La grandesa de la faula

LA BÈSTIA DEL COR
HERTA MÜLLER
Traducció de Josep Franco i Laura Almiñana
Bromera, Alzira.
1ª edició: novembre 2009.
211 pp.

L’HOME ÉS UN GRAN FAISÀ EN EL MÓN
HERTA MÜLLER
Traducció de Ramon Monton
Bromera, Alzira.
1ª edició: novembre 2009.
130 pp.

A finals de l’any passat, gairebé simultàniament a la celebració de la cerimònia dels premis Nobel, Bromera ens brindava la magnífica oportunitat de descobrir l’univers literari d’Herta Müller, l’última guanyadora del que és considerat el més alt guardó de les lletres universals, que veia així reconeguda una llarga trajectòria marcada per la perseverança i el coratge. Recordem breument, a manera d’avantsala, que Herta Müller, nascuda a Nitzkydorf (regió romanesa de parla alemanya) el 1953, va patir en pròpia pell la repressió ferotge del règim de Ceaucescu fins al 1987 (i encara després amb la llarga ombra de la Securitate trepitjant-li els talons), any en què per fi aconsegueix deixar el dissortat país i instal·lar-se a Berlín. Sota el totalitarisme comunista, Müller es va negar en repetides ocasions a col·laborar amb el sistema fins al punt que la seva vida es va convertir en un autèntic infern, sistemàticament perseguida i denigrada (acomiadada de la feina, objecte de contínues difamacions) i la seva obra censurada.

Els dos llibres de l’autora publicats recentment –els primers en català després de la concessió del Nobel- són La bèstia del cor (Herztier en l’original alemany, Verlag, 1994) i L’home és un gran faisà en el món (Der Mensch ist ein grober Fasan auf der Welt, Verlag, 1986). Tots dos prou representatius del món de Müller, escrits amb una prosa descarnada, amatent al detall, sovint esmolada i precisa fins a la nàusea però d’una bellesa brutal –en el sentit més literal de la paraula-. Si alguna cosa no és l’escriptura d’Herta Müller és precisament plaent, fàcil, convencional. Farcida de figuracions que sovint distorsionen el sentit de les coses i altres cops l’enriqueixen sorprenentment, amb contínues al·literacions i sinècdoques, la prosa d’aquesta escriptora germano-romanesa té un segell propi que la fa única i inconfusible.

Una enorme desolació

La bèstia del cor, el primer dels dos títols aquí esmentats, és una novel·la clarament autobiogràfica on l’autora explica amb aquest estil tan particular els anys de joventut en què estudiava a la ciutat (se suposa que és Bucarest, encara que no es diu mai), les amistats que va fer en aquella època, així com la seva primera incorporació al món laboral, els records de la família al poble i també alguns fets tràgics que marcarien definitivament la seva vida present i futura. En cap moment, però, el relat de totes aquestes vivències –en primera persona, tot i que molts cops l’autora adopta la tercera més impersonal del narrador extern- no resulta gens convencional ni, per descomptat, complaent. La vida d’aquella jove romanesa pertanyent a una comunitat de parla alemanya, d’arrels familiars tèrboles (el pare havia servit a les SS durant la guerra), sotmesa en tot moment a la vigilància i a la repressió del règim de Ceaucescu (personificada en la temible Securitate, la policia estatal) adquireix aquí una significació singular, colpidora, que sobrepassa la dimensió merament evocadora del propi passat per acabar convertint-se en una faula moral contundent. La uniformitat total de pensament, la fe cega en el Partit, la renúncia a la més petita espurna d’individualitat i de llibertat fora del ramat, són presents de manera abassegadora en la quotidianitat de la jove que treballa de traductora en una fàbrica de tractors, així com també ho són en les vides prematurament estroncades dels seus amics Georg i Kurt.

Herta Müller rememora aquells anys de grisor absoluta i de desolació anímica (contínuament accentuada per la desolació externa de l’entorn, d’una geografia inhòspita i abandonada), amb una voluntat literària segura de les enormes possibilitats de la ficció. La bèstia del cor és una novel·la aparentment lleugera, tant pel que fa a l’estructura com al desenvolupament de la narració –sense cenyir-se a un ordre cronològic rígid ni volent ser exhaustiva en la descripció dels moments i dels fets-, però en realitat conté un desassossec tan profund que sovint la fa densa i gairebé irrespirable. La por, la por a tot (fins i tot a menjar o a estimar si no ha estat autoritzat per l’Estat) domina tots els racons, presideix qualsevol acció de la vida diària, acaba destruint els vincles familiars i socials de l’individu, de manera que al final només queda el consol de les cançons, atàviques, torbadores, transmeses d’avis a néts, com la que travessa aquestes pàgines:

Tots tenim un amic en cada tros de núvol
com sol passar amb els amics en un món de terror
ma mare també em va dir: això és normal
els amics no fan al cas
pensa en coses més serioses.

L’exili voluntari, bé intentant fugir de manera clandestina pel mitjà que sigui o bé comptant amb el vist-i-plau de l’Estat (procés administratiu i polític que s’eternitza i que en el seu decurs no està exempt d’innombrables dificultats i paranys i havent de patir contínues humiliacions), és l’única sortida. O el suicidi, que quan es produeix és sistemàticament negat pel règim o considerat, quan el fet no es pot amagar, com una baixesa d’una absoluta immoralitat que el país i els seus dirigents no poden acceptar de cap manera. Això és el que li va passar a la Lola, explica Müller, una companya seva de la residència d’estudiants, que un dia van trobar penjada d’un cinturó a l’armari de l’habitació: les autoritats, comandades pels membres de la Securitate, ho van considerar un “deshonor” i, com a càstig, la Lola va ser expulsada pòstumament del partit, tal i com es va fer saber en un comunicat públic adreçat a tota la comunitat acadèmica.

Tots els personatges que apareixen a la novel·la són de procedència real però amb els noms canviats. Així doncs, la companya d’estudis, els seus amics Edgar, Georg i Kurt, l’amiga íntima que acaba claudicant davant el règim (Tereza a la ficció) o el capità Pjele, un implacable executor de l’estat policial romanès, tots ells i molts altres esdevenen emblemàtiques, patètiques figures humanes enmig d’un paisatge erm i desolat, brut i corromput fins a les mateixes entranyes dels individus que l’habiten. L’escriptora ha sabut captar aquest deteriorament inacabable i la desesperança total que ho envaeix tot i ho ha traslladat al paper sense fer concessions, fent gala d’un lirisme esquinçador, despietat.

El patetisme del faisà

I si a La bèstia del cor aquest lirisme que colpeja l’ànima es veu en certa manera supeditat a la voluntat narrativa de l’escriptora de relatar uns fets autobiogràfics, a la segona de les novel·les que aquí comentem, L’home és un gran faisà en el món, el batec rabiós però contingut de l’escriptura de Müller pren aquí una força inusitada i superior fins i tot a l’anterior.

Estructurada en capítols curts, mantenint en tot moment la continuïtat cronològica i argumental, però narrats com si es tractés de flaixos que capturen en instants de gran intensitat les situacions, els moments, les derives sentimentals d’uns personatges derrotats i profundament desolats, la novel·la mostra la degradació imparable en què viuen immersos els individus d’una petita comunitat rural a la Romania de Ceaucescu. Müller hi retrata uns personatges devastats per la grisor d’unes vides miserables i embrutides per la mateixa acció de l’home. Alguns d’ells, com en Windisch, el moliner que tragina sacs de farina damunt la seva bicicleta per als capitostos del llogarret, la seva muller i Amalie, la filla que ha de prostituir-se davant el policia i el rector si vol obtenir el passaport, només viuen amb l’esperança de poder finalment emigrar del país. Altres, com el vigilant nocturn del molí o el pelleter, ja fa temps que han renunciat a una vida de debò. S’han acostumat a la brutalitat i a la por i han acabat resignant-se a la seva dissort. S’han convertit, segons la simbologia antropològica romanesa, en grans faisans (l’animal que representa el fracàs, la derrota assumida en la solitud de l’home moralment vexat) i així, submisos i desposseïts de tota dignitat veuen passar els dies, les estacions, els anys.

Müller, obstinada en el detall, descriu escenes d’aquesta desídia amb una precisió i concisió alhora gairebé perverses. D’entre els molts passatges que servirien per il·lustrar això que acabem de dir en destaquem ara un, extret del capítol titulat “Deu leus” (leu, la moneda oficial romanesa d’aleshores). L’escena transcorre a la taverna del llogarret, on la beguda, els crits i les cançons grolleres es barregen en un ambient viciat i malsà: “La gitaneta s’arromanga la faldilla. L’enterramorts, dret al costat de la pala, es fica la mà a la butxaca i li dóna deu leus. La munyidora de vaques canta i vomita a la paret”.

Malgrat la duresa que hi ha a la gran majoria de situacions que Müller ens descriu en aquesta novel·la, l’escriptora en sap extreure sorprenentment un perceptible alè poètic. La crueltat present en els comportaments humans d’aquesta fauna depredadora i alhora convertida en carnatge serveix per corroborar un cop més la grandesa de la faula.

Herta Müller, de qui esperem encara la traducció de la seva última novel·la, Atemschaukel (2009), si hem de jutjar per aquestes dues obres aquí comentades certifica les paraules de l’Acadèmia quan aquesta va fer pública la seva decissió d’atorgar-li el Nobel, destacant la figura de l’escriptora germano-romanesa que “amb la concentració de la seva poesia i la franquesa de la seva prosa, ha dibuixat amb encert els paisatges dels desposseïts, dels desemparats”. Sens dubte, una merescuda incorporació a l’envejat olimp dels escollits. No crec que Thomas Mann, o Heinrich Böll, per posar només dos exemples, o altres més propers com Günter Grass o l’austríaca Elfriede Jelinek –tots ells, com Herta Müller, amb l’alemany com a llengua literària- arrufessin el nas en saber la notícia.