La complicitat després dels silencis

El vincle que creix entre els dos personatges d’aquesta novel·la posa al descobert el dramatisme derivat d’un greuge antic que podrà ser ara compartit i que tindrà efectes reparadors. A Un dia clar l’autora demostra que, més enllà de murs aparentment infranquejables, hi ha una enorme capacitat d’empatia en l’ésser humà, però sovint roman subjecta a prejudicis, imposicions o simplement desconeixement.            

Les paraules, fins i tot les d’una llengua extingida ja fa molts anys com la que parla l’Ivar, un dels dos grans protagonistes d’aquesta novel·la, i el llenguatge que les ordena i les dota de contingut per transmetre el món que té a prop i per fer-lo intel·ligible als que no en són parlants, són fonamentals. Les relacions humanes, a qualsevol nivell, se’n beneficien i, alhora, se’n ressenten quan múltiples factors la condemnen a una progressiva desaparició. I amb el seu desús, lògicament, també s’esfondren maneres de viure, costums i tradicions ancestrals, cultures en el seu sentit més ampli.

L’Ivar és un dels darrers pagesos i ramaders que parlava el ‘norn’ a les Highlands escoceses, i que s’havia negat a abandonar casa seva, després de les expulsions massives de famílies de camperols ordenades pels grans terratinents entre 1750 i 1860. Les Clearances ‒amb aquest nom es coneix l’ominós episodi‒ van empènyer a l’exili forçat i a la precarietat tots aquells habitants illencs, deixant unes terres que foren explotades pels cacics amb l’objectiu d’obtenir-ne més guanys.
Durant aquells anys, concretament el 1843, es va produir també un altre fet històric rellevant: una ruptura al sí de l’Esglèsia d’Escòcia, en què més d’un terç dels seus eclesiàstics es van revoltar contra el poder dels terratinents, que els utilitzaven a les parròquies de les seves finques per fer proselitisme a favor dels seus interessos i dur a terme tasques pastorals “persuasives” d’acatament de les ordres de desnonament.

John Ferguson, membre de la nova Església Lliure ‒l’altre protagonista‒ es troba en aquestes circumstàncies a la novel·la. És enviat per una autoritat del lloc als confins remots on encara viu el qui és segurament l’últim resistent, l’Ivar, per convèncer-lo de la necessitat urgent d’abandonar les terres on hi va créixer i començar en algun altre indret una nova vida.
Una missió pretesament evangelitzadora ‒o, si més no, això és el que pensa al principi el religiós‒, però que aviat prendrà un altre caire, totalment inesperat per a Ferguson, que canviarà els seus principis inamovibles.

La relació que s’estableix entre ell i l’home corpulent, que viu sol però integrat en aquell entorn feréstec, és el nucli principal de la ficció que l’escriptora gal·lesa ha construït a Un dia clar (2025; Clear, 2024, magníficament traduïda per Anna Llisterri) amb una precisió i sensibilitat exquisides, emmarcada en els esdeveniments reals que abans s’han esmentat. Hi ha altres personatges que hi participen indirectament, sobretot la Mary, la muller d’en Ferguson.

No caldran gaires pàgines per adonar-nos que el context històric va passant a segon pla, perquè el que li interessa mostrar a l’autora és, sobretot, la intensitat ‒i els múltiples aprenentatges que se’n desprenen‒ de la convivència entre els dos homes. Com, a poc a poc, les distàncies morals i fins i tot ideològiques ‒tot i que en Ferguson no se n’adona plenament fins ja passades les primeres setmanes‒ van difuminant-se per evolucionar cap a una complicitat cada cop més sincera, no exempta, però, de moments impregnats d’una recança espessa, d’amargor.
Fixem-nos en aquest fragment especialment significatiu, en un moment que l’Ivar reflexiona sobre la seva vida i el fet recent que l’ha començat a transformar: «Tinc els penya-segats i els esculls i els ocells. Tinc la muntanya blanca i la muntanya rodona i la muntanya punxeguda /…/. Tinc la vella vaca negra i l’herba dolça que creix entre les roques, tinc la meva cadira de braços i la meva casa ferma /…/ Tinc el torn de filar /…/, i ara, encara que sembli mentida, tinc en John Ferguson, també».

La solitud de l’Ivar, tot i que volguda, l’amoïna, es deixa sentir de manera aclaparadora en alguns moments. Duu una existència que el fa feliç, essencialment feliç, però també troba a faltar la companyia de les persones estimades que ja han marxat (la Jenny, la mare…). Potser per això és tan important l’arribada d’aquest foraster, de qui no en coneix res, però sap que en tindrà cura, sense fer-se preguntes, potser amb una certa desconfiança mútua els primers dies. En Ferguson havia estat trobat inconscient, després de ser arrossegat per l’aigua, amb una important ferida a la cama i amb lesions diverses a tot el cos. L’Ivar l’havia salvat d’una mort segura. Ara li ofereix quelcom més que la seva hospitalitat.

A mesura que passin els dies i amb el clergue ja més recuperat, l’Ivar li farà descobrir els extraordinaris prodigis que li brinda aquell món salvatge però enormement valuós, i a banda dels gestos i les accions, se servirà d’un vocabulari bàsic que li anirà ensenyant pacientment, allunyat dels codis lingüístics que coneix el nouvingut. Mots amb infinitat de matisos, com ara aquests per descriure els diferents estats del mar: gilgal, skreul, pulter o yog (una mar revoltada, crispada, sorollosa…). I la resposta del pastor que havia arribat a l’illa amb unes intencions no gaire altruistes precisament, serà de gratitud, sorprès per la manca d’hostilitat que presuposava en l’altre abans de conèixer-lo en persona.

Carys Davies va descobrir el ‘norn’ ‒com explica a l’apèndix del final del llibre‒ a l’Etymologic Dictionary of the Norn Language in Shetland de Jakob Jakobsen (publicat entre 1908 i 1912) un vespre d’hivern de fa més de dotze anys a la Sala de Lectura de la Biblioteca Nacional d’Escòcia a Edimburg, ciutat on viu actualment. A Un dia clar la investigació i un simultani o posterior treball d’imaginació literària es complementen perfectament, però sens dubte el que en resulta és una novel·la, breu, ben estructurada, escrita amb una prosa pulcra i sòbria, rigorosa amb els detalls, diàfana com el dia del títol, tot i que parcialment enfosquit pels mals presagis.

Però la voluntat d’aclarir uns fets, de desempolsegar-los i fer-los reviure en forma de ficció és una constant en l’obra de Davies: «Per a mi escriure ficció és un intent de veure el món una mica més clarament…», diu a la seva web [carysdavies.net], de consulta del tot aconsellable. Aquesta opinió, extreta d’un interessant article seu publicat al digital Lit Hub el 26 de gener de 2021, “Com escrivim sobre crisis polítiques i conflictes personals?”, arran de l’aparició de la seva segona novel·la The Mission House (2020; no traduïda de moment) és completada en un altre fragment per Davies, que no entèn el que ella qualifica de “ceguesa” en l’escriptor: «Els escriptors hem de ser observadors, fins i tot premonitoris. La nostra feina és entendre les vides dels altres i plasmar-les a la pàgina amb tota la intel·ligència, l’empatia i la imaginació que tenim a la nostra disposició».

Autora també de dos reculls de contes encara inèdits a casa nostra, fou la novel·la Oest (Edic. 62, 2018; Ouest, 2018) la que va situar-la en el mapa literari català amb una molt bona rebuda, que ha crescut amb la que és objecte d’aquesta ressenya. Un dia clar va ser considerat el millor llibre de l’any a Gal·les el 2024. Ha guanyat el premi Ondaatje de la londinenca Royal Society of Literature i ha estat seleccionat com un dels dotze llibres aspirants al Premi Europeu de Literatura aquest 2025 ‒entre molts altres reconeixements. Un horitzó literari, el d’aquesta escriptora escocesa, ple de llum i no amenaçat, pel que sembla, per la ceguesa a què es referia abans.

Una ofuscació que, en canvi, en aquesta història d’amistat aparentment impossible gairebé eclipsa del tot la humanitat adormida de John Ferguson, que prefereix acatar, mirar cap a una altra banda, fer silenci. Un silenci, però, molt diferent als de després de l’encontre, abans que s’esdevingui el “miracle”, si ho podem dir així. Dos individus allunyats entre sí per enormes distàncies, no tan sols geogràfiques. Cadascun d’ells, a la seva manera, viu desolat en el més pregon del seu ésser, fins que comparteixen una intimitat.
Tanmateix, el lector no pot esperar un desenllaç concloent, finalment feliç. És un encert, aquesta tria de l’autora? Sí, perquè les actituds personals, malauradament, per més transformadores que siguin, sovint no poden capgirar el rumb establert pels poderosos.

Això sí, Davies teixeix amb minuciositat aquest vincle misteriós i reparador entre els dos personatges. I ho aconsegueix: reconfortar-nos, en l’acte pacient i enormement plaent de la lectura d’aquesta petita joia.