Un món bell i feliç?

Nou prodigi de la inventiva de Susanna Clark, Piranesi (2021) explora dins d’un món laberíntic d’inabastable bellesa els confins del coneixement científic en conflicte amb una ètica dels valors. Una faula amb un destacat caràcter al·legòric sobre la cerca de la saviesa, la nostàlgia per la felicitat perduda i la necessitat de preservar el llegat dels antics.

Setze anys després de Jonathan Strunge & Mr. Norrell (2004; en català a Empúries, 2005), Susanna Clark (Nottingham, 1959) torna a sorprendre amb Piranesi (2020; editada aquí el setembre passat), una novel·la dotada d’una gran originalitat temàtica que es fa difícil d’adscriure a un gènere o modalitat: ciència-ficció, intriga amb un toc sobrenatural, narrativa especulativa… L’àmbit del fantàstic acull aquesta història on la màgia de la fèrtil imaginació de Clark ressorgeix amb una força renovada.

Com la que ha necessitat l’escriptora britànica per superar l’embat d’una malaltia que l’ha obligat a confinar-se a casa, exhausta i sense la possibilitat d’escriure. Clarke va arribar a sentir-se col·lapsada per la fatiga crònica que pateix, deprimida i pensant que mai no podria fer realitat el llibre que ara tenim al davant. Moltes estones de soledat, amb una visió pessimista del seu futur, que, tanmateix, van anar nodrint la idea matriu de Piranesi: «Realment havia deixat de pensar en mi com una escriptora», deia en una entrevista de Lisa Allardice a The Guardian (edició digital, setembre de 2021). El 2015 va recuperar la il·lusió per donar forma a un projecte llargament covat com aquest, que ha captivat la crítica especialitzada fins al punt d’haver estat distingida com a finalista en el lliurament del Premi Hugo d’enguany, el més prestigiós del gènere.

Precursors il·lustres com Jorge Luis Borges, C. S. Lewis, Aldous Huxley i fins i tot R. L. Stevenson han servit d’inspiració a Susanna Clarke en l’elaboració d’aquesta singular proposta narrativa. S’hi presenta un univers nou, de topografies insòlites, dissenyat en base a una concepció espacial i temporal totalment diferent de les que governen la nostra existència terrenal.
Però probablement qui ha il·luminat amb més resplendor el camí creatiu de Clarke ha estat la figura de l’arquitecte i arqueòleg italià Giovanni Battista Piranesi (1720-1778) i les seves sèries d’aiguaforts conegudes amb el nom de Carceri: esbossos i estampes de “presons” imaginàries,  ubicades en estances immenses, comunicades entre elles a través d’escalinates recargolades que s’enlairen i descendeixen en itineraris impossibles cap a punts infinits que la mirada humana no pot albirar.

El protagonista d’aquesta novel·la es diu, i no pas casualment, Piranesi. És el nom que té al món també laberíntic ‒com en els gravats de l’artista del segle XVIII‒, que habita, juntament amb una sola persona més, anomenada l’Altre, però amb qui només es troba dos cops per setmana per parlar de la feina que duen a terme. Tots dos són científics. A banda d’ells, només hi ha catorze éssers que ja són morts, les despulles dels quals estan degudament guardades en uns nínxols especials i que el jove estadant visita amb regularitat.
La Casa ‒nom d’aquest paratge remot‒ està composta d’un nombre indeterminat d’edificis immensos d’estil neoclàssic, grans palaus repartits al llarg de centenars de vestíbuls i sales situats als quatre punts cardinals, als que s’hi arriba transitant per escales i passadissos interminables que arriben fins al cel. Arquitectures col·losals, que podem imaginar a partir dels paisatges ruïnosos que va pintar Turner i de les quimèriques estructures del visionari venecià. Hi ha dos elements que defineixen la identitat del lloc: tota aquesta edificació està envoltada per un oceà, les marees del qual inunden de tant en tant alguns dels seus espais; i les parets de totes les immenses cambres estan plenes d’estàtues, disposades en les més variades formes, que representen personatges i escenes de l’antigor, d’entre les quals destaquen les d’uns majestuosos minotaures.

Piranesi s’hi sent “feliç”, camina per les inacabables i bellíssimes estances, anota en un diari les troballes que fa, cataloga tot aquest patrimoni per al seu coneixement i també per preservar-lo de cara a les generacions futures, respecta i cuida l’entorn no embrutant-lo amb deixalles inncessàries, en definitiva estima el seu món: «La Bellesa de la Casa és incommensurable; la seva Bondat és infinita» diu sovint. Fins i tot està satisfet de contribuir amb la seva aportació al progrés científic, tal com li recorda l’Altre. Només cal que es protegeixi del 16, una presència amenaçadora que segueix les seves passes, capaç de fer-lo embogir en uns instants i que encara no ha arribat on són.
Tanmateix, res de tot això no és ben bé el que sembla. Piranesi no és el seu nom real, sinó Matthew Rose Sorensen; i aquesta tal vegada no és la seva llar, si més no l’originària. L’Altre no és el seu amic, tot i que l’afalaga i es mostra enganyosament solidari; les seves intencions s’allunyen dels valors que defensa Sorensen.
Però és el moment que el lector continuï sol la travessia pel laberint metafòric que ha enginyat Susanna Clarke, atent a cada nova revelació. Fascinant.