La reparació del greuge

El títol d’aquest recull de tretze contes de Joan Cavallé (Alcover, 1958), narrador, dramaturg i traductor amb una dilatada trajectòria, té unes reminiscències religioses ben evidents, el sentit del qual se’ns fa més idoni a mesura que anem llegint les peculiars històries del lllibre.

Les Benaurances són un capítol de l’Evangeli de Mateu (5, 1-11), i forma part de l’anomenat “Sermó de la Muntanya” que va pronunciar Jesús a Galilea  davant els seus deixebles i una gran multitud de persones que s’hi van congregar per escoltar-lo.

Segons el text bíblic, els benaurats no són aquelles persones que viuen absolutament felices, contentes i eufòriques del que són o del que tenen, vorejant gairebé la ximpleria; sinó les que es troben en el camí que els farà abastable la felicitat, si més no un bon bocí. Els qui pateixen una situació que els angunieja, que viuen mancats de l’afecte més primordial o, en definitiva, que se senten profundament dissortats, seran rescabalats d’aquest greuge en una nova vida divina que els espera.

Els personatges que ens presenta aquí Cavallé no viuen en plena harmonia, sovint a causa d’un desgraciat incident o d’una estranya peculiaritat que afecta de ple la seva existència quotidiana. No es resignen a acceptar el present de manera estoica, malgrat les promeses evangèliques, i s’esforcen a canviar-lo o a veure’l d’una altra manera. És el cas, per exemple, de l’Angelina Pia de Dona amb una sola cama, o del protagonista de La intrusa, acostumat a dur una vida tranquil·la i ordenada.

Però en la majoria dels contes aquests homes i dones singulars, tot i que són conscients de l’anomalia que ha trasbalsat la seva rutina i el seu equilibri emocional, romanen una mica atordits, atrapats en la constatació que la resolució satisfactòria encara no s’ha produït. Testimoni d’un crim, Darreres paraules o Autobiografia en són uns bons exemples, sense oblidar-ne els matisos diferents que hi ha entre ells.

D’altra banda, hi ha un tret que trobem en un bon grapat d’aquestes històries que és la presència de fets que travessen el món real i s’endinsen en l’àmbit del fantàstic. Es mouen tothora entre els dos territoris i ho fan –i aquest és un dels encerts de l’autor- amb naturalitat, tot i el to llegendari i enigmàtic de la narració.

És com si allò prodigiós, insòlit, pogués irrompre en la nostra previsible quotidianitat en qualsevol moment i instal·lar-s’hi indefinidament. Ho sap prou bé la dona de Les aparicions, l’heroi a desgrat seu de Ningú no controlava el temps o els habitants d’una meitat del poble a Un mur negre.

Cavallé ens mostra uns individus que no es comporten en la linealitat més convencional, sinó que se n’aparten precisament perquè se senten insatisfets, vulnerables, enyoren les oportunitats perdudes, com la María de Descripció d’una casa o l’home famós d’Olívia.

Els personatges de Les benaurances estan perfilats amb precisió, però deixant que siguin els seus pensaments, l’evocació de moments viscuts que encara couen, els que descriguin la seva personalitat. I al mateix temps els podem arribar a percebre desdibuixats, en l’evolució del seu relat, per la influència de les circumstàncies que els atenallen.

Aspirants, com tots nosaltres al capdavall, a assolir un estat de joia superior a l’actual, s’adonen que la felicitat, sovint massa idealitzada i ambígua, és fugissera i voler retenir-la per sempre és una utopia. “Per això /…/ el més assenyat seria combinar la felicitat que a cadascú li pertoqui per dret de naixença amb una mica de desgràcia, una desgràcia suportable, modelable, però necessària…”, segons l’opinió de la senyora Edelmira Clols al conte que encapçala aquest recull.

Després d’Els arbres no es podien moure (Angle, 2015), la seva anterior novel·la molt ben valorada per la crítica, Joan Cavallé ens parla en aquesta mostra de la seva narrativa breu de la fràgil normalitat que impera al nostre voltant i de les maneres d’encarar-s’hi quan aquesta es desgavella.

Les benaurances està escrit amb una prosa dotada d’una gran versatilitat, que canvia de registre segons el personatge i diversificant el punt de vista del narrador, tot i que en la majoria dels contes correspon al del protagonista de la història, que l’explica a un interlocutor invisible. Una confessió, la necessitat de desfogar-se o la voluntat de deixar-ne constància. Tant és perquè el veritable desgreuge moral, segons les profecies cristianes, no arribarà fins a un estadi més elevat de vida