Svetlana Aleksiévitx: premi a la perseverança

El passat 10 d’octubre Svetlana Aleksiévitx va ser a Barcelona per assistir a l’acte d’atorgament del Premi Internacional Catalunya, en el decurs del qual el President de la Generalitat Pere Aragonès va remarcar “el seu compromís amb la democràcia, els drets humans i la pau”, i també va destacar el posicionament clar de l’escriptora contra la invasió russa d’Ucraïna.
El jurat d’aquesta trenta-quatrena edició ha valorat, en la seva decisió final, “la constància al llarg dels anys en la recopilació de testimonis individuals” que han patit els grans episodis tràgics esdevinguts en l’àmbit geopolític de l’antiga era soviètica.

L’obra d’Aleksiévitx és, en efecte, fruit d’un llarg procés d’elaboració: els relats subjectius de tots els homes i dones que l’escriptora ha anat recollint durant anys són posteriorment ordenats i cohesionats, oferint al final un retrat coral extraordinàriament viu i colpidor. Les veus de tots ells constitueixen un testimoniatge de primera mà dels estralls i dels efectes perllongats en el temps que van suposar fets com la desfeta de la Unió Soviètica, la guerra a l’Afganistan o la catàstrofe de Txernòbil, els quals són tractats en els seus llibres (vegeu el reportatge en profunditat Svetlana Aleksiévitx, historiadora de l’ànima, publicat en aquesta mateixa web).

Com ja és sabut, el 2015 Aleksiévitx fou distingida amb el Nobel de Literatura, que premiava així el caràcter d’oralitat tan present en la seva escriptura. «Una escriptura polifònica, que esdevé un monument al valor i al patiment en els nostres temps», van posar en relleu els acadèmics per justificar la seva elecció. És el reconeixement d’una trajectòria forjada amb perseverança i una paciència infinita, com deia la mateixa escriptora en un fragment del seu discurs d’acceptació del reputat guardó: «M’he passat gairebé quaranta anys anant de persona en persona, de veu en veu».

Considerada com la creadora d’un gènere literari propi, la polifonítxeski roman-íspoved (‘novel·la-confessió polifònica’ o ‘novel·la de veus’), en què l’essencial és la veu del testimoni, la seva narració autobiogràfica sense ornamentacions, Aleksiévitx és autora d’un projecte literari-periodístic titànic, Veus de la utopia, que aplega cinc llibres absolutament fonamentals per conèixer una època i les conseqüències de sofriment i de centenars de vides estroncades que va comportar: La guerra no té cara de dona (1985; publicat el 2018 per Raig Verd, segell també responsable de la resta de títols traduïts al català), sobre les dones russes que van lluitar a les files de l’Exèrcit Roig durant la Segona Guerra Mundial i que sovint van patir el menyspreu dels seus mateixos companys; Últims testimonis (1985; 2016), on les veus protagonistes són les dels nens i nenes supervivents que van quedar orfes després del gran conflicte bèlic; Els nois de zinc (1990; 2016), títol que remet a la visió de l’escriptora de munts de taüts de zinc on entaforaven els soldats soviètics morts a l’Afganistan; La pregària de Txernòbil (1997; 2016), on es deixa constància de la magnitud de la catàstrofe que es va produir a la central nuclear el 26 d’abril de 1986; i, finalment, Temps de segona mà (2013; 2015, reeditat aquest mes d’octubre), que descriu l’esfondrament d’un règim i d’una ideologia i la transformació de la societat post-soviètica, servint-se de les opinions de ciutadans que ho van viure.

Per a Aleksiévitx el més important de la seva obra no rau en els grans esdeveniments, sinó en les persones anònimes que els protagonitzen de manera sovint silenciosa i que de ben segur no sortiran als llibres d’història, i en el seu valuós testimoniatge. «Soc una historiadora d’allò que és fugaç», diu. I assegura que ella rastreja els sentiments, les emocions, el record nu que brolla de tantes veus adolorides.

Historiadora de l’ànima ‒com és anomenada, ben merescudament‒ valenta i persistent, Svetlana Aleksiévitx (nascuda a Stanislawów, aleshores localitat ucraïnesa pertanyent a l’imperi soviètic, el 1948) viu actualment exiliada a Berlín, després de fugir de la ciutat bielorussa de Minsk el 2020 per por a les represàlies del president-dictador del país Aleksandr Lukaixenko.

Després de recollir l’escultura La clau i la lletra d’Antoni Tàpies que identifica el Premi Internacional Catalunya, Aleksiévitx va participar l’endemà en un debat de la Biennal de Pensament 2022 celebrat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on l’escriptora i periodista ja havia estat el 2016, en una gira promocional arran de la concessió del Nobel.