Retrat de dona amb bressol mirant per la finestra

Exercici memorialístic colpidor per la cruesa amb què Tove Ditlevsen relata la seva vida plena de clarobscurs, marcada per una infelicitat íntima que va arrossegar des de la infantesa. Trilogia de Copenhaguen conté el vigor confessional del diari i la fluïdesa d’una ficció autobiogràfica, sense ser-ho, d’innegable honestedat

Tove Ditlevsen (Copenhaguen, 1917-1976) ‒descoberta tardanament al nostre país, com ja va passar en el cas de la brasilera Clarice Lispector o la nord-americana Lucia Berlin‒ va veure publicats originàriament en revistes els tres títols que componen les seves memòries: Barndom (1967; Infantesa); Ungdom (1967; Joventut) i Gift (1971; Dependència), les quals van provocar un considerable enrenou per la sinceritat de la seva autora i la cruesa amb què retrata una vida tenallada per la incertesa i un comportament compulsiu acompanyat de penediment i frustració.

 Trilogia de Copenhaguen (2021; un dels candidats al premi Llibreter a l’edició de l’any passat, en la categoria de narrativa estrangera) aplega en un mateix volum les tres peces autobiogràfiques de l’escriptora danesa, on explica les dificultats que va tenir com a dona i procedent de família treballadora per rebel·lar-se contra uns rols socials preestablerts. La fluïdesa de la prosa de Ditlevsen, d’altra banda capaç d’evocar un món en poques paraules, fa que el relat transcorri amb agilitat sense deixar en cap moment de ser punyent i directe.
Ditlevsen, poeta, novel·lista, autora de quatre reculls de contes, assagista, va veure clar des de ben petita que volia dedicar-se a la literatura. L’entorn familiar no la va ajudar gaire en aquest sentit, ni gairebé en cap altre. La mare, amb qui va mantenir sempre una relació difícil i contradictòria, li deia que tot el que hi havia als llibres eren mentides, i el pare ‒que l’escriptora descriu com una persona afable però enormement taciturna i d’idees fixes‒, sostenia que les noies no podien ser poetes. No gaire més comprensiu es mostrava el seu germà Edvin, que es reia dels versos de Tove i li retreia que tot plegat no era res més que “mentides podrides”.

La infància de Ditlevsen és plena d’infelicitat, se li fa feixuga i, de fet, l’arrossegarà com un llast durant tota la vida posterior. Al llarg de la primera part d’aquest valent exercici memorialístic que ara ens ocupa,  hi ha nombrosos fragments que defineixen l’estat d’ànim de la petita Tove, tots ells colpidors per la seva força: «La infantesa és llarga i estreta com un taüt, i no te’n pots escapar tu sola /…/ No et pots escapar de la infantesa, la portes enganxada com una pudor». O aquest altre, ben il·lustratiu de la frisança de l’escriptora per deixar enrere una etapa per a ella inacabable: «El temps va passar i la meva infantesa es va tornar fina i plana, com de paper; me la sentia cansada i desgastada /…/, i semblava que no podria aguantar fins que arribés a adulta».

Ditlevsen es va sentir sempre poc estimada per la seva mare, fins i tot rebutjada. La nena que al vespre seia a l’ampit de la finestra, sola a la seva habitació, en alguns moments també restava embadalida en la contemplació d’un quadre penjat a la paret del menjador, on s’hi veia una dona amb un nadó al bressol, que mirava per la finestra i esperava pacientment la tornada del seu marit mariner. Aquesta imatge ‒que representa per a Ditlevsen l’ideal de família que ella no va tenir mai‒, conté l’essència del lirisme, turmentat i esperançador alhora, que impregna l’obra poètica i bona part de la narrativa de l’escriptora. Segons Lise Busk-Jensen, bona coneixedora de Ditlevsen, al seu magnífic article “El laberint de la memòria” (al portal danès The History of Nordic Women’s Literature), és el sentiment de pèrdua de la que s’espera que sigui una època dolça el que vertebra tota l’obra de l’autora de Barndommens Gade (1943; El carrer de la infància).
La publicació del primer poema als dinou anys, “Al meu nen mort”, i la incorporació en el seu recull Pigesind (Ànima de noia) dos anys més tard, el 1939, propiciada per la coneixença i matrimoni amb el lletraferit Viggo F. Møller, constitueixen segurament la vivència més important d’una joventut caracteritzada pels continus canvis de feina, el naixement de noves amistats i la que serà, en el transcurs dels anys, una inestabilitat sentimental crònica, que donarà lloc a quatre divorcis i tres fills.

Tove Ditlevsen era una escriptora coneguda pel públic quan va emprendre una deriva autodestructiva que ja no tindria aturador. La insatisfacció profunda que la corrou en molts moments, malgrat l’èxit literari, desemboca en un una mena de laberint del qual no en troba la sortida. El principal causant n’és, com explica l’autora a “Dependència” ‒el darrer apartat d’aquesta Trilogia‒, la seva creixent addicció a les drogues opiàcies. El món de Ditlevsen esdevé un infern: una incontrolable submissió als efectes dels fàrmacs, freqüents ingressos en hospitals psiquiàtrics, fractures afectives amb la família i els amics i desinterès per l’escriptura.

Trilogia de Copenhaguen es tanca amb unes paraules d’alleujament després d’haver-se “salvat”, tot i la presència de “l’antic anhel” ‒diu Ditlevsen‒, que van acabar resultant enganyoses quan als cinquanta-vuit anys es va suïcidar. La seva mirada intel·ligent i cínica, però, continua interpel·lant-nos.