Testimonis d’un món que s’esllangueix

Durant anys, i a mesura que la situació política espanyola i europea es deteriora, la pensió que regenten l’Otto i la Gregoria esdevé un preuat redós on les idees s’expandeixen lliurement i el batec de l’actualitat cultural de l’època hi és ben viu. Testimonis d’un món que es va marfonent de manera inexorable, Montserrat Corretger els recupera en aquesta seva primera i ambiciosa novel·la. 

 A La pensió d’alemanys, l’autora aconsegueix que la trama ficcional i el rigor documental caminin de bracet, però amb naturalitat, la que brolla  probablement després d’una àrdua feina d’investigació acadèmica en l’època i en els episodis que s’hi expliquen. Una cosa mena a l’altra, segons Montserrat Corretger (Reus, 1950) ‒professora universitària de literatura catalana i experta en història i crítica literàries de tombant del segle XIX, dels anys 20 i 30 i de l’exili‒ si més no en el seu cas, conscient de la dificultat del repte: «He volgut fer ressorgir un món vital i complex de fa cent anys, que pel fet de pertànyer al passat no és ni avorrit, ni pesat, ni superat”.

El resultat és aquesta colossal novel·la històrica, que transcorre en present ‒cosa que reforça la voluntat de l’escriptora de forjar una ficció‒, deixant que siguin els personatges els qui facin desenvolupar el relat. Tots ells, que van existir realment ‒Corretger ha dit sovint a les entrevistes que, a banda de l’exhaustiu treball de documentació realitzat en l’abundant material escrit, va poder tractar-ne algun personalment‒, retornen a la vida al llarg d’aquestes gairebé cinc-centes pàgines, dotats d’una sòlida entitat literària. La veracitat d’aquesta afirmació és refermada mitjançant la inclusió de fotografies al llibre, que donen fe de moments compartits i celebrats en grup.

Entre 1922 i 1939, el matrimoni format per Otto i Gregoria van dirigir una pensió al carrer Ample de Reus que allotjà hostes majoritàriament alemanys i suïssos, traductors de professió que treballaven en empreses de la ciutat exportadores sobretot de fruits secs. La relació que s’establí entre els estadants i també amb altres persones provinents del teixit associatiu i la vida econòmica i cultural de Reus (impressors, escriptors…) fou ja de bon principi molt afable i profitosa: es produeix un intercanvi d’un alt nivell humà i intel·lectual, que va traçant una amistat que perdurarà més enllà del relleu que hi ha entre els hostatjats i malgrat els canvis que sotraguejaran el seu entorn durant unes dècades especialment convulses.

L’actualitat política, les novetats literàries i els escriptors europeus del moment que més admiraven, com Stefan Zweig, Thomas Mann o el romanès Panait Istrati, omplen les converses entre aquests “corresponsals” cultes i cosmopolites –denses i argumentades, molt ben travades per l’autora– que, alhora, es mostren cada dia més interessats a conèixer la ciutat que els acull, i també Catalunya, que veuen com un vigorós recer de la intempèrie d’una Espanya que es debat contínuament entre un afany democràtic massa vulnerable i la deriva dictatorial sempre a l’aguait.

De fet, és a través de les trobades i dels llargs diàlegs que mantenen a la pensió –amb el pas del temps, va esdevenint una mena de reducte al marge de la realitat exterior–, que el lector pot anar coneixent alguns dels fets més importants que afecten la societat catalana d’aquells anys: el moviment obrer; la dictadura de Primo de Rivera, entre 1923 i 1930; la proclamació de la Segona República; les disputes entre partits; el descontentament social; l’amenaça creixent del cop d’estat i la gran ensulsiada final.

Si bé, doncs, el protagonisme de la novel·la és coral (a més dels propietaris Otto i Gregoria, la residència acull comensals excepcionals com Freygang, Thomson, el fotògraf i periodista Wilhem Wolff, l’home de lletres Victorià, l’impressor Artur Rabassa…), la figura principal és la d’Ernst Hablützel, que romandrà a la pensió, tossudament arrelat a la vida local de Reus i que serà testimoni dels grans canvis que sacsejaran la seva existència i la dels seus coetanis.
Tanmateix, el pensament i el caràcter introspectiu d’Ernst trobaran un contrapunt ideològic en el nou hoste Víktor Horn –entre els quals creixerà una valuosa amistat, tot i les diferències– que es converteix en l’altre destacat protagonista de la novel·la. Dues visions enfrontades sobre l’Alemanya que aleshores –a mitjan anys 30– ja s’acostava a l’abisme, i que acabaran, com la seva relació, trinxades per l’esclat de la guerra civil.

Montserrat Corretger ha bastit a La pensió d’alemanys un gran fresc històric, però a partir de la recreació d’un microcosmos únic i irrepetible en la seva singularitat i alhora, per això mateix, més universal que mai.