Traces (tangibles) de l’arrelament

La nova vida que han triat els dos protagonistes d’aquesta novel·la anirà assentant-se sobre uns rituals i unes rutines diàries, com ja passava a l’anterior que han deixat enrere. Però les d’ara són unes altres, l’entorn és radicalment diferent, i el sentit dels petits actes quotidians no és el mateix d’abans, ni l’actitud d’ells, ni les petites grans troballes. Sara Baume descriu un món sovint inadvertit amb una prosa imaginativa i extraordinàriament atenta a la corporeïtat de les coses, fent-ne tangible la seva empremta.  

L’entorn natural de la casa on s’instal·len a viure la Bell i en Sigh –els protagonistes humans gairebé absoluts d’aquesta peculiar i molt poc convencional novel·la– i el mateix mas on, al llarg de vuit anys, se succeiran els nombrosos rituals que caracteritzaran aquesta radical nova etapa, són els personatges principals de Set campanars (Seven Steeples), acabada d’escriure el 2020, en època de pandèmia –tot i que la seva influència en la temàtica del llibre és escassa, segons ha dit la mateixa autora diverses vegades–, publicada per primer cop el 2022 i finalment arribada a les llibreries d’aquí l’any passat en aquesta magnífica traducció de Marta Pera Cucurell.

Sara Baume (tot i haver nascut a la localitat anglesa de Lancashire el 1984, va créixer al comtat irlandès de Cork, on va traslladar-se a viure amb els seus pares quan ella tenia quatre anys), ha elaborat –i la paraula s’hi escau perfectament– una faula possiblement sense cap intenció de reflexió filosòfica ni encara menys moralitzadora, que descriu amb una minuciositat extrema la identitat i les evolucions de les coses físiques que formen part d’aquest nou hàbitat en què pretenen “acomodar-se” la parella d’estadants, tan diferent al seu estil de vida anterior: de les inanimades però aquí  revestides de vitalitat ‒i fins i tot de sentiments‒, i de les que impliquen els animals i la vegetació que els envolta.
L’atenció als detalls més insignificants, alguns gairebé imperceptibles ‒els canvis en les teranyines enganxades als racons alts, les diferents textures de la brutícia encastada a les superfícies, restes orgàniques entre els plecs de les estores…‒ és un dels trets distintius de la prosa de Baume en aquesta ficció que no discorre seguint un recorregut argumental en el sentit més usual.

Aquesta observació minuciosa de la fisicitat dels objectes, dels llocs (la composició d’un espai, la seva arquitectura interior, els diversos elements decoratius, les possibilitats d’ús de la llum i la ventilació, l’enclavament en l’entorn…), de la multiplicitat de sorolls que els acompanyen dia i nit, és fonamental per a l’autora irlandesa, fins al punt que esdevé imprescindible, diu ella mateixa, en la seva escriptura, ja que «tenen una importància quasi espiritual». S’hi refereix, en una entrevista d’Anna Leskiewicz del 7 de novembre de 2022 a The New Statesman, com el “memorial dels rastres materials”, de les petjades físiques tangibles de tots aquells qui hi han habitat.

El llibre que comentem és ple de fragments il·lustratius d’aquesta preocupació literària de Baume. Vegem-ne a continuació un bon exemple, en què l’autora es refereix a les cabanes que s’estenen al llarg de la franja de la costa, prop de casa dels nouvinguts: «Monstruoses i fantasmagòriques, estaven buides durant deu mesos a l’any. Maquetes de velers i gerros de vidre cilíndrics projectaven ombres solitàries als ampits de les finestres. Més endins de les habitacions fosques, en calaixos, armaris i vestidors, hi havia desades les coses seleccionades especialment per a les vacances».

No és tan sols el rigor descriptiu de la prosa de Baume, impregnada d’un intens alè poètic i sorprenentment imaginativa ‒per exemple, quan concedeix atributs humans a les coses i als elements paisatgístics, sobretot la muntanya majestuosa que ho contempla i ho vetlla tot, “amb el seu ull colossal, ciclopi, que no es tanca mai, ni quan dorm”‒ el que sosté i reforça la idea principal d’aquesta història, sinó la cadència amb què avança la narració, marcada ja en l’estructura física del text: espais d’amplària desigual entre paraules i frases, algunes de les quals formades per un sol mot; repetició de paraules amb sentit metafòric i disposades com la tornada d’una cançó… Es vol remarcar així la importància del ritme en el relat, al qual el lector no n’és aliè.

Una altra manera de viure, allunyada del brogit i de les presses de la ciutat, que permeti gestionar el temps personal amb un necessari assossec i descobrir, al capdavall, un ‘jo’ més proper i essencial: aquest és el ‘leitmotiv’ que impulsa l’aventura d’aquests dos “misàntrops solitaris”, tal com els defineix l’autora en un fragment d’una altra interessant entrevista, la de Rosita Boland a The Irish Times del 2 d’abril de 2022 –també, com l’anterior que s’ha esmentat, en les respectives edicions digitals.
Escriure sobre els petits rituals de la nova quotidianitat de la parella, i sobre la infinitat de detalls que els conformen, aquesta és la intenció de Baume: «A la novel·la no hi ha cap dels grans drames que hi ha a la vida. Tot està molt reduït a les coses essencials».

A Set campanars (la seva tercera novel·la, candidata als Goldsmiths Prize i el Dylan Thomas Prize el 2022, després d’haver publicat Spill Simmer Falter Wither el 2015, en espanyol Florido granado caduco marchito a Turner el 2016, i A Line Made by Walking el 2017, a més de l’assaig autobiogràfic Handiwork de 2020), la Bell i en Sigh decideixen emprendre junts aquest nou projecte i deixar enrere el seu antic món conegut i “confortable”. El seu aïllament voluntari comporta, a mesura que van passant els dies, una percepció del pas del temps evidentment molt diferent de la d’abans, insòlita de vegades i d’efectes discordants, tot i que la compenetració entre ells dos i en relació amb el medi inicialment inhòspit s’ha anat consolidant fins a convergir en el que semblen, vist des d’una perspectiva més equànime (la del cim), “les traces d’una sola vida”.

Els vincles del passat han estat anul·lats, s’han anat esborrant o diluint en el record i ara només són reminiscències de fets viscuts. Les rutines repetides tants cops al llarg d’aquests anys, amb els seus costums i la constatació de petites noves troballes, han contribuït a crear la que és ara, indubtablement, la seva llar, en plena natura, sempre amatents a les constants mutacions que s’hi produeixen, als canvis estacionals en el paisatge (que, assegura Baume, com Monet als seus estudis pictòrics sobre els nenúfars, no és mai el mateix tot i semblar-ho). Fixem-nos en aquest altre fragment revelador: «Les tempestes duien llamps i trons. A dins de casa, comptaven els segons entre l’esclat de llum i la tronada. Es preguntaven què era més alt: la teulada, l’arbre, el pal de telègraf».

Podríem retreure-li a l’autora de Set campanars que no hi hagi a la novel·la una trama argumental, amb un progrés i alguna mena de desenllaç determinant, però no és el cas, perquè no es generen en cap moment expectatives que vagin en aquesta direcció. Des des la primera pàgina, Sara Baume ja anuncia clarament quin camí seguirà aquesta història, en base a la decisió literària que ha pres. I a partir d’aquí el lector ha de dir si accepta el repte, si està convençut de modificar el seu procés habitual d’acostament i interacció amb un text narratiu de ficció, a l’hora d’encarar-se a aquest.
Romandre-hi, en el món només aparentment tediós de la parella protagonista i de tots els seus altres peculiars veïns, deixa de ser un esforç ben aviat per acabar esdevenint estranyament plaent.