptor guardonat amb el National Book Award el 1985 per la seva novel·la White noise (Soroll de fons) és precisa i volgudament depurada, gairebé hipnòtica en ocasions. Fixem-nos només en aquest petit fragment: “El món era això ara. Fum i cendra que rodolaven pels carrers, giraven a les cantonades i apareixien de sobte als xamfrans; onades sísmiques de fum amb flaixos de paper d’oficina…”. O en aquest altre, lacònic, rotund: “Portava vestit i corbata i duia una cartera. Als cabells i a la cara hi tenia vidres, càpsules marmòries de sang i de llum”. És aquesta nuesa esmolada, oferta sense efectismes, la que decididament penetra en el lector i té la capacitat de perdurar. DeLillo s’adreça així a l’interlocutor despert i intel·ligent a qui van destinades les seves pàgines, exigint-li atenció –els diàlegs en són una bona mostra, gairebé sempre sense identificar-ne l’emissor de bon principi- i també un determinat esforç suplementari de complicitat, no de condescendència. La seva veu narrativa aconsegueix, més que no pas algunes cròniques periodístiques farcides d’informació sobre els detalls de la conspiració o sobre la magnitud de la matança, esgarrifar-nos i fer-nos reflexionar. Profundament.
I aquest és, sens dubte, un mèrit més que lloable d’aquest escriptor que amb tota justícia és alineat al costat d’altres “grans” com són Raymond Carver (1939-1988), Cormac McCarthy (1933- ) o Philip Roth (1933- ), per posar només tres exemples. Mestres indiscutibles tots ells en capturar la perplexitat humana allí on es produeix i en mostrar-nos-la en estat pur, sense concessions, amb la força i la bellesa descarnada de la seva prosa.