Paisatges (íntims) devastats

Pawel Pawlikowski ja va sorprendre amb la seva anterior Ida (2013), aconseguint el reconeixement de la crítica i del públic (d’un públic, val a dir, més proper a un cinema d’autoria avui dia escàs o, si més no, poc visible comercialment). Una incursió en la memòria d’un passat familiar tèrbol, centrada en la figura d’una jove monja que abandona la vida reclosa i emprèn un dolorós procés de descoberta de la seva identitat.

Cold War, la seva darrera pel·lícula, guardonada amb el premi a la millor direcció en l’edició d’enguany del Festival de Cannes, confirma la personalitat singular d’aquest director polonès, consolidant la seva filmografia més recent en una línia de gran qualitat temàtica i estilística.

S’hi explica la relació sentimental entre Wiktor (musicòleg, director d’orquestra, compositor) i Zula (cantant de cor, ballarina folklòrica, també veu solista de jazz), en la Polònia de la postguerra i en altres països de l’anomenat Teló d’Acer d’aquells anys. Una evolució artística i professional, la dels dos protagonistes –tal com es pot veure en el decurs de la història-, desigual i fascinant alhora.

El recorregut del relat fílmic abasta un periple de deu anys, entre 1949 i 1959 i es mou també per territoris de l’antiga Iugoslàvia, Berlín, Moscou i París. En aquest context de guerra freda, l’amor apassionat i turbulent de Wiktor i Zula sembla condemnat ja de bon principi al fracàs. Estimant-se sempre de manera gairebé clandestina, acaben convertint-se tots dos en exiliats, en una mena de “desertors” que no aconsegueixen redreçar el rumb erràtic i permanentment provisional de les seves vides. Els dos amants són víctimes, tot i que s’hi rebel·len també des de la seva condició d’artistes, d’unes circumstàncies històriques i d’un entorn enormement hostils.

Quan són lluny del seu país natal hi ha un sentiment de desarrelament, sobretot en Zula, que els impedeix de fruir del temps compartit; una barreja de culpabilitat i d’enyorança i, al mateix temps, un desig irrefrenable de deixar enrera el passat pertorben constantment la seva relació. Tanmateix,  el retorn a la terra dels seus orígens no els permetrà una reconciliació mínimament satisfactòria, ni encara menys un nou començament.

Drama romàntic de factura austera

La música, sens dubte un altre dels grans protagonistes d’aquesta pel·lícula, va desenvolupant-se marcant el compàs de les vivències dels personatges.  Ni aquesta no escapa a les polítiques d’adoctrinament i d’assimilació ideològica del règim comunista de l’època. Les cançons populars que Irena i Wiktor –la parella de musicòlegs que a l’inici recorren els llogarets enregistrant les veus dels seus habitants-, havien recuperat i assajat amb la companyia de cors i danses tradicionals que ells mateixos van crear, ja no són suficients per a l’estat. Una polifonia eufòrica i poderosa al servei de l’elit dirigent, que realça el sentit de pertinença a la col·lectivitat per damunt del talent singular.

Aquesta grandiositat sonora evoluciona cap a unes cadències més intimistes, d’estil jazzístic, al París dels anys 60, on els dos fugitius sentimentals cerquen amb urgència la reafirmació d’una identitat perduda, pròpia, lliure.

Narrada amb l’estil ja inconfusible d’aquest cineasta, Cold War s’erigeix en un drama romàntic amb ressons de melodrames clàssics com Casabalanca (1942), de Michael Curtiz o Brief encounter (Breu encontre, 1945), de David Lean, però més proper conceptualment a la Nouvelle Vague francesa segons el mateix Pawlikowski ha manifestat en més d’una entrevista, opinió compartida per part de la crítica[1].

La narrativa cinematogràfica que Pawlikowski desplega a Cold War –i també a Ida– és austera i dotada d’una peculiar sensibilitat per captar en tot moment l’essencial de la història. Aquesta avança per mitjà d’el·lipsis que tanquen i donen pas a noves seqüències, no mostrant en la seva totalitat el desenllaç de cadascuna, sinó oferint-ne aquell fragment  imprescindible per tal que sigui l’espectador qui acabi completant el relat a partir de la seva atenta mirada.

Pawlikowski, que havia treballat com a documentalista per a la BBC entre 1991 i 1995 i autor també dels treballs de ficció The Last Resort (2000), My Summer of Love (2004) i La Femme du Cinquième (2011), és molt curós amb la construcció de les imatges.

Els seus dos  últims films són en un blanc i negre nítid i amb un prodigiós tractament de la llum que remarca el contrast, dotant d’una especial expressivitat els rostres, i amb un enquadrament quadrangular dels plànols en què els personatges ocupen només una part de l’espai i la resta –la meitat o fins i tot més de vegades- és aire, entorn impersonal. Es vol així posar l’accent en la gran influència del context més immediat o general –històric, social- en els comportaments d’uns individus, enormement vulnerables a les vicissituds adverses de la vida.

Som davant d’una altra petita gran joia audiovisual i artística.

[1] Entrevista a Pawel Pawlikowski feta per Jonathan Rommey a la capçalera especialitzada Sight&Sound, i publicada traduïda a Caimán.Cuadernos de cine, nº75, octubre 2018, Madrid