George Steiner, el far perpetu

Entre 2002 i 2014 George Steiner va concedir una sèrie d’entrevistes a la periodista francesa Laure Adler, en què l’intel·lectual de Cambridge no tan sols manifestava les seves opinions sobre aspectes candents de l’actualitat, sinó que acceptava de bon grat parlar de qüestions més personals, més íntimes.
Aquestes llargues converses, que després han estat editades en llibre (aquí les ha publicades Siruela el 2018, amb el títol Un largo sábado)[1], mostren un rostre més humà i proper de l’humanista reconegut internacionalment. No és pas que Steiner abans aparentés un d’aquests savis tancats en la seva pròpia torre de Babel, insensible a les trifulgues dels mortals. El seu tarannà sempre va transmetre empatia i capacitat d’interacció, malgrat aquesta “modernitat líquida”[2] en què semblem instaurats ad perpetuum. Si una paraula defineix el llegat d’Steiner és solidesa, rigor. En qualsevol dels vessants que configuren la seva personalitat: com a acadèmic, en els estudis de literatura comparada o al llarg dels seus assaigs sobre les metaformosis del pensament i del llenguatge.
El dilluns 3 de febrer d’aquest any 2020 George Steiner ens va deixar. Un adéu discret, en silenci o acompanyat d’alguna de les sonates per a piano del seu admirat Mozart, i esperem que dotat “d’una certa elegància”[3] des de casa seva a Cambridge. Aquesta va ser la seva residència particular, però de domicilis intel·lectuals Steiner en va ocupar un bon grapat més: Ginebra, Oxford, Stanford, Princeton, Cambridge[4], tot i que a ell li agradava anomenar-se “un nòmada agraït” que difon arreu la seva convicció de la necessitat de preservar una mirada plural, desproveïda de tota servitud als “déus locals”[5].

Tota la producció d’Steiner, des de les reflexions que projectava a les seves conferències fins als assaigs més elaborats, està impregnada d’aquest enfocament polièdric que fa que els arguments es trenin entre ells aparentment sense esforç. Àmbits del coneixement a primera vista irreconciliables hi troben l’encaix, a mesura que el discurs s’empelta constantment de noves aportacions.
No és gens estrany si tenim en compte la seva completíssima formació: catedràtic de literatura comparada; autor d’una trentena llarga de títols, majoritàriament assaigs; crític literari i columnista a The Economist, The New Yorker, The Times Literary Supplement, The Guardian… A més de convençut políglota, ja que Steiner parlava (i hi treballava habitualment) l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià, sense comptar el seu vast coneixement de les llengües matrius, grec i llatí. Curiosament, però, no havia aprofundit en l’estudi de l’hebreu, de la qual cosa se’n penedia.
Aquest savi de mirada afable, tot i que podia ser implacable amb determinats corrents de pensament o tendències, no va deixar d’estudiar fins al darrer moment, d’aprendre. Als noranta anys cada matí rellegia els clàssics –Dante sobretot- i feia encara petits exercicis de traducció, segons explicava ell mateix[6]. I sempre amb la companyia de la música, la seva gran passió.
Però per damunt de tot el llegat de George Steiner, fill de jueus austríacs emigrants nascut a París el 1929, l’hem d’entendre com un grandiós acte d’amor. Als llibres, a la cultura en el sentit més divers i universal, a l’estudi de la literatura, a l’herència dels clàssics sense els quals cap branca del saber no hauria assolit nivells de progrés prou acceptables. Tal com diu en un petit assaig seu, El silencio de los libros (2006): «El sol fet d’escriure, de recórrer a una transmissió escrita, suposa una reivindicació d’allò magistral, d’allò canònic”[7].
Una actitud de lliurament absolut a les fonts inesgotables de la recerca, que va donar lloc a una extensa producció escrita. Steiner va compaginar sempre la docència (en el més ampli sentit, incloent-hi també la seva faceta de conferenciant) amb l’escriptura.

El fracàs de les humanitats
Un dels darrers humanistes íntegres. Amb la mort d’Steiner desapareix també un dels fars més potents del pensament contemporani, tot i que la seva llum hauria de perdurar en aquest temps d’incerteses, de rumb cada cop més erràtic. La seva contribució a les humanitats és enorme. D’inqüestionable vigència en un món com l’actual, extremadament dependent de les tecnologies de la comunicació i cada cop més allunyat del que Steiner anomena “nucli essencial que defineix l’ésser” en què els conceptes tradicionals d’humanitat i llenguatge han experimentat una gran transformació i es troben actualment en recessió[8].

Durant els últims anys de vida Steiner es va sentir cada cop més decebut, i així ho manifestava a les entrevistes i llargues converses que va mantenir. Es declarava profundament escèptic quant al sentit d’aquesta paraula, ‘humanitats’ o d’altres relacionades com ‘humanisme’, que trobava buides i afectades d’un greu contrasentit moral. Van claudicar, segons ell, durant “la llarga nit” del segle XX. Impossible trobar-hi cap mena de consol.
Si hi ha hagut un humanisme europeu, deia[9], aquest no ha estat capaç d’evitar la barbàrie que ha assolat bona part de la passada centúria. Ni tan sols de trobar respostes. Ell mateix reconeix: “al final de la meva vida només puc dir que no, no ho he entès”.
Fins i tot el llenguatge s’encomana d’una profunda deshumanització davant el que només pot ser anomenat com “l’indicible”. Per això esdevé tan difícil qualsevol intent de racionalització.

Què es pot argüir perquè la cultura n’expiï part de la seva responsabilitat? Potser una incòmoda condescendència cap a la feblesa humana? És el que Proust anomenava, precisa Steiner, “les intermitències de la raó”, referint-se a la por i l’angoixa que tots podem sentir en determinats moments de la nostra vida, sotmesos a una forta pressió externa.
Però no es pot ser indulgent, afirma, amb aquells (intel·lectuals, escriptors, artistes…), que van mirar cap a una altra banda, que van tergiversar la veritat per ignorància o vanitat o que, simplement, van fer silenci quan se’ls preguntava. «La cultura, malauradament, no serveix de vacuna contra la maldat ni contra el terror», acostumava a dir.

Steiner no era gaire optimista, doncs, pel que fa a un ideal de civilització, ni europea ni de cap mena[10], que veia a aquestes alçades completament en decadència. Europa, deia, “està cansada de la història”. Vivim en aquest “llarg dissabte”[11] ple d’incertesa, a l’espera que hi hagi un “diumenge” de ressorgiment.
Un dels seus títols més llegits és, precisament, La idea d’Europa (2004), del que n’extraiem aquestes reflexions. L’origen del llibre és a la conferència que Steiner va pronunciar el 2003 al Nexus Instituut[12], en què  defensa la necessitat que les institucions polítiques europees assumeixin la responsabilitat de protegir el patrimoni cultural i els valors fundacionals d’aquest continent amb una llarga història.
Les elits dirigents semblen més preocupades per mantenir l’estabilitat dels mercats i preservar el seu statu quo, que no pas per la vulnerabilitat d’aquest enorme bagatge i d’uns principis democràtics avui amenaçats. «Europa sens dubte morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions locals i les seves autonomies socials», deia Steiner en un dels seus al·legats carregats de raó.

Una visió interdisciplinària
L’autor de Tolstoi o Dostoievski (2002; Tolstoy or Dostoevski: An Essay in Contrast, 1960) o La muerte de la tragedia (2011; The Death of Tragedy, 1961), ha mantingut inalterable al llarg dels anys la confiança en la pervivència de la literatura. Amb una mirada ràpida al nostre voltant, però, en tenim prou per no ser gaire optimistes al respecte. Per això convé no oblidar l’herència d’Steiner.
Entre 1967 i 1997 va publicar a la revista literària The New Yorker més de cent-cinquanta articles[13], en què es pot apreciar la seva visió analítica i interdisciplinària. Steiner mostra un alt nivell d’erudició en temes i assumptes ben diferents, la qual cosa li permet sentir-se còmode parlant de la figura dissident de Soljenitsin, la poesia de Paul Celan o la genialitat al servei del mal en l’arquitecte del Reich Albert Speer. Aquesta diversitat no va ser ben vista per alguns sectors acadèmics i intel·lectuals que en més d’una ocasió li van retreure l’excessiu eclecticisme dels seus escrits.
Els seus assaigs literaris sobrepassen de llarg l’abast de les ressenyes informatives i de la crítica. Les valoracions que fa d’un autor, d’una obra o de la seva trajectòria van més enllà de la lloança o el demèrit. El que es veu ben aviat és que s’està davant d’un treball rigorós, fonamentat en el coneixement del personatge des de múltiples perspectives i amb la presència d’importants elements informatius de context. No importa tant el “veredicte” sobre la vàlua de l’escriptor, artista o pensador, sinó el calibratge de la seva aportació.

Per això, llegir bé és fonamental per poder fer després una justa valoració, havent ponderat els aspectes més positius i aquells altres que no ho són tant. L’acte de llegir és també un art, diu Steiner, que demana esforç i necessita uns certs requisits com la soledat, el silenci i la tranquil·litat ambientals i la concentració. Llegir no és interpretar d’una manera uniforme i lineal, sinó comparar, interrelacionar, vincular. Així ho expressa a Pasión intacta (1997; No Passion Spent. Essays 1978-1996, 1996): «L’acte i l’art de la lectura comporten dos moviments de l’esperit: el de la interpretació (hermenèutica) i el de la valoració (crítica, judici estètic), i els dos són inseparables».
Tanmateix, Steiner no va deixar que la “passió” que sempre va sentir pel coneixement i l’estudi de les obres literàries el revestís de la “pretesa superioritat” del crític o fins i tot del professor expert. La interpretació, l’anàlisi -acostumava a dir- el judici d’una obra, per més argumentats que estiguin no es poden comparar a l’acte creatiu. L’opinió i la creació són qüestions molt diferents. Hi ha una clara distància, afirmava, entre els que creen literatura i els qui la comenten.

A llibres seus com Gramàtiques de la creació (Proa, 2002; Grammars of Creation, 2001), Steiner dissecciona el concepte de ‘creació literària’ en una gran diversitat de vesssants prodigiosament complementaris. Creació i invenció són, doncs, termes íntimament relacionats entre ells però amb els necessaris matisos.
En aquesta mateixa línia discursiva, Steiner tracta dues qüestions molt interessants. La primera es refereix al que Harold Bloom –amb qui el professor de Cambridge compartia afinitat en en molts aspectes, entre ells el de l’entronització de Shakespeare- anomenava “angoixa de la influència” i que és inevitable com a informació de context a l’hora de situar un autor i la seva obra, així com també en les dinàmiques internes de l’escriptor. Steiner s’estimava més parlar de “presències elegides que els creadors construeixen dintre seu o a les seves obres”. Per tant, no és angoixa el que genera aquesta “influència” sinó col·laboració.
Això és el que fa possible –i aquest és el seu segon argument- l’existència del que ell descriu com a “constel·lacions de creativitat”, les quals propicien una interacció creativa, un enriquiment compartit entre intel·lectuals, escriptors, poetes i filòsofs no necessàriament coetanis[14].
Tots dos principis són sempre presents en les dissertacions de l’autor de Después de Babel (Fondo de Cultura Económica, 2013; After Babel, 1975), Nostalgia del absoluto (darrera edició aquest 2020; Nostalgia for the Absolute, 2004) o Deu raons (possibles) per a la tristesa del pensament (2006; Ten possible Reasons for the Sadness of Thought, 2005), obres en què Steiner desenvolupa les seves reflexions com a filòsof del llenguatge i del pensament.

El correu dels grans creadors
Una de les idees principals que sempre va defensar Steiner –que reconeixia la seva frustració per no haver estat capaç de crear, en el sentit dels grans escriptors de ficció narrativa i dels poetes[15]– va ser la del privilegi que persones com ell havien tingut al llarg de la vida. L’enorme privilegi de ser el correu dels artistes, dels grans creadors, i poder transmetre tot aquest bagatge a la societat. Però amb cura, no de qualsevol manera, sabent a quines bústies s’ha de dipositar per no malmetre’n el seu valor[16].
I és precisament en l’estudi dels clàssics que aquesta missió del crític, del professor, de l’erudit, troben la més alta significació. Steiner va lliurar-se en cos i ànima a contínues lectures i relectures dels mestres, aquells que no tenen data de caducitat i que perduren més enllà dels canvis políticosocials i econòmics que afecten el món.

No tan sols pels aprenentatges interminables que se’n poden extreure, sinó per l’immens plaer que proporcionen. Steiner no va abandonar mai –ho dèiem abans- Dante Alighieri, possiblement el seu més gran referent: sempre hi va fer noves troballes. Dante era immens per a ell, i també Homer i Shakespeare. Les lloances cap al dramaturg anglès, així com a les altres dues figures canòniques, omplen pàgines dels seus assaigs: «Shakespeare tenia la màxima capacitat d’expressar el món /…/
El pensament conceptual, l’argument, l’observació tenien per a Shakespeare l’aparença executiva de l’acció. Sentia el batec de l’existència com pocs altres homes i dones han sentit, i era capaç de traduir aquest “soroll de fons” en idioma públic»[17].

Per a Steiner el poder transformador dels clàssics és enorme. Cada obra que llegim (o rellegim) trasbalsa el nostre ésser, no tan sols l’intel·lecte. Planteja interrogants, desdibuixa paisatges interns del nostre coneixement per tal que, amb la seva interpel·lació, es plasmin de nou amb més nitidesa. L’experiència és tan summament gratificant que el retorn a la “normalitat” sempre és decebedor: «Després d’haver passat hores, dies, setmanes llegint, aprenent de memòria, explicant-nos a nosaltres mateixos o als altres una de les transcendents odes d’Horaci, un cant de l’Infern, els actes III i IV d’El rei Lear o les pàgines sobre la mort de Bergotte de la novel·la de Proust, tornem als nostres petits i insignificants assumptes domèstics. Però continuem posseïts”[18].
Les paraules d’Steiner són tan eloqüents, que inevitablement sorgeix la pregunta: poden els clàssics guarir, amb el seu poder, l’ànima malalta? Poden restituir la fe en la humanitat? O potser, simplement, no cal cap raó tan ambiciosa per continuar llegint-los un cop, i un altre, fent-los cada dia una mica més immortals?

Arribem al final d’aquest recorregut per l’obra d’un dels darrers savis, les aportacions del qual han deixat una forta empremta en l’amplíssim horitzó del coneixement. Els trajectes transitats per Steiner desemboquen permanentment en nous camins, provocant un efecte de reverberació multiforme i plural.
En el vellutat crepuscle de Cambridge, mentre esperava l’arribada de la mort, George Steiner afirmava amb l’esguard serè de qui ja té la maleta feta, sabent que el que s’enduu ocupa molt poc espai material i el que deixa, en canvi, per a ús dels mortals també tocats per aquesta “estranya follia” (les humanitats, el plaer il·limitat de la lectura) és incommensurable: «No em penedeixo del camí que vaig triar. He tingut una sort increïble. M’he equivocat molts cops, però el privilegi més gran que es pot tenir, la llibertat més preuada és la de no tenir mai por a equivocar-se”[19].
De segur que nosaltres no ens equivoquem quan diem que el robust feix de llum d’aquest far del pensament continuarà il·luminant enmig de la boira.

Bibliografia utilitzada en l’elaboració d’aquest article

• Errata. Una vida a examen, George Steiner. Barcelona: Arcàdia, 2018.
• Gramàtiques de la creació, Barcelona: Proa, 2002.
• El silencio de los libros, George Steiner. Seguit d’Ese vicio todavía impune, Michel Crépu. Madrid: Siruela, 2006.
• Tolstói o Dostoievski, George Steiner. Madrid: Siruela, 2002.
• La poesia del pensament, George Steiner. Barcelona: Arcàdia, 2012.
• Lecciones de los maestros, George Steiner. Madrid: Siruela, 2004.
• Fragments, George Steiner. Barcelona: Arcàdia, 2013.
• Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, George Steiner. Barcelona: Arcàdia, 2006.
• La idea d’Europa, George Steiner. Barcelona: Arcàdia, 2004.
• Un largo sábado. Conversaciones con Laure Adler, George Steiner. Madrid: Siruela, 2018.
• Entendre el món amb onze pensadors contemporanis (George Steiner entre ells), Carles Capdevila. Barcelona: Arcàdia, 2015.
• George Steiner en The New Yorker, George Steiner. Edició de Robert Boyers. Madrid: Siruela, 2009.
• Entrevista a George Steiner, a càrrec de Nuccio Ordine. A El País, 5 de febrer de 2020 -[en línia]
• Article «George Steiner, un maestro de la literatura comparada”, Jordi Llovet. Publicat al suplement literari Babelia del diari El País el 13 de febrer de 2020 – [en línia]
• Nexus Instituut – [nexus-instituut.nl] ressenyes informatives sobre George Steiner – [en línia]
• The New Yorker – [newyorker.com] Ressenyes informatives sobre George.