Incerta dilació

El gener de 1945, durant l’ofensiva soviètica al territori de l’anomenada llavors Prússia oriental, es va produir l’evacuació massiva i l’èxode de desenes de milers de civils, majoritàriament homes vells, dones i nens. Tot i la gran mortalitat que hi va haver, una part important d’aquests fugitius van aconseguir escapar de l’Exèrcit Roig, deixant enrera devastació, sofriment, extermini.
Després de la caiguda del nazisme, tota la regió prussiana fou repartida entre la Unió Soviètica i Polònia d’acord amb el mandat de la Conferència de Postdam, celebrada els mesos de juiol i agost de 1945 a la ciutat alemanya que en duu el nom.

La novel·la que ara us recomanem se situa en un d’aquests punts de pas de riuades de persones que han abandonat les seves cases i fugen a peu o en carros, per les carreteres i camins boscans, per tota mena de dreceres que puguin escurçar el seu calvari. Prop de la ruta fatídica, s’erigeix la mansió de Georgenhof, morada llegendària de la família Von Globig, convertida ara en refugi esporàdic dels qui busquen aixopluc per unes hores o uns dies.La hospitalitat que mostren tant la Katharina, la senyora de la casa –el seu marit no hi és, perquè està destinat en campanya militar a Itàlia-, com la de la ‘tieta’ que és la que es cuida del manteniment i de l’organització de les tasques domèstiques, així com de rebre els nouvinguts, contrasta amb l’altivesa de temps pretèrits, quan el Reich vivia els seus anys d’esplendor. Hi ha el convenciment entre tots ells que és només qüestió de temps que tot aquest món de grandesa, l’estil de vida superior dels alemanys als d’altres pobles no aris, s’acabi ensorrant inexorablement. La derrota s’ensuma cada cop amb més claredat. La claudicació sembla imminent.

La novel·la presenta dues parts, tot i que formalment no està estructurada així. L’acció discorre a través de capítols més aviat curts dedicats als principals personatges de la història, seguint una progressió cronològica dels fets. Durant la primera meitat llarga tot el que està passant a l’exterior es veu des de dins de Georgenhof, des de la perspectiva dels seus estadants –amb Peter, el fill, dues minyones ucranïanes i Vladímir, l’encarregat polonès de l’explotació de la finca, a més de la senyora i la majordoma ja esmentades-, i de la interacció d’aquests amb uns hostes improvisats que pernocten a la gran mansió en dies successius: un economista desencantat, una violinista compromesa amb la causa nazi, uns aristòcrates bàltics i fins i tot un pròfug jueu, entre altres.

Cadascun d’aquests individus expressa la seva opinió sobre el que estan vivint, revela fragments del passat que l’han portat a la situació actual, comparteix amb els amfitrions les seves pors i les darreres esperances. Són estones plenes d’incertesa, viscudes gairebé d’amagat, que l’autor sap retratar amb un pols contingut, evitant com a narrador omniscient d’adoptar cap posició ideològica o moral definida i sense jutjar en cap moment els comportaments dels personatges. Cosa, d’altra banda, difícil d’eludir si tenim en compte la presència a la novel·la d’individus com Drygalski o Sarkander, tinent d’alcalde i alcalde respectivament del districte de Mitkau –on s’hi troba Georgenhof-, nazis fins a la medul·la i sense gaires miraments. Kempowski no tan sols no els tracta amb menyspreu literari, sinó que a més en traça un perfil complex i contradictori, destacant-ne algun acte sorprenent en la seva manera d’actuar ja a les pàgines finals. És justament en aquesta segona part on la tensió latent que ha anat enrarint cada cop més l’ambient a Georgenhof es desferma i els fets es precipiten. Marxar sense dilació és l’única sortida, després de la detenció de la Katharina i de saber que els russos són a pocs quilòmetres d’allí.
Kempowski descriu de manera magistral l’èxode de tota aquesta gent desesperada, entre els que s’hi troba la tieta i en Peter, que han hagut d’abandonar la casa gran amb les pertinences mínimes.

L’observador imparcial
Amb una prosa força sòbria, no mancada d’una subtil ironia, assentada en tot moment en la narració de l’autor però intentant recollir el punt de vista dels personatges a través de preguntes i d’exclamacions indirectes, el relat avança puntejat sovint per fragments de cançons que sonen a la ràdio, versos puntuals (Schiller, Goethe…) o proclames patriòtiques: “Oh, eternitat, temps sense temps! No sé, tanta és la tristesa que tinc, no sé cap a on haig d’anar…”.
A Todo en vano (Alles umsonst, 2006), l’escriptor alemany no justifica ni denuncia el règim que ha abocat una gran part de la població a l’estat actual de caos i desesperació. Simplement mostra la catàstrofe en la seva cruesa, sense valoracions ètiques ni volent extreure’n un alliçonament per a la posteritat. S’agraeix literàriament aquest rol d’observador imparcial, perquè dóna a la història més densitat i contrast.

Walter Kempowski (Rostock, 1929 – 2007) fou un dels escriptors alemanys més destacats de la segona meitat del segle XX, amb una mirada crítica i independent cap al seu país, al costat de figures tan importants com Heinrich Böll, Günther Grass o W. G. Sebald.
Autor de la monumental Das Echolot (El sonar, o també El ressò sonor, sobre el període 1941 – 1945), un projecte publicat en deu volums entre 1993 i 2007, en què es recullen a manera de collage documents de naturalesa molt diversa com diaris, fragments de memòries i relats autobiogràfics, fotografies o fins i tot enregistraments sonors de testimonis de la guerra (soldats, civils, dirigents del règim, víctimes…), Kempowsky, que es va fer adult en la dura postguerra d’un país devastat, també va viure en pròpia pell la repressió dels “salvadors” i va passar vuit anys a la presó, acusat per la NKVD (la policia secreta del règim soviètic) d’espionatge.

Es tracta d’un treball de documentació exhaustiu que Kempowski havia anat realitzant durant dècades i que té, lògicament, un alt nivell històric, periodístic i literari. L’escriptor alemany posa cara i veu a molts dels protagonistes d’aquells anys terriblement convulsos. Una crònica polifònica valenta.
Per les característiques d’aquesta ambiciosa empresa, no podem deixar de referir-nos a l’obra també colossal de la Nobel Svetlana Aleksiévitx amb el testimoniatge de persones que van patir l’infern del front, les represàlies soviètiques post-militars o els efectes de Txernòbil. Un monument a la dignitat de l’ésser humà. 

Todo en vano no és una novel·la més sobre l’esfondrament del nazisme. L’autor mostra el sofriment de la gent a peu de camí en l’interminable èxode, durant els darrers mesos d’agonia d’un règim, com un reporter en molts moments que acompanya la llarga corrua. Tal com ho va ser Vassili Grossman, justament a l’altra banda, que treballà de corresponsal de guerra durant l’avanç de l’exèrcit roig.
Però el novel·lista, enmig de l’ensulsiada general, no perd mai de vista els seus personatges, traçant les seves particulars odissees de manera precisa i enèrgica, mostrant l’intens dramatisme de la situació.
L’últim llegat literari d’un gran escriptor. Captivadora de cap a cap.