La (in)transcendència del comiat

A la vida d’en Nils Vik la jornada d’avui no serà com la de cap altra, i el seu viatge pel fiord no acabarà amb el retorn a la casa il·luminada de sempre. Però Frode Grytten, que el coneix tan bé com els passatgers que durant anys l’han tractat, no vol que el veterà mariner de transbordador faci aquest darrer trajecte empès només per la malenconia, sol. Poques novel·les traspuen aquesta bellesa diàfana i reconfortant que trobem a El dia que va morir en Nils Vik. 

No sé si seria un bon començament per a aquesta ressenya afirmar, mogut per la rotunda satisfacció que la lectura d’aquest llibre simplement extraordinari m’ha deixat en acabar-lo, que hauria de figurar entre els cinc millors títols de ficció traduïts durant l’any que s’acaba –si és que encara no hi és, o si existeix en els rànquings d’aquestes dades nadalenques una categoria com l’esmentada, o si és que hi creiem en aquesta mena de llistes d’èxits. Qui signa aquest article no, no hi creu o no pas com es confegeixen moltes d’elles, en base a uns criteris majoritàriament mercantilistes que poc tenen a veure amb la qualitat literària intrínseca de l’obra.

Però, després d’aquest preàmbul, apressem-nos a dir que novel·les com la que ara ens ocupa esdevenen un regal que s’agraeix, atordits per tan sentimentalisme ensucrat d’aquests dies, en què veiem que la felicitat sembla ben fàcil d’aconseguir i l’amor només depèn d’una taula ben parada o d’una bona festa. Tot plegat força frívol o, si més no, impregnat d’una superficialitat abassegadora.
No és pas aquesta, ni de bon tros, la felicitat que enyora en Nils Vik, el protagonista d’aquesta història. I, d’altra banda, el que anhela trobar quan el dia que tot just comença –així és com s’inicia el relat– arribi a la seva conclusió no té res a veure amb un estat de joia fugissera, ni tampoc segurament amb un esclat de llum encegadora. El nostre home està convençut que la Marta –la seva dona, morta ja fa anys– l’està esperant, al llindar d’aquest amb l’altre món, enllà del fiord on en Nils ha treballat sempre duent passatgers a bord del seu transbordador. De la mateixa manera que ell sap, de bon principi, que el dia que ara despunta serà el darrer de la seva vida.

Un plantejament fascinant, que corria el risc de transitar per camins ja massa fressats, fàcilment “temptadors” per a l’escriptor. Frode Grytten (Bergen, 1960), però, autor de gairebé una vintena de títols que inclouen altres gèneres a banda del novel·lístic, com el conte, el llibre infantil, la poesia i l’assaig, no tan sols ha sabut evitar aquests esculls, sinó que ha escrit una història plena de saviesa, d’una autenticitat senzilla però enormement diàfana i desbordant de veritat.
I bona part del mèrit rau en l’estil, en la prosa sòbria i precisa de l’autor noruec, que condueix un relat equilibrat amb sensibilitat i contenció a parts iguals. Sempre des d’una perspectiva subjectiva, la d’en Nils, però explicat pel narrador en tercera persona, el trajecte que fa per últim cop és ple de contínues evocacions de vivències i persones que ha conegut durant tots aquests anys, de la relació que ha establert amb elles i, sobretot, de la convivència amb la Marta, no exempta de dificultats i retrets malgrat la presència inequívoca de veritable amor entre ells dos. Completen aquest nucli familiar bàsic les dues filles, l’Eli i la Guro, i el germà d’en Nils, l’Ivar.

Però la influència en la narració rememorativa d’en Nils està repartida entre uns quants personatges més, tots ells ja desapareguts i que ara tornen i es fan visibles per a qui fou més que un simple vaixeller, com si el volguessin acompanyar en aquest peculiar trànsit cap a la mort: la seva gossa Luna,  fidel fins al darrer instant; en Jon Anderson, el jove de la guitarra; Robert Soth, fotògraf, amb qui forjà una intensa amistat; la Kari Aga, la llevadora, de qui en Nils admirava el seu caràcter valent i honest i la manera d’encarar la seva pròpia mort ‒sens dubte un dels capítols més bells de la novel·la.

I encara molts més que l’havien tractat i que deixen constància amb el seu testimoniatge oral de la vàlua del veterà home de mar, en unes pàgines realment prodigioses del tram final, quan les veus de tots ells se senten a la ràdio de bord, parlant d’en Nils Vik com si ja estigués mort: «Einar Svortevik Va créixer aquí al fiord, i tot això va fer que fos la cosa més natural per ell triar el mar com a forma de vida… Margit Jøsendal Era una mica com les orenetes del cel, anava amunt i avall, cosia fils invisibles per tot el fiord, mantenia aquest lloc unit… Jens Hauge Sempre veia alguna cosa bona en tothom, crec, tenia cura de tothom…».

La mort és ben present en aquest darrer dia d’en Nils Vik, des de primera hora del matí, des del mateix moment que ha obert els ulls. És una certesa assumida des de fa temps, que avui finalment es farà realitat. Serà com un passatger més fins que la foscor de la nit ho embolcalli tot i ell, en aquella hora tardana, apagui el motor i s’acomiadi en silenci del paisatge tan estimat. Llavors es prepararà per anar a trobar la Marta.
Les maneres de fer-hi front, d’esperar-la, de “lliurar-s’hi” a la mort, potser de bon grat i tot ‒és possible aquesta actitud a l’hora de morir?‒, d’en Nils i d’altres amics i coneguts seus fan que la vida en allò que té de més valuós i perdurable bategui amb força al llarg de tota aquesta història.
Grytten mostra una gran capacitat per capturar l’essencial i explicar-ho amb una sorprenent lucidesa. Serenament, en un exercici permanent de contenció, amb les paraules necessàries: situacions tristes, fins i tot desoladores; successos dramàtics… I convida el lector a pensar-hi, sense presses: en el caràcter efímer dels nostres actes però, alhora, en la transcendència d’algunes accions. Com en el fragment en què en Nils parla de les últimes vegades que hi ha a la vida, tot i que en moltes d’aquelles ocasions no ho sabem, o potser sí però no en som del tot conscients: «… hi ha una última vegada de pujar pel vessant de la muntanya mirant el paisatge que et pertany, una última vegada d’anar a la botiga per comprar pa, llet i mantega. Un últim estiu, un últim bany».

El dia que va morir en Nils Vik (Den dagen Nils Vik døde, 2023; traduïda al català per Alexandra Pujol Skjønhaug, a més del danès, finlandès, neerlandès, alemany, anglès, fins a un total de disset idiomes), i distingida amb el premi Brage (que concedeix anualment la Fundació del Premi Noruec del Llibre) el 2023, el premi de Literatura de les Biblioteques noruegues el 2024 i finalista del premi dels Llibreters noruecs el 2023, és una novel·la intensa i de mirada profunda ‒com la del protagonista‒, reveladora de cap a cap. Escrita, tal com diu Grytten a la nota final del llibre, en diàleg amb altres escriptors com Colm Tóibin, Hanif Kureishi, James Salter, Jenny Erpenbeck o José Saramago entre d’altres; vius i morts, doncs, com a la conversa imaginària que estableix també en Nils al llarg de la seva última travessia pel fiord.

Feia deu anys d’ençà la darrera novel·la publicada per Frode Grytten ‒en aquest temps s’ha dedicat sobretot a la narrativa curta‒ quan el 2023 va aparéixer El dia que va morir en Nils Vik, que ha obtingut un reconeixement unànime tant de la crítica com dels lectors. El jurat del Premi Brage en va dir: «Una novel·la sobre la vellesa i la mort, però també sobre allò que fa que la vida valgui la pena viure-la /…/ Grytten ha escrit un homenatge a la gent senzilla i a la vida dels altres en petites comunitats que amb els anys van canviant».

Una llibre de lectura més que recomanable: imprescindible. Per mirar dins nostre i també el nostre entorn de manera diferent.