Nocturn venecià

LOS PAPELES DE ASPERN, HENRY JAMES.
Traducció de Catalina Martínez Muñoz.
Barcelona: Alba, 2009 (1ª. edició: octubre).
166 pàgs. 16 euros.
Publicat el 15 de novembre de 2009

Segons Harold Bloom (Nova York, 1930), el reputat professor, crític i estudiós de la literatura, autor del polèmic El cànon occidental (1994), Henry James és “el més subtil dels mestres novel·lístics després de Proust”. Una afirmació categòrica –una més de les moltes d’aquest gran admirador de Shakespeare-, però que en aquest cas podem compartir gairebé del tot.

En efecte, pocs escriptors com Henry James (Nova York, 1843 – Londres, 1916) arriben a copsar amb tanta precisió i intensitat l’ambigüitat moral i la complexitat anímica d’uns personatges que, poc o molt, viuen sempre pendents d’un deute contret amb el passat. Tant és així que, com a conseqüència d’aquesta mena de llast en ocasions força feixuc que es veuen obligats a arrossegar, l’exploració (més o menys diàfana, mitjançant estratègies de vegades subtils, altres no exemptes de crueltat) d’aquest passat enigmàtic o amb algun assumpte fosc encara no aclarit constitueix un dels eixos argumentals més importants de tota la narració, si no el que més. L’absència d’una persona o d’un objecte fortament cobejat, o fins i tot l’existència d’un litigi antic no resolt, condicionen enormement el transcórrer del present.

Aquest element destacat en tota la narrativa d’Henry James el trobem també aquí, a Los papeles de Aspern (1888), considerada una nouvelle –gènere en el qual l’escriptor excel·lí- magnífica; no pas més, però, que altres peces seves com ara Dins la gàbia (1898) o La bèstia en la jungla (1903), per citar només dos exemples. La que ara ens ocupa és una història amb una base argumental simple, però que a les mans de James esdevé un veritable estudi de la complexitat de les relacions humanes, una incursió decidida en el territori sovint inexpugnable dels sentiments.

Una estranya i fascinant relació

Un editor nord-americà, admirador del qui fou insigne poeta Jeffrey Aspern, s’assabenta anys després de la seva mort que uns papers amb interessants revelacions sobre la vida i l’obra d’aquest, totalment inèdits fins al moment actual i, per tant, de gran valor des del punt de vista professional, són en possessió de l’anciana senyoreta Bordereau, que de jove mantingué una intensa relació sentimental amb Aspern. Juliana, l’esmentada musa en vida del poeta, viu en l’actualitat amb la seva neboda en un grandiós palazzo venecià, totalment recloses i allunyades del món de fora. El nostre home –de qui mai se’n diu el nom- es presentarà davant de les estrafolàries dames amb una falsa identitat, amagant les seves veritables intencions i oferint-se com a inquilí, amb un pla traçat d’avantmà l’objectiu últim del qual és apropiar-se dels preuats papers. S’estableix aleshores entre l’hoste i les seves enigmàtiques amfitriones una estranya i alhora fascinant relació, que Henry James descriu de manera senzillament magistral. El desenllaç, desconcertant però també en certa manera previsible, acaba essent gairebé el menys important de tota la història; l’essencial s’ha dit ja a les pàgines anteriors, bé sigui a través dels exquisits diàlegs que nodreixen la narració, o bé en les observacions sovint subtils que ens fa el mateix escriptor sobre les absorvents atmosferes que embolcallen els personatges i fins i tot disseccionant les intricades geografies íntimes d’aquests.

Henry James fou un mestre en aquestes habilitats: pocs escriptors com ell demostren un domini tan rotund del monòleg interior, o quan es tracta d’integrar en el curs present del relat les contínues evocacions d’accions o de temps passats. El lector, a instàncies del mateix James, però també veient el gran interès de l’editor de la història per aconseguir els papers d’Aspern i el zel amb què Juliana, l’obscura anciana d’esguard impenetrable, vol preservar-los de la cobdícia de l’hoste, se sent cada cop més interessat per conèixer ni que sigui parcialment les claus d’aquest passat que l’esmentada senyora va viure al costat d’Aspern; de la mateixa manera que també voldria saber més coses de la vida i de l’obra del cèlebre poeta. Aquest és, sens dubte, un dels triomfs de l’autor de novel·les tan emblemàtiques com Retrat d’una dama (1881) o La copa daurada (1904): hi ha la convicció que només l’esbrinament d’aquest assumpte –l’ombra del qual plana en tot moment sobre el comportament dels personatges- podrà restituir la normalitat perduda o enyorada en l’existència actual de tots ells. Relat explícit i relat implícit caminen, doncs, de costat al llarg de tota la narració.

La solitud com a refugi

Però a Los papeles de Aspern –també en català dins del recull La lliçó del mestre i altres narracions, Destino, 1995- hi trobem un altre element tan important com els anteriorment descrits i que forma part de manera destacada de tota la narrativa d’Henry James: l’enorme dificultat que molts d’aquests personatges experimenten a l’hora de mostrar-se als altres amb franquesa, intentant alliberar les emocions llargament reprimides, frisosos en el fons de poder confiar a l’altre els propis temors i les il·lusions ara ja gairebé esmorteïdes. Aquests éssers, profundament infeliços al capdavall, han acceptat de manera gairebé estoica la solitud en què viuen, amb una esgarrifosa naturalitat i convertint-la en el seu refugi enfront de la vida i de les inseguretats del món de fora. Però en el més pregon dels seus furs interns no hi ha res que més desitgin que fer saber -comptant que el seu prec és escoltat- que estan disposats a compartir tot el seu patrimoni a canvi d’un afecte sincer. Com la senyoreta Tina d’aquest relat, la neboda de la venerada anciana, el comportament de la qual acaba essent patètic a causa de la callada desesperació que l’oprimeix. Ella, com la protagonista de Dins la gàbia (1898), espera que es produeixi el miracle que canviarà rotundament la seva vida, però aquest no arribarà mai.

L’autèntic miracle per a qui signa aquestes línies és que avui, al segle XXI, en una època on triomfen les novel·les farcides d’assassinats i de nissagues familiars on la pederàstia és gairebé una tradició, amb individus perversos i corruptes a gran escala que tenen infinites connexions amb el món de la política i de les finances, on no deixen de succeir esdeveniments delictius de fort impacte visual, etc., el miracle és, com dèiem, que una peça com aquesta, breu però intensa, allunyada a anys-llum de les trames que avui triomfen, sigui capaç de mantenir l’atenció del lector de manera ininterrompuda des de l’inici fins al seu desenllaç. Sense efectismes ni recargolats girs argumentals. Saviesa en l’ofici, hem de suposar, quan el d’escriure era un ofici carregat de vocació i d’autoexigència.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.