La (in)suportable frivolitat del plany

BON DIA, MITJANIT, JEAN RHYS
Traducció de Dolors Udina
Barcelona: Minúscula, 2019 (1ª edició: setembre)
207 pàgs. 18 euros


Els versos de l’Emily Dickinson que encapçalen aquesta novel·la –un dels quals li dona títol-  són prou il·lustratius de les preferències de la  protagonista, la Sasha Jansen, per la vida nocturna. Però amb la diferència que la poeta nord-americana “l’aprofitava” per poder escriure; era durant la nit i la matinada que escrivia amb més concentració i llibertat. En canvi, la peculiar flâneuse de Bon dia, mitjanit vagareja pels bars i locals amb encant per a ella i volta pels carrers parisencs sense un rumb determinat, sempre èbria, delerosa per la propera copa.

L’embriaguesa en més o menys intensitat és l’estat habitual de la Sasha, la dona que després de molts anys torna a París, on havia viscut una relació amorosa que la va marcar profundament. El temps transcorregut no ha servit per esborrar un sentiment de frustració, d’abandó i de solitud, malgrat la beguda i els coneguts esporàdics, que la corroeix encara avui.

La Sasha s’allotja en sòrdides habitacions d’hotels, recorre un cop i un altre els mateixos cafès a la cerca d’un pernod, del darrer conyac, d’un whisky més que l’ajudi a creure que és feliç, que no hi ha tristesa en el seu esguard tal com hi veuen els altres. L’important és no pensar, no recordar; beure, dormir: “Beu, beu, beu… Tan bon punt estava sòbria, tornava a començar”. Es recrea en la seva dissort, planyent-se’n a estones i també rient-se’n, mofant-se alegrement d’ella mateixa i de la seva particular manera de “celebrar” la vida.

Una flanêuse amb un accent marcadament existencialista –més propera al concepte baudelairià que no pas a la figura popularitzada per Robert Walser (El passeig, 1917)-, la que encarna la Sasha, que arrossega la seva individualitat melancòlica per la ciutat insensible, rememorant fragments del seu idil·li, revivint les formes i els espais d’antigues habitacions d’hotel, totes peculiars i alhora totes semblants ara en el record, enyorades però ja massa conegudes: “Aquesta maleïda habitació està saturada de passat… és totes les habitacions on he dormit mai, tots els carrers pels quals he caminat mai”, diu ella en un arravatament d’implacable lucidesa. De les quatre parts en què està dividida la novel·la, és justament a la tercera on la Sasha ens fa conèixer les estances que havia compartit amb el seu amant, com si volgués contextualitzar-nos la seva situació actual: a l’hotel Amsterdam, o al de la Rue de Lamartine; a la casa del Boulevard Magenta; a l’habitació de cals Stern…

El personatge de Bon dia, mitjanit és en bona part autobiogràfic. Una dona decebuda de les relacions amoroses, de la societat que sembla no “fer-se càrrec” de la seva frustració i que, finalment, troba un recer segur en l’ebrietat. L’autora també va mantenir una relació lleial amb la beguda, però aquest fet no va resultar incompatible amb la dedicació a la literatura; si més no, fins que entrà a la maduresa d’edat.

Jean Rhys (Rosseau, Dominica, 1890 – Exeter, Anglaterra, 1979) després de viure a Londres fins als setze anys, es va traslladar a París durant la dècada de 1920, on hi va publicar un llibre de relats i quatre novel·les entre les quals la que aquí ens ocupa, Good Morning, Midnight (1939). Van ser uns anys de precarietat econòmica i d’escriure sempre amb l’ampolla al costat.

Després de la publicació d’aquesta obra, Rhys va desaparéixer de la vida pública fins que el 1957 la BBC va emetre una adaptació radiofònica de  la seva novel·la, gràcies a l’interès que hi havia mostrat l’escriptora britànica Selma Vaz Dias. Aquest fet propicià que Jean Rhys tornés a escriure i, fruit d’aquest ressorgiment, el 1966 apareix L’ampla mar dels Sargassos (Wide Sargasso Sea), la seva obra més ben valorada.

Bon dia, mitjanit Jean Rhys ens recorden en certa manera l’univers literari i personal de Marguerite Duras, els seus personatges que intenten escapar de la solitud o del desamor, fugint endavant de vegades desesperadament, recreant-se en una mena d’autocomplaença enganyosa. La Sasha de Rhys també busca aquest consol en la seva particular disbauxa, rebel·lant-s’hi en alguns moments per acabar, finalment, claudicant. Un cop i un altre. Però potser aquí rau el secret: en saber acceptar la (in)suportable frivolitat del plany, i del seu caràcter exquisidament melancòlic.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.