Deixar anar llast

UN SALT AL BLAU, JOSEP MARIA SOLÀ
Berga: L’Albí, 2016 (1a. edició, febrer)
58 pàgs. 15 euros


Bruegel el Vell i el seu quadre Paisatge amb la caiguda d’Ícar (1558) obren i tanquen aquest llibre, i aquesta elecció no obeeix només a un gust més o menys accentuat de l’autor pel conegut pintor flamenc, sinó que esdevé l’element fonamental i cohesionador dels tres relats que conformen Un salt al blau.

En l’esmentada obra pictòrica veiem un paisatge marí amb un vaixell navegant relativament a prop d’una carena on hi ha alguns bens pasturant, però no massa lluny de l’embarcació unes cames enlairades sobresurten de l’aigua, com d’algú que hi acabés de caure sobtadament. Aquesta és la perspectiva parcial que el lector té a la vista a la portada del llibre, però és clarament insuficient (i probablement així ho ha volgut també l’autor) per copsar la totalitat del sentit d’aquesta fascinant composició, que sí podem apreciar en la reproducció sencera del quadre a la contraportada.
Qui s’ofega a l’aigua, en aquest sorollós xipolleig de cames, és el personatge mitològic Ícar després d’haver caigut del cel mentre intentava volar. Les seves ales de cera, diu també la llegenda, es van fondre quan s’acostà massa al sol. Però aquesta no és la versió que defensa el guia del Museu de Belles Arts, el protagonista de la tercera narració del llibre, anomenada significativament “Salt”.
Segons aquest taciturn personatge, Ícar va decidir voluntàriament “saltar, deixar-se anar” vers la immensitat blava i inabastable. El seu acte és intencionat, és un “naufragi” –si ho podem dir així- volgut, que neix probablement d’una profunda motivació personal: la necessitat de trobar respostes –d’altra banda sempre provisionals i imperfectes-, d’alliberar-se de càrregues potser massa feixugues, de lliurar-se a la poderosa atracció d’una immensitat aliena que Ícar imagina plaent i redemptora.
En qualsevol cas la decisió d’Ícar, com la del nostre guia museístic al final de la narració, és valenta i comporta necessàriament dolor: personal, íntim, intransferible al capdavall, sovint no compartit pels altres. Els versos del gran poeta anglès W. H. Auden (1907-1973), extrets del poema Musée des Beaux Arts (1938), que Solà cita a través d’aquest personatge, esdevenen aquí enormement encertats: “Amb quina calma tot va allunyant-se del desastre…”.
Ho veiem en el quadre de Bruegel, ara complet: el fet tràgic que acaba de succeir no pertorba el pagès amb l’arada, ni el pastor que mira el cel potser estranyat ni l’home que està pescant no gaire lluny del lloc on s’ha produït la caiguda. Massa sovint el sofriment passa desapercebut davant nostre, sense alterar excessivament el curs habitual de les coses.

Immersió en la memòria
Un salt al blau és també, però, una immersió en les aigües profundes i obscures de la memòria; una exploració en un territori íntim i extremament sensible, que configura bona part de la nostra identitat personal. L’autor s’hi “capbussa” volgudament a “Carta”, el primer relat, on manté una conversa a una sola veu amb el seu pare ja mort fa anys.
La relació amb el pare n’és l’eix principal, al voltant del qual Solà articula una reflexió punyent i sincera sobre aspectes com l’amor paterno-filial, la família, el descobriment de la literatura com a eina terapèutica o la influència que exerceixen en la nostra manera de ser les pròpies arrels culturals i geogràfiques. Ben armat (Pla, Foix, Ferrater…), l’autor segarrenc   corrobora aquest ‘analfabetisme sentimental’ que patim molts dels homes d’aquest país nascuts abans de la transició, i que en les relacions familiars hi té un bon exponent.
El soliloqui de Solà, que evoca inevitablement la Carta al Pare que Franz Kafka va escriure el 1919 i que el seu pare, però, no va arribar a llegir mai, comença també amb uns greus retrets cap a la figura paterna i acaba convertint-se en una honesta confessió d’amor i d’enyorança, commovedora en la seva nuesa: “¿Poden servir aquestes meves paraules maldestres per substituir aquelles llàgrimes que no em van saber caure en el teu enterrament? Ho lamento moltíssim. Però encara, abans de dir-te adéu, volia donar-te les gràcies per les flors, les pel·lícules i el mar”.     
El fill que s’ha fet gran i necessita ara, potser més encara que quan el pare va marxar, encarar-se a les pors personals, als interrogants no resolts, i trobar així un alleujament a través d’aquesta mirada interior. És un exercici de catarsi, d’íntim alliberament deixant anar llast sobrer.
Aquesta voluntat catàrtica, d’obtenir una certa redempció, també és la que subjau en la conferència de la segona narració, “Tango”, però aquí des d’una perspectiva distant, aparentment neutra, acadèmica. Solà, o el seu jo fictici representat aquí en la figura d’aquest professor o conferenciant il·lustrat amb un agut sentit de l’humor, ens parla un cop més de la necessitat d’abandonar-se, de “desaparéixer” a través del gran salt, de “fondre’s” en la desmesura del plaer sexual, en l’altre. També aquí, ens diu l’autor, l’atracció que exerceix la immensitat desconeguda i alliberadora és tan poderosa. És un somni, al capdavall, com el que empaitava Ícar. 
Josep Maria Solà (Calaf, 1961), després de la seva participació en el volum col·lectiu Tot és possible (L’Albí, 2014) i autor també de Llibre de les quatre metamorfosis (Columna, 1997), 1r. Premi Pere Calders de literatura catalana; l’assaig El somni de Grècia (L’Albí, 2006) i el recull Històries de Calaf (L’Albí, 2008), fa amb aquest llibre un pas arriscat però enormement meritori en el territori de la ficció, perquè se serveix de tres formats o estils narratius diferents com són l’epistolar, l’assaig o el discurs didàctic a través d’una conferència i la narració tradicional (aquí estructurada a partir dels versos d’una cançó en anglès), sense que se’n ressenti la solidesa del tema que dóna coherència a les tres narracions.
Un encert rotund, obert i seductor com el blau incommensurable que tenim davant nostre.
No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.