Vigència de Dostoievski

Aquest passat mes de febrer va fer dos cents-anys de la mort de Fiodor Dostoievski (Moscou, 1821- Sant Petersburg, 1881), un dels escriptors més importants de la literatura de tots els temps, l’obra del qual no tans sols no ha perdut vigència amb els anys, sinó que referma el seu valor en l’època actual.

És sens dubte una efemèride que els lletraferits i, més específicament, els addictes als clàssics –aquests que sempre conviden a tornar-hi i descobrir-hi noves troballes, com bé deia George Steiner (1929-2020), el qual predicava amb l’exemple-, no poden passar per alt i que és motiu de celebració. I quina és la millor manera de renovar l’estima cap a una ploma privilegiada com la del novel·lista rus, un dels més grans –amb permís de Tólstoi, matisaria Steiner, de qui el 1960 es va publicar Tólstoi o Dostoievski– de les lletres que alberguen noms de l’alçada de Puixkhin, Txékhov, Gorki, Bulgàkov…? Una pregunta tan llarga per a una resposta breu i senzilla: llegir-lo, o rellegir-lo, i gaudir-ne un cop més.

L’acte lector, com ja han dit els experts, sempre és diferent quan es tracta dels grans mestres. Steiner també ho va argumentar un munt de vegades, això, i una altra autoritat dels estudis i de la crítica literaris, Harold Bloom (1930-2019) –que va establir un cànon dels més excelsos, i no pas exempt de controvèrsia- va assegurar que llegir Dostoievski era una experiència fortament trasbalsadora. Tenia raó, és clar. Però hi podríem afegir que encara ho és més, si el que tenim a les mans és Crim i càstig (escrita el 1865 i publicada l’any següent, per entregues), tot un cim del gènere. Bloom, que situava Shakespeare a l’epicentre de la literatura occidental, comparava els dos escriptors i hi establia lligams i afinitats. Així doncs, Dostoievski va ser, més que un moralista, un autor colpejat per la tragèdia viscuda en primera persona, però dotat de la facultat –només reservada a uns quants com el cèlebre dramaturg, deia el crític nord-americà- de transmutar-la al paper i d’atorgar-li així la immortalitat. Un bon exemple d’això el tenim a l’autobiogràfica Memòries de la Casa Morta (1861-1862), publicada per Adesiara el 2011, en la traducció de Jaume Creus.

Recentment La Casa dels Clàssics, a la seva col·lecció Bernat Metge Universal, ha publicat una nova versió de Crim i càstig a càrrec de l’especialista Miquel Cabal Guarro –llicenciat en filologia eslava, doctor en lingüística, professor a la UPF i a la UB, amb més de trenta traduccions del rus-, i prologada per l’escriptor Francesc Serés.
L’estudiant Raskòlnikov ja parlava en català abans d’aquesta molt benvinguda edició, gràcies a l’abnegada feina d’Andreu Nin que el 1929 l’oferia íntegra, tal com remarcava ell mateix en un article introductori, i «amb tota la nostra cura per romandre fidels a l’original”. Proa la va presentar en format rústic el 2003, de la qual se n’han fet posteriorment noves reedicions, també en col·lecció de butxaca.

Igualment traduïda per Cabal, durant aquest primer trimestre ha aparegut una nova versió d’Apunts del subsòl (1864) de la mà de l’editorial Angle, per a qui el 2015 ja va fer Les nits blanques (1848). Som davant de dos títols no tan coneguts com el que centra aquesta notícia, però no per això menors ni menys dotats de l’enorme qualitat dels altres.
Del primer ja hi havia Memòries del subsòl, en una edició conjunta de Destino i la Universitat Pompeu Fabra (2004), a cura de Raquel Ribó i  amb un magnífic pròleg d’André Gide (1869-1951). Dos anys abans, Llibres de l’Índex també l’havia inclòs en el seu catàleg.
I encara dues darreres novetats s’afegeixen a aquesta recuperació del reputat literat. La primera és el conte Un arbre de Nadal i una boda, traduït per Marta Nin i amb il·lustracions d’Oriol Malet (Comanegra, novembre de 2020), un relat que no és precisament un conte de fades. I, d’altra banda, una de les obres primerenques, Stepàntxikovo i els seus habitants (1859), que l’editorial Falzia posa a disposició del lector des d’aquest passat 2020, en la versió que en va fer Andreu Nin el 1933.       

Gide, que va dedicar nombrosos treballs a Dostoievski, hi escriu dues d’aquelles “sentències” que conviden a pensar. És prodigiós, diu el Nobel francès, el que l’escriptor rus aconsegueix amb els seus personatges: «Cada un d’ells existeix primer en funció d’ell mateix, i cada un d’aquests éssers íntims, amb el seu secret particular, es presenta a nosaltres amb tota la seva complexitat problemàtica». Com també ho són les seves obres, conclou l’autor de Dostoïevsky d’après sa correspondance (1908): «Les novel·les de Dostoievski, sense deixar de ser les novel·les més carregades de pensament, no són mai abstractes, continuen sent novel·les, els llibres més palpitants de vida que jo conegui».

Sobre Dostoievski s’han escrit llibres i estudis de tota mena. Molts crítics, però també escriptors de ficció, s’han endinsat en el món del geni i n’han fet, gairebé unànimement, grans lloances. Amb apreciacions i comentaris -com l’anterior de Gide- que enriqueixen el nostre coneixement sobre el creador de peces mestres com Els germans Karamàzov (1879-1880; a Club Editor, 2014), Els dimonis (1871-1872) o L’idiota (1868-1869).

Stefan Zweig (1881-1942), per exemple, és autor d’un excel·lent assaig al seu llibre Tres mestres (1922; en versió ja exhaurida a La Llar del Llibre, 1989, i en castellà el 2004 a Acantilado), on també analitza les obres de Balzac i Dickens. Zweig en parla amb un estil febril, ple de força, dominat per l’admiració que professava cap al gran novel·lista de vida turmentada. Dostoievski, diu l’escriptor vienès, «va ser l’anatomista més gran de l’ànima sensible i malalta, que l’art mai hagi conegut». El realisme de la seva prosa sobrepassa fins i tot, per a l’intel·lectual que acabà suïcidant-se a Petròpoli, l’alt nivell dels naturalistes francesos: «El seu realisme visionari i savi concentra la força d’un microscopi i la intensitat d’un vident”.

Els personatges de Dostoievski són arrossegats per la voràgine d’un món convuls i abocats violentament a les urpades del destí, sovint massa cruel. La fatalitat els transforma, els fa més forts però també més torturats per poderosos dilemes morals. Ell mateix va patir una vida plena d’infortuni: el 1849, acusat de conspiració política, és empresonat i condemnat a mort. En el darrer moment, l’execució de la pena capital és commutada per l’exili i els treballs forçats a Sibèria. Després, al cap dels anys, arribarà el retorn a una pàtria que li ha arrencat l’ànima i la identitat, en què els problemes per subsistir, l’epilèpsia i les morts properes esdevenen el pa de cada dia.

Thomas Mann (1875-1955), a l’assaig “Dostoievski amb mesura” de 1946 (inclòs al llibre Ensayos sobre música, teatro y literatura, Alba, 2002), diu que l’escriptor rus «va edificar, al llarg de més de quatre dècades, una obra colossal d’insospitada originalitat i audàcia, de borrascosa riquesa passional i visionària». Per això, segons el Nobel alemany, no és possible encarar-se a les obres del gran mestre amb les regnes subjectades, perquè la seva escriptura absorbent i embravida sacseja el confort del lector.
En aquesta aproximació a l’univers dostoievskià i, concretament a Crim i càstig, l’autor de La muntanya màgica (1924) sosté que les “torturades paradoxes” que turmenten els seus antiherois engendren, encara que pugui semblar inversemblant, l’esperança «a favor d’un humanisme nou, més profund i menys retòric, purificat en tots els inferns del sofriment i del coneixement».
Raskòlnikov encarna, doncs, com ja s’ha dit sovint, l’existència del més primordial dels conflictes morals que suporta l’ésser humà: la difícil coexistència entre la lluminositat del bé i la temptació abismal de la malignitat, que en determinades circumstàncies pot arribar a ser alliberadora.

Segurament, el “crim” imperdonable seria el que cometríem els lectors si deixéssim escapar l’oportunitat, feliçment renovada enguany, de conèixer a fons aquest gegant indiscutible de l’escriptura, punyent i ple d’una esfereïdora lucidesa.