Exilis  

Els anys 30 del segle passat van ser extraordinàriament convulsos, caòtics i tràgics a tot arreu, però especialment a l’anomenat ‘vell continent’que, havent sortit amb prou feines d’una guerra atroç, cau de nou en l’abisme d’una segona més horrorosa encara amb un cost en vides humanes simplement esfereïdor. Al mateix temps que el món civilitzat –o per ser més precisos, els aliats militars contra Alemanya-  intenta parar els peus a la barbàrie del nazisme, tenen lloc diversos esdeveniments d’àmbit nacional tant o més greus i de conseqüències en la història propera igualment devastadores. Parlem de la Guerra Civil espanyola (1936-39), i també de la purga estalinista a la URSS, en plena instauració del règim comunista.

Tots aquests terratrèmols polítics i socials comporten exilis i desbandades a gran escala –sense comptar les deportacions massives- i uns moviments migratoris de població que fan de mitja Europa i de part del món un mapa inestable i perillós en contínua transformació.

Ciutat de Mèxic és aquells anys un “refugi” per a ciutadans expulsats dels seus països naturals o simplements fugits per salvaguardar la pròpia vida. Cosmopolita gairebé sense voler-ho, revolucionària, intensa però també agitada i contradictòria, la ciutat bull de vida i d’idees que volen emancipar el món de tiranies (curiosa paradoxa, com se sap, perquè justament les ideologies que enarboren aquest alliberament acabaran alimentant sistemes d’extermini i de terror inimaginables poc temps abans).

Alguns d’aquests nous hostes són homes i dones destacats per la seva capacitat artística, literària, etc., o reconeguts per la seva activitat política o social. Trotsky i la seva muller Natàlia Sedova hi arriben el  9 de gener de 1937, i són acollits a casa dels pintors Frida Kahlo i Diego Rivera. Un misteriós escriptor, B. Traven, autor d’El tresor de Sierra Madre(adaptada al cine el 1948 per John Huston), també transita per territori mexicà; de vegades és confós amb un estrany personatge, Arthur Cravan, poeta i boxejador, de qui se n’acabarà perdent el rastre com molts d’altres. John Dos Passos i fins i tot Graham Greene, mentre prepara la seva novel·la ambientada a Mèxic El poder i la glòria (1940), coincideixen en aquest oasi provisional de llibertat. La llista seria interminable, però un altre nom pren un especial protagonisme en aquesta ambiciosa novel·la riu: Malcolm Lowry, l’autor de la magnífica Sota el volcà (1947), mort deu anys després de la publicació de la seva obra magna (reescrita fins a sis vegades, en el que va ser una vida turmentada i autodestructiva).

Un viatge apassionat i vertiginós

Viva, el més recent viatge literari de Patrick Deville (Saint-Brevin-les-Pins, 1957), es desenvolupa a partir d’aquests dos eixos principals: l’exili de Trotsky en terres mexicanes (no només la capital, també Cuernavaca, Coyoacán, Tampico…), que s’acaba amb el seu assassinat a mans de Ramon Mercader; i el procés d’escriptura de Sota el volcà de Malcolm Lowry i la seva posterior mort ofegada en alcohol.

Deville, tal com ja ho va fer a novel·les anteriors com la celebrada Peste & Cólera (Anagrama, 2014) o Ecuatoria (Anagrama, 2015), recrea una època i uns escenaris en plena ebullició no construint una trama i la seva evolució lineal, sinó amb un estil documental, dotat d’una extraordinària capacitat de síntesi, en què noms propis, fets, testimonis de la trajectòria seguida en l’escriptura d’obres literàries o en la composició de quadres, cites textuals d’autors, etc., desfilen davant el lector amb un ritme enèrgic i prodigiós, fent salts al passat i tornant al present, o fins i tot avançant flaixos d’un futur que ja coneixem o intuïm. No es tracta, doncs, d’una mera reconstrucció novel·lada sobre personatges reals ni d’un relat biogràfic convencional. Deville narra el periple vital d’uns personatges poderosos i singulars, després d’una feina exhaustiva de documentació i del seu propi treball d’investigació i d’escriptura sobre el terreny. L’escriptor francès ha recorregut físicament els escenaris (carrers, hotels, cases…) per on van transitar tots ells, resseguint-ne l’empremta dels seus destins moguts per l’atzar de la Història.

Potser per això Daville acaba coneixent i estimant els seus fills narratius i no es limita a la crònica o al retrat, sinó que captura l’esperit d’uns éssers extraviats que l’autor recupera d’un cert oblit: “Però en Lowry i en Trotski la qüestió és molt més àmplia: saber amb quina finalitat es ven l’ànima al Dimoni. Per a què aquesta bonica i terrible soledat i aquesta força interior que els fa abandonar la vida que els agradaria dur i a les persones que estimen, per anar sempre i cada cop més lluny a la cerca del fracàs que acabarà coronant els seus esforços”.

Un viatge apassionat i vertiginós el que emprèn aquí aquest escriptor, de l’estirp d’Emmanuel Carrère o Pierre Michon. Dolç vertigen, però, el de la literatura en companyia de Patrick Deville.