La transcendència de l’engany

La fructífera relació entre La Perla 29 i Wajdi Mouawad (Líban, 1968) ve de lluny: «Ens lliguen i ens relliguen amb els seus personatges i amb la dolorosa veritat que contenen», diu Oriol Broggi de les obres del dramaturg libano-quebequès. La d’enguany, que ja té totes les entrades exhaurides ‒caldrà, per a qui no hi ha estat a temps, estar atent a les dates programades per a la gira‒, és la sisena que la companyia dirigida per Broggi representa al Teatre la Biblioteca: un escenari rectangular envoltat del públic que va acollir per primer cop Incendis el 2012, i posteriorment Cels (2014), Un obús al cor (2016), Boscos (2017) i Assedegats (2020). Precisament, els dos primers títols i el quart, juntament amb Litoral (estrenada al Teatre Romea el 2013 en un muntatge de Raimon Molins), componen la tetralogia teatral La sang de les promeses, publicada per Edicions del Periscopi el 2017.

La força de la prosa dramàtica de Mouawad torna a destacar a Tots ocells, una peça de format semblant al de Boscos, tant en l’estructura, la durada i el plantejament d’una trama epopeica realment ambiciós. Estrenada per primer cop el 2017 al Thêatre National La Colline de París (inaugurat el 1988), on Mouawad exerceix de director des de 2016, Tous des oiseaux ‒que va ser l’inici de la seva singladura com a creador en l’esmentat teatre‒ situa el centre de l’acció en l’etern conflicte palestino-israelià i posa el focus en les grans qüestions que defineixen la dramatúrgia d’aquest escriptor: la identitat (ètnica, geogràfica, històrica, cultural…) com a element generador de crisi i, alhora, de regeneració; la denúncia de la destrucció perpretada per cada part; l’herència d’odi i ressentiment que les generacions joves hauran de gestionar. La guerra, bé sigui del tot oberta i desfermada ‒com la que ara afecta Gaza i Cisjordània, el Líban…‒ bé sigui latent durant dècades, amb brots continus de violència, marginació,  desplaçaments forçats, perdura en les vides dels qui l’han patit, molts anys després que s’hagi considerat “oficialment” acabada. Dit d’una altra manera: simplement, no se n’esborra mai la petjada.

Mentrestant, els nostres destins, ens diu Mouawad, són en certa manera semblants als dels ocells, que van d’una banda a l’altra potser només moguts per l’atzar o sotmesos a imperatius i presagis de naturalesa diferent. Tanmateix, i malgrat la fragilitat que sempre ens acompanya, continuem volant, i maldem per adaptar-nos constantment a les circumstàncies canviants, encara que sigui “amb les ales ferides”. Com l’Eitan, el jove  d’origen jueu que haurà de renunciar a l’amor de la Wahida, musulmana. O quan parla al pare definitivament absent, ple de dolor: «Papa, em poso a la boca aquesta terra promesa, me n’empasso la bellesa i m’invento una llengua nova».

“Ocell de la bellesa”, “Ocell de l’atzar”, “Ocell de desgràcia” i “Ocell amfibi” són, precisament, els quatre actes en què es desenvolupa aquesta obra amb moments d’una gran intensitat dramàtica, gràcies a un text amb uns diàlegs punyents i esmolats, però també plens de força poètica. Broggi, bon coneixedor de l’escriptura de Mouawad, els dota d’un ritme desigual a estones però enormement dinàmic. La majoria d’escenes se succeeixen sense una transició gaire marcada, amb una prodigiosa agilitat que integra els salts temporals i els canvis d’ubicació en l’acció a partir, sobretot, del moviment actoral (entrades, sortides, desplaçaments…) i de la reconversió funcional de l’espai escènic (de concepció austera, versàtil, amb tres o quatre peces de mobiliari i la incorporació puntual d’algun element extern com sorra), acompanyada de canvis en la il·luminació i el so.

La potència dels diàlegs ‒sovint amb la inclusió d’elaborats i reveladors monòlegs‒ es veu reforçada per la projecció d’imatges en blanc i negre, que amplifiquen els rostres dels personatges, i de fragments textuals en anglès, alemany, hebreu i àrab a les parets laterals que envolten l’escenari. Algunes escenes corals en surten clarament beneficiades, tot i que per sí soles, gràcies a la força interpretativa dels actors, ja atrapen l’atenció de l’espectador. Com la de la discussió familiar al voltant de la taula, durant el sopar de celebració de la Pasqua jueva: una extraordinària interacció entre el David (Joan Carreras), la Norah (Clara Segura) ‒els pares de l’Eitan‒, l’Etgar (Xavier Boada) ‒pare del David‒, l’Eitan (Guillem Balart) i el rabí (Xavier Ruano). I també en alguns duets, desoladors, com els de la Wahida (Miriam Moukhles) i la Leah, mare del David (Marissa Josa).

És la cerca de la identitat i dels propis orígens, la determinació a preservar-ne les diferències, el que obsedeix els personatges de Tots ocells, el que els empeny a accions desesperades, a bastir la gran mentida que s’amaga darrere les aparences i que es va intuint a mesura que avança la representació. I finalment arriba el moment de la revelació, a l’acte tercer, en el diàleg entre l’Etgar (magnífica interpretació, la de l’home contingut, apesarat per la càrrega que suporta; amb la complicitat de la Leah, la mare) i el seu fill David (encegat per l’odi i la instransigència, amb una dicció poderosa). La veritat surt i s’apodera de l’escena, i l’espectador sap aleshores que s’encamina a un desenllaç proper però de resolució imprevisible.

Wajdi Mouawad, dramaturg i actor amb un gran prestigi internacional, distingit amb premis no tan sols a títols seus en particular, sinó a tota la trajectòria, com el del nomenament de Chevalier de l’Ordre National des Arts et des Lettres de França el 2002; el 2009 i 2010 a Canadà i Quebec, respectivament ‒i que recentment va ser a Barcelona, en el marc de la Biennal del Pensament del CCCB, participant en una conversa amb Oriol Broggi sobre el teatre com a instrument que pot contribuir a millorar una societat malalta i plena de violència com l’actual‒, ha tornat a burxar a Tots ocells en una de les nafres més sagnants que posa en evidència un cop més la hipocresia de les institucions polítiques i econòmiques, però també la indiferència o la lassitud amb què ho contemplem els qui formem part d’allò que se’n diu la condició humana.