Adolorits soliloquis en temps d’incertesa

Amb el COVID com a gran protagonista de les cartelleres teatrals catalanes i de mig món, la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya va acollir durant aquest passat mes d’octubre Decameró, un muntatge d’autoria i direcció col·lectives vertebrat per dues idees primordials.
Per una banda, volia ser un homenatge al llegat de Pier Paolo Pasolini quan es compleixen cinquanta anys de l’estrena de la seva pel·lícula Il Decameron, basada en l’obra homònima de Giovanni Bocaccio de 1351. Una particular adaptació que recull tota la ironia i l’enginy desplegats per l’escriptor florentí en aquests contes marcadament eròtics.
Aquesta proposta teatral també pretén ser, des de la diversitat de textos que la formen, una contribució a la reflexió sobre el moment actual que estem vivint, arran de la generalització de la pandèmia causada pel coronavirus. Una situació difícil d’assumir, en què els estralls de salut, econòmics, socials i anímics es fan cada dia més palesos.
És un plantejament que entronca perfectament amb el punt de partida de la gran novel·la bocacciana, en què deu joves es refugien de la pesta que està assolant Florència el 1348 en una vil·la dels afores i també durant deu dies s’explicaran històries sobre el comportament humà, les aventures amoroses, la murrieria de les persones per aconseguir béns i diners, la infidelitat conjugal, els tripijocs sexuals, les convencions socials, etc. Tot un ampli ventall de contes que destaquen pel seu to picaresc i desmitificador de la visió totpoderosa de la religió en aquella època.

L’encàrrec del TNC als deu autors que signen aquests textos se situa, doncs, en aquesta línia[1]. La major part d’ells dramaturgs o vinculats a l’escriptura teatral des d’àmbits tan aparentment divergents com la performance poètica, el documental memorialístic o la filosofia aplicada a l’escena, han escrit uns monòlegs de temàtiques ben diferents, cadascun dels quals vol ser un punt de vista, o fins i tot un posicionament, sobre aspectes candents de la societat i de la cultura actuals, centrats majoritàraiment al nostre país (“Saliva legal” o “Fam” en són dos exemples representatius).
Cada un d’aquests monòlegs està dirigit per una persona diferent i interpretat per un sol actor o actriu també distint. La posada en escena, austera –amb un objecte o dos com a molt a l’escenari-, tot i que reforçada puntualment per projeccions audiovisuals o veus en ‘off’, està al servei completament del personatge i del seu soliloqui pretesament passolinià o, si més no, amb reminiscències del polèmic escriptor i cineasta italià.
El resultat és, però, força desigual, degut principalment a la diversitat d’estils dramatúrgics i dels mateixos continguts, que només en tres de les deu peces breus es refereixen explícitament al món de Pasolini i de manera superficial Així, a “Una visita al Museu Criminològic” hi trobem l’enigma de la mort tràgica de l’autor cinematogràfic de l’anomenada Trilogia de la vida[2], que encara continua tenint punts foscos. A “La llum del futur no deixa ni per un instant de ferir-nos” la protagonista cita un article de Pasolini, per construir a partir d’aquí una curiosa al·legoria sobre la desaparició de la bellesa en aquest temps d’ara tan estrany. I, finalment,“Poesia per l’Zlatan” (la que inicia el muntatge) és una mena d’al·legat-confessió sobre els efectes potencialment transgressors de la poesia tal com l’entenia el polifacètic creador bolonyès.

El rerefons d’excepcionalitat que està transformant la vida individual i col·lectiva, tal i com la coneixíem abans de la irrupció del virus, és present en alguns monòlegs de manera més visible, com a l’esmentat “La llum del futur no deixa ni per un instant de ferir-nos” o el provocatiu “Saliva legal”,  en què no hi manca l’humor negre, amb tocs d’absurditat i una càrrega considerablement subversiva.
La solitud afecta tots aquests personatges, que s’ha accentuat en unes circumstàncies en què el benestar, una certa estabilitat afectiva i material en la quotidianitat personal –qualitats que potser no es valoraven prou en les rutines d’abans-, s’han vist trasbalsats per la transformació d’aquesta normalitat. Per causes i factors diversos, tots ells traumàtics: la devastació de la guerra que evoca l’home de “Fantasmes de la nit” (magnífica interpretació de Víctor Pi, potser la de més pes dramàtic de tota l’obra), o l’isolament físic i anímic que la malaltia provoca a “Tàntal”. La distància cap als altres i, en definitiva, cap al gaudi de la vida en tots els sentits, no ha parat de créixer en el dia a dia de moltes persones.

El món d’abans es mor, o un concepte de civilització tecnificada i materialista en excés per ser més precisos. Un individualisme alimentat per l’ambició i l’afany de poder, amb conseqüències tan nefastes com la degradació del medi natural, per posar només un exemple (hem d’escoltar la seva veu, ens diu la protagonista de “L’arboricultor”). Unes derives de la  societat actual, que a la seva manera ja va denunciar Pasolini amb el seu activisme artístic polièdric, i que ara el TNC ha volgut recuperar en aquesta sens dubte lloable iniciativa.
Potser més endavant, si recuperem encara que sigui una mica la “normalitat” anterior ara tan enyorada, el Decameró d’aquesta atípica temporada 2020-21 podrà desconfinar-se i visitar altres escenaris de la geografia teatral catalana. Això sí, amb les oportunes mesures.