«Som hereus d’un bagatge cultural immens que hem de conèixer»

El teu darrer llibre publicat, Rituals elementals, sembla que s’allunya aparentment de la línia dels altres anteriors, que situaríem dins del gènere de la narrativa de ficció. Com el definiries, aquest?

Jo el definiria com una narrativa d’idees, de pensament, interdisciplinària. El que vull fer és una barreja d’assaig, literatura, filosofia i poesia, amb un llenguatge assequible i entenedor, sense notes a peu de pàgina. Aquest llibre vol ser una investigació sobre la fascinació, sobre l’embruix que ens produeixen les nostres tradicions: el pessebre, Carnestoltes, la Pasqua, Sant Joan… I la intenció és aprofundir en aquestes tradicions i les seves arrels col·lectives i europees que ens han fet com som.

Aquest interès pel món de les tradicions no és nou. En altres llibres teus  ja hi era present, potser no d’una manera tan central com aquí, però formava part del contingut temàtic.

Les meves inquietuds temàtiques no han variat, ja es reflecteixen en els llibres anteriors, però no d’una manera tan explícita com aquí, en aquesta mena de narrativa de pensament, d’idees. Hi ha un llibre meu de ja fa uns quants anys, El somni de Grècia (2006), però que està bastant enllaçat amb aquest, on em feia ressò de les paraules del nostre estimat intel·lectual Georges Steiner, quan deia que el pes ambigu del passat en la idea d’Europa prové d’una dualitat primordial, que és la doble herència d’Atenes i de Jerusalem. A El somni de Grècia jo em fixava en l’herència de tot el món grec i romà i, en canvi, a Rituals elementals m’he fixat més en  el llegat de Jerusalem, és a dir, en la nostra tradició juevo-cristiana, concretament en la Bíblia i, si volem ser més precisos encara, en el Nou Testament.

Aquesta fascinació per la saviesa dels antics, per les tradicions, també es pot resseguir en la teva obra de ficció. A Un salt al blau (2016), per exemple, l’argument gira al voltant del mite d’Ícar, i al conte “Entusiasme”, dins del volum col·lectiu Dies de roses i vi  (2021), és la llegenda de Bacus.

Actualment veiem que la celeritat amb què avancen les tecnologies de la comunicació està canviant radicalment els hàbits i els interessos del públic lector. En aquest entorn d’excés d’informació i en què la immediatesa sembla que ho condiciona tot, incloent-hi l’adquisició de coneixement, no resulta una mica anacrònica o, si més no, inusual la teva proposta?

És cert. El meu llibre no tan sols és anacrònic o extravagant, sinó fins i tot heterodox en els temps actuals. Però jo crec que ara mateix escriure i defensar la necessitat de l’assaig, encara que es tracti d’un de caire interdisciplinari com és aquest, és heterodòxia i l’heterodòxia és un refugi contra la ira del món. Per tant, jo em situo clarament en el camí que alguns països com Suècia ja han emprès –han decidit, per exemple, expulsar tota mena de pantalles de les aules–, de tornar a la cultura escrita, defensar-la i proposar-la com a model. És un camí contra corrent, però tal com diu també Ramon Andrés, un dels meus intel·lectuals de referència, nosaltres som ancestrals i som hereus d’un bagatge cultural immens que hem de conèixer.

Però realment hi és a la societat actual, fins i tot en el món de la cultura, un interès per conèixer tot aquest llegat que ens precedeix?

Tal com diu Hölderlin, citat pel filòsof Joan-Carles Mèlich –un altre important referent intel·lectual d’ara–, “el que cal és habitar poèticament la terra, el món”. Per tant, el que no podem fer és deixar d’oferir resiliència davant d’aquesta immediatesa que no condueix enlloc. La nostra feina, com diu el professor Mèlich als seus llibres i a les seves classes, és continuar resistint i defensar la cultura escrita, tot aquest bagatge poètic (en paraules de Holdërlin).

«La meva intenció era escampar-ne la boira, de tots aquests temes»  

La darrera part de Rituals elementals està centrada en un concepte, ‘marques de boira’, que és fonamental per entendre bé el sentit del teu llibre.

‘Marques de boira’ ve d’un vers de Miquel Àngel Riera, que m’agrada molt, on diu «cal allunyar-se d’abstraccions i altres marques de boira». Si la primera part del llibre està basada en els rituals que ens conformen durant les quatre estacions de l’any, a la segona part –que complementa la primera– el que he volgut fer és parlar d’una sèrie de temes que han estat embolcallats de boira, d’obscurantisme i fins i tot de tenebrisme: druïdes, bruixes, el diable, el comte Arnau, els templers… La meva intenció era, doncs, escampar-ne la boira, perquè són temes que també formen part d’aquest bagatge europeu comú i presentar-los més clarament, sense aquestes marques poc nítides que els han acompanyat fins ara.

Llegint tot aquest capítol, és inevitable que ens vinguin al pensament noms d’escriptors que van destacar en aquest àmbit, com per exemple el de Joan Perucho (Les històries naturals, Les aventures del cavaller Kosmas, Els balnearis…).

Sí. Per començar, Joan Amades. Amades és part essencial de la bibliografia que he consultat per fer el meu llibre. I, evidentment, Joan Perucho. Jo soc un gran lector de Perucho, i no només de la seva novel·lística, sinó també de la seva poesia. Precisament, al meu proper llibre hi ha un relat, “Delfos”, amb un poema introductori de Joan Perucho, del seu darrer poemari La mirada d’Antinea (1998).

Et referies al teu proper llibre, que sembla que ja està acabat i gairebé preparat per sortir a la llum pública. Manté una vinculació temàtica amb Un salt al blau (2016); el lector d’aquest darrer títol hi podrà, doncs, reconèixer l’empremta.

Hi estic molt il·lusionat, certament. Ja està enllestit, tot i que està pendent de les oportunes correccions i esmenes, i serà una segona  part, en efecte, d’aquell Un salt al blau. Hi està connectat, fins i tot en el títol: després del salt ve la capbussada, la immersió dins quelcom, dins d’un líquid, i per això el títol serà Capbussada. Són nou contes ‒a l’altre n’hi havia tres‒, estructurats en tres parts, que volen ser un retorn absolutament literari ‒aquí és narrativa al cent per cent‒ als orígens, a la terra que m’ha vist néixer i als conflictes eterns de l’ésser humà.

Sempre en clau de ficció, oi?

Sí. Hi ha, per exemple, tres relats agrupats sota el nom de “Tríptic de Calaf”, un dels quals sobre la llegenda del mercat de Calaf però amb informació nova que sorprendrà. Altres dos parlen, implícitament, de la comarca de l’Alta Segarra i dels seus orígens mítics, sempre a través de la ficció. Del que es tracta aquí és de capbussar-se en la memòria personal de cadascú, amb molts elements compartits col·lectivament. És una capbussada buscant una perla amagada, una perla que és la literatura, el record…

I també amb algun element autobiogràfic, com semblava percebre’s en l’anterior, Un salt al blau?

En l’obra de qualsevol autor o autora sempre hi ha elements autobiogràfics, més o menys dissimulats. A Capbussada, que durà el subtítol de “Tríptic de la memòria blava”, en el sentit d’aigua, mar, líquid on ens capbussem…, també hi ha algun element autobiogràfic.
D’altra banda, també m’agradaria ressaltar el tema de la portada. Si a Un salt al blau hi havia una pintura preciosa de Brueghel el Vell, a la de Capbussada hi haurà una pintura encara més antiga, que és “El nedador de Paestum” del sud de Nàpols, que és un noi que es llança al mar.