La indefectibilitat del fat

Juntament amb Hamlet, Otel·lo i El Rei Lear ‒totes escrites entre 1600 i 1606‒, Macbeth forma part d’aquest grup de tragèdies més elogiades pels estudiosos de l’obra shakespeariana, alhora que han estat també les més representades al teatre i adaptades al cinema, l’òpera i en la creació de continguts audiovisuals (en les bases argumentals de força sèries de televisió i a les plataformes s’hi pot resseguir la influència del llegat del cèlebre bard d’Stratford-on-Avon).

A Macbeth, com també passa als altres títols esmentats però amb diferències notòries, l’ambició pel poder, les conspiracions i les cruels accions que se’n deriven per tal d’aconseguir-lo i mantenir-s’hi és l’element central de la història. La trama original se situa a principis del segle XVII, quan va morir la reina Elisabel I d’Anglaterra i va ser succeïda per Jaume I d’Anglaterra i VI d’Escòcia. Tanmateix, tot i la distància amb l’època en què va ser creada ‒i aquest és un dels grans valors de l’obra dramàtica de Shakespeare, autor d’una quarantena de peces de teatre entre comèdies, tragèdies i els anomenats drames històrics, a més de quatre llibres de poesia‒, la universalitat i vigència de les seves temàtiques sempre ha propiciat noves reinterpretacions i una actualització permanent del seu immens univers literari. Peter Brook (1925-2022), una de les figures fonamentals del teatre del segle XX i reconegut expert en el dramaturg i poeta anglès, sostenia que no era estrany que la invenció d’un món fictici tan extraordinàriament ric hagués traspassat el marc estricte del seu temps de gestació fins arribar als dies actuals amb la força primigènia gairebé intacta.

Aquesta nova adaptació a càrrec de Pau Carrió, bon coneixedor del teatre de Shakespeare (el 2017, Nit de Reis; un any abans Hamlet, amb una gran acollida que la va fer tornar a la cartellera la temporada següent, i l’elogiada Victòria d’Enric V el 2014), n’és una prova concloent, molt encertada en la majoria d’eleccions que ha pres aquí el dramaturg català.
La primera, la ubicació històrica: la follia creixent del general Macbeth, i encara més la de la seva muller, tenen lloc al seu castell, reconvertit parcialment en hospital de campanya en plena guerra (podem pensar en la primera mundial, però també en la segona si ens fixem en la indumentària), enmig de constants bombardeigs, anades i vingudes apressades dels comandaments militars i proclames abrandades. Macbeth, un cop condecorat i ascendit per les seves proeses bèliques, du a terme la sanguinària rastellera d’assassinats que l’ha fet famós i tota mena de vileses per assolir el poder absolut, començant per l’execució despietada del seu protector, el rei Duncan i, no gaires dies després, la del seu amic lleial i company de combat Banquo perpetrada per mans alienes que compleixen l’ordre donada.

L’escenografia que recrea aquest període ple de brutalitat és fosca, com l’època, amarada de negres i grisos (fins i tot la sang és espessa i negrosa) que subratllen la tenebra d’uns llocs i d’uns personatges, les abjeccions dels quals s’esdevenen de nit o a les hores que l’alba tot just despunta, sempre resguardats sota la mortalla omnipresent de la mort.
Aquesta potent concepció escènica de Sebastià Brosa alterna tres espais on transcorre l’acció dramàtica: el que ocupen rengleres de llits embolcallats amb llençols on suposadament hi jeuen soldats malferits o agonitzants i potser altres víctimes col·laterals, atesos per tres inquietants monges que són també ‒i aquest és el segon espai‒ les tres bruixes que profetitzen, al voltant d’un arbre sinistre, la futura coronació de Macbeth, davant la perplexitat d’aquest i de Banquo; i finalment, la sala gran del castell que acull els rituals de celebració amb una llarga taula parada al centre de l’escenari, situada més endavant o més enrere en funció dels monòlegs, sobretot els del nou cabdill i lady Macbeth, que es desenvolupen al prosceni.

La interpretació actoral d’un text de Shakespeare sempre requereix un gran esforç. La força verbal i semàntica del seu llenguatge és prodigiosa, carregada de dobles sentits, analogies i metàfores. L’opinió de Brook és  també aquí molt rellevant quan afirma que cada paraula i cada diàleg seus s’obren a infinitat de matisos i d’interpretacions. Macbeth, com El rei Lear o Hamlet, són exemples majúsculs d’aquesta vigoria aclaparadora.

En aquest muntatge Ernest Villegas dona vida al cruel capitost. El personatge que veiem a l’escenari és convincent, exultant i desbocat durant la major part del temps, capaç de les atrocitats que comet però també turmentat després, amb remordiments que es manifesten a través d’al·lucinacions (com l’aparició de l’espectre de Banquo enmig del banquet, magnífica escena), cada cop més conscient que s’ha endinsat en un infern del qual no es pot tornar.
Aquest Macbeth-Villegas abraça la maldat, que potser ja batega dins seu des de bon principi, empès per la seva muller (una excel·lent Laia Marull que s’ensenyoreix de l’escenari durant la primera meitat, però que després minva una mica), i influït per les profecies de les tres bruixes, que troben en el caràcter agressiu però alhora feble del militar un objectiu fàcilment manipulable. Al capdavall, Macbeth “justifica” en part la seva ambició desmesurada, que el mena a emprendre tota classe d’atrocitats, perquè el món i la vida, segons ell, han perdut el rumb, la raó de ser. Abocat a un desvari megalòman cada cop més desfermat, es proclama com el nou cabdill que és invencible, sempre que el fat de les fetilleres es compleixi. Aquestes paraules seves són enormement reveladores:

La coralitat és l’altre important nivell interpretatiu en les tragèdies de Shakespeare, i en aquest cas els personatges diguem-ne secundaris esdevenen imprescindibles per al bon funcionament de l’obra. Algunes interaccions mantenen el ritme enèrgic del muntatge (Macbeth / Banquo- Ricart; Macbeth / Duncan-Cruz /Angus-Martínez; les bruixes-Pujol, Truyol, Ulldemolins,  amb Macbeth; …), tot i que amb un cert desequilibri entre els cinc actes de què consta el text. Les escenes amb protagonisme coral ‒el banquet, els actes de celebració militar…‒, que el comparteixen amb les elocucions urgents en primer pla (Macbeth, Macduff…), realcen el to fosc i malsà que predomina a tota la representació.

La cohesió entre les diferents parts és potser un dels reptes principals a què s’enfronta no únicament el muntatge que aquests dies es pot veure (i gaudir) a l’esplèndida Sala Fabià Puigserver, sinó qualsevol altra adaptació d’un text shakespearià d’aquesta magnitud. Així i tot, les escenes finals de l’obra (quan el bosc de Birnam arriba al castell, metafòricament però plasmat amb una fisicitat original, poderosa; o en el soliloqui de Macbeth desesperat davant la proximitat de la mort, amb la presència de fons del pianista i el so de la música emfasitzant les paraules del tirà) aconsegueixen commoure de nou l’espectador.

Shakespeare, Macbeth: dos mots, dos poderosos reclams, que ens conviden a contemplar un cop més aquest histriònic, absurd i despietat escenari on es mou la condició humana.