Atiant les darreres flames

Aquesta és la quarta novel·la de Per Petterson (Oslo, 1952) publicada en català, les tres anteriors també per Club Editor, tot i que no segueixen el mateix ordre cronològic en què van aparéixer originàriament en noruec. La primera va ser Cap a Sibèria (1996; aquí 2011), a la que van seguir Maleeixo el riu del temps (2008; 2009 a les nostres llibreries) i el 2016 la reconeguda internacionalment Sortir a robar cavalls (Premi de la Crítica noruega, Llibreter, l’IMPAC de Dublín…). Aquesta novel·la descobria a molts lectors un escriptor de prosa sòbria, minuciós amb els petits detalls i capaç d’explicar-nos una història amb una considerable càrrega dramàtica sense efectismes estilístics i amb un to contingut i mesurat.
A la darrera Homes en la meva situació (2020), possiblement la més autobiogràfica de totes, l’escriptura es torna més nerviosa, menys destil·lada, potser perquè aquí es treballa amb material íntim i la implicació personal és, doncs, ben evident. El relat és volgudament descarnat, sobretot en alguns capítols, més sinuós en el seu trajecte.

La literatura de Petterson s’ha anat nodrint de les vivències més rellevants de la seva vida. Cada títol recrea en clau de ficció literària fets colpidors que l’han marcat per sempre. El 1990, tres anys després de la publicació del seu primer recull de narracions Cendra a la meva boca, sorra a les meves sabates, els pares, un germà i una neboda van morir en el naufragi del ferri Scandinavian Star, a causa de l’incendi que es va produir a bord.
Aquest fet reviu en l’Arvid Jansen, l’alter ego de l’escriptor a la novel·la –encara que el mateix Petterson s’estima més dir-ne ‘personatge-, i és una de les rèmores feixugues que llasten la vida actual del protagonista. L’Arvid intenta conviure amb el record de la pèrdua, amb el buit que deixa i que no acaba de marxar mai del tot. Cada dia suposa un nou “combat” que ha de lliurar en el més pregon del seu interior turmentat.

Una profunda desolació
Més enllà d’aquest terrible succés, la ruptura amb la Turid és, però, el principal desencadenant de l’estat -depressiu i també enganyosament eufòric en molts moments-, en què es troba l’Arvid. La història que ens explica és trista i plena d’amargor, amb força moments en què el personatge es compadeix fins i tot d’ell mateix. Veiem un home abatut, que ens endinsa de manera impúdica en la seva desolació. Narrat en primera persona, el to del relat és enèrgic, vibrant, d’una sinceritat impactant.
En alguns fragments aquesta desesperació callada assoleix un alt nivell d’intensitat, com aquest en què el record de la tragèdia irromp en l’encontre amorós: «…les flames grogues contra l’aigua negra, el fum gris amb el dia que apuntava, i l’últim moviment de la simfonia de Mahler es va acabar en sec. Ella, amb els braços oberts i les mans buides a l’habitació a les fosques, de sobte tan silenciosa, i jo pensant, la mort ho venç tot amb un trumfo».
La relació que l’Arvid manté amb la seva ex-parella i les tres filles, la Vigdis i les més petites Tine i Tone, és tan inestable com el seu dia a dia, condicionat sempre al fet d’haver de demostrar un bon comportament que el faci mereixedor de confiança. Immers en aquesta situació de crisi, i decebut amb ell mateix per la seva compulsiva capacitat de resposta, fa aquesta confessió prou reveladora: «Però la cosa va anar morint sola, jo volia ser una foguera i va resultar que hi havia més cendra que flama». Homes en la meva situació constitueix un exercici d’introspecció no precisament autoindulgent, valent, en la línia de Jean Rhys (1890-1979) –que és una de les escriptores de capçalera de Petterson i de qui hem recordat Bon dia, mitjanit (1939) mentre llegíem la novel·la de l’autor noruec- i finalment depurador. Les darreres pàgines deixen entreveure un nou començament, potser l’oportunitat llargament esperada després de la catarsi.

Aquesta progressiva evolució de la narrativa de Petterson cap a la ficció autobiogràfica fa que puguem parlar cada cop més de la seva obra com d’un gran projecte literari que manté l’equilibri entre la invenció de personatges i trames i la recreació de la seva pròpia vida. Un exemple el tenim en Trond, l’home que viu sol al bosc i a qui li agrada llegir Dickens de Sortir a robar cavalls: aquí és el conductor que ajuda l’Arvid quan aquest té l’accident de cotxe.
Algunes veus crítiques situen Petterson, arran d’aquest canvi de temàtica, a prop de l’escriptor també noruec Karl Ove Knausgård (1968), autor de La meva lluita, un ambiciós corpus autobiogràfic compost de sis novel·les –escrites entre 2009 i 2019-, tot i que les diferències són notòries, tant d’estil com en la naturalesa del contingut.

Finalment, hi ha un altre gran protagonista a Homes en la meva situació, com tambe passa a les altres novel·les seves, que és la geografia, en aquest cas el paisatge urbà d’Oslo, la seva ciutat natal. L’Arvid Jansen recorre diferents itineraris per zones i districtes més desconeguts, amb un rumb habitualment erràtic –com el que segueixen els seus dies-, però amb una  mirada sensible que fa ressaltar aquests llocs amb un nou cromatisme més viu i significatiu. I és que llegir Petterson demana deixar-se endur pel fred i l’aparent quietud de les topografies nòrdiques que habiten a la seva literatura.
El seu, però, és un viatge més cap endins. Cap a allò que ens entristeix, que encara ens fa mal malgrat el temps transcorregut i que, tanmateix, ens interpel·la perquè no deixem que continuï corroïnt-nos per dins.
Com diu Petterson, “has d’escriure cap al dolor, encara que costi”.