De l’estirp dels Bartleby

EL VIGILANT I LES COSES
PASQUAL FARRÀS
Edicions de 1984, Barcelona.
1ª edició: octubre 2009.
265 pàgs.

No és anecdòtic ni intranscendent que la novel·la que ara comentem es presenti al lector encapçalada amb una citació d’alta volada: un fragment brevíssim de L’home sense qualitats de Robert Musil (1881-1942), un dels cims indiscutibles de la literatura europea contemporània. Aquesta obra monumental del gran escriptor austríac (Der Mann ohne Eigenschaffer Roman, 1930-1933, en versió catalana com a L’home sense atributs, Edic.62, 1993) ha tingut una enorme influència en la narrativa posterior que ha anat produïnt-se i en no pocs escriptors, i probablement l’autor de El vigilant i les coses n’és un d’aquests fervents admiradors que li ret aquí el seu particular reconeixement.

L’últim títol de Pasqual Farràs (Solsona, 1959) és, com l’obra de Musil, una novel·la d’idees, de pensament, on l’autor desenvolupa un discurs fonamentalment d’ordre filosòfic, donant cos a una llarga reflexió sobre la condició humana i sobre els intricats paranys de l’existència, però a través de la mirada de l’August, l’absolut protagonista d’aquesta ficció. De manera que no sembla agosarat afirmar que El vigilant i les coses constitueix una captivadora faula moral, fins i tot una encertada paràbola vista en la seva totalitat, més que no pas un relat novel·lesc sustentat en una sòlida base argumental. Ni l’inici ni el final del singular periple que recorre l’August en aquestes pàgines no representen necessàriament la conclusió d’un cicle, ni el desenllaç definitiu d’un conflicte llargament exposat.

Un personatge enormement fascinant

Tota la novel·la gravita a l’entorn d’aquest estrambòtic vigilant nocturn d’uns magatzems i del seu món intern. Els esdeveniments externs i aliens –pocs, comptats- al curs dels pensaments de l’August, a les seves contínues i extenuants disquisicions morals, no són importants per sí sols dins de l’entramat narratiu sinó únicament en funció del grau d’influència que aquests exerceixen en l’evolució del personatge i en el seu peculiar trajecte existencial. Les energies de Farràs, en aquest sentit, han estat esmerçades per construir un d’aquells personatges literaris memorables, de gran entitat, complex i contradictori però coherent al cap i a la fi i enormement fascinant.

Així doncs, El vigilant i les coses esdevé per damunt de tot un exhaustiu retrat d’un home estrany, sotmès a un sever però també lúcid capteniment voluntàriament autoimposat, amb una manera d’actuar certament inquietant. L’August és un individu solitari, que viu reclòs en els seus furs interns, recelós dels altres i dels més petits canvis que puguin tenir lloc en el seu entorn (a la fàbrica on treballa, o al replà del pis de sota del seu, o a la ciutat, que ell es mira sempre de lluny), observador privilegiat de les tribulacions de les altres persones. La seva condició en certa manera al marge de la vida de fora és el que el diferencia, el que l’honora. Resulta especialment significatiu aquest fragment del darrer capítol: “Aquesta era la grandesa d’August, la grandesa del vigilant. El que el salvava era una forma d’acció que no era moviment sinó un estat de consciència, una perspectiva, una mirada moral”. Aquesta probablement més que reprovable actitud que l’August ha pres davant els reptes de la vida, evitant prendre’n partit, no està exempta de pors i de dubtes que el turmenten i que sovint el sotmeten a ferotges combats interns, però és finalment el seu instint més pregon de preservar una inexpugnable harmonia íntima el que acaba prevalent.

Una calculada deserció

I és en aquest sentit que l’August, el seu calculat i minuciós equilibri sobre el trapezi de la societat que ell percep com a hostil, ens fan pensar en un altre referent literari d’indiscutible vigència, canònic –si se’ns permet la paraula- entre els canònics: l’escrivent Bartleby creat el 1853 per Herman Melville (Nova York, 1819-1891). Hi ha en aquests perfils tan singulars alguna cosa que els és comuna, més enllà de comparacions que resultarien potser temeràries, i és aquesta profunda determinació moral que subjau sota la lassitud dels seus comportaments i que representa al capdavall la renúncia a integrar-se en una societat, a creure en uns valors i en unes idees dominants, en un model de vida, assumint-ne així la seva deserció.

El vigilant i les coses conté també certes reminiscències kafkianes (l’aparentment “absurd” de la funció que desenvolupa el vigilant dins l’organització de la fàbrica, o el mateix món d’uns magatzems que no arribarem a saber mai què hi ha o què s’hi fa), que contribueixen a reforçar la cohesió dels plantejaments de l’autor. Perquè la novel·la de Pasqual Farràs –la segona després de La mort del fabulador, 1999- corre el risc en algun moment del seu desenvolupament de resultar, a ulls del lector, desproveïda d’objectius, magnífica en la composició d’aquest inquietant personatge però alhora no encaminada cap enlloc. Cal entendre-la, doncs, com a part integrant d’un projecte literari de més abast, la continuïtat del qual sembla necessària. L’August realitza així escrupolosament la funció que Farràs li ha assignat al sí de la seva pròpia dinàmica productiva, en un rol que sembla haver estat creat expressament per a ell, l’impecable vigilant.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.