Ferum

Un començament potent com pocs obre el primer capítol d’aquesta història de depravació extrema, que té lloc en un entorn rural no especificat geogràficament ni a l’època en què transcorre. L’univers que s’hi descriu és tan atàvic i fosc, impregnat d’una maldat que s’encasta als racons i a les persones i ja no marxa, que bé podríem estar parlant dels anys negríssims de la postguerra espanyola en algun llogaret de la Catalunya més profunda, on la violència domèstica és el pa de cada dia i és vist i acceptat com el més normal del món. Però igualment ens ve al cap un d’aquells caus de l’Amèrica camperola dels anys de la Gran Depressió.
Els Capdevila d’aquesta excel·lent primera novel·la de Núria Bendicho (Barcelona, 1995) no tenen pas res a envejar als Bundren de Mentre em moria (Edicions de 1984, 2019; As I Lay Dying, 1930) de William Faulkner. El reguitzell de calamitats que s’acumulen al sí d’aquesta comunitat familiar, de justificada mala requesta entre els vilatans, és inacabable i ve d’uns ancestres que ja van marcar el camí per a futures generacions.

La mort, o les morts en plural –perquè són diverses, si comptem també les de l’ànima, a part de les corporals- habiten en aquest indret i s’hi mouen amb aquella naturalitat tirànica que tots els estadants admeten sense ni tan sols piular. Com diu el títol del llibre, les terres per on avança aquesta novel·la coral fa temps que estan empestades de dol i la malura fa estralls en les vides dels seus habitants. Incest, pallisses contínues, maltractament infantil, violacions, crims de sang…, un bon catàleg de vileses que comparteixen autoria entre els membres de les nissagues dels Capdevila, Planadevall i Casassas d’aquest territori erm i feréstec.

Terres mortes, escrita amb una prosa descarnada i nerviosa, explica uns fets terribles que, a mesura que avança la narració, van reforçant el seu caire tràgic. Dir-ne drama seria fer curt – tot i que Víctor Català també va ser prou mesurada quan va titular els seus esfereïdors contes Drames rurals (1902)-, ja que el que s’hi esdevé no deixa entreveure cap escletxa per on s’escoli el més petit raig d’esperança. Hi ha signes escadussers en el comportament d’algun personatge que mostren residus de bondat, per desgràcia ja massa soterrada. El mal, ens diu l’autora, no en té mai prou si se’l deixa actuar i no es talla de soca-rel.
El punt de partida, que és l’assassinat del Joan, un dels fills que viu al casalot, serveix per anar descabdellant tot un manyoc d’ultratges que corquen la convivència familiar des de temps reculats. Al mas maleït tot, les cambres, els racons, els graners, el menjar –l’omnipresent escudella-, fins i tot les parets, desprèn una ferum que s’arrapa al lector des de les primeres pàgines i ja no l’abandona fins al final.

El relat es desenvolupa a través d’una estructura polifònica, repartint el protagonisme entre les veus dels fills, en Pere, el Tomàs, la Maria, el nen arribat al niu d’estranquis, els pares i persones properes al cercle casolà com la Dolors i la Rosa. No hi falta, en aquesta escabrosa galeria de personatges, el capellà depredador que s’ho fa amb la menor dels germans, ni la que és considerada com a bagassa oficial de la vila i el seu fill amb discapacitat mental que tothom rebutja, llevat que es tracti de les feines brutes –com buscar una caixa que faci de fèretre- o l’alcalde cacic i profundament devot, entre d’altres.

El pes de la consciència

Cada un d’ells ofereix la seva visió sobre els fets, però va més enllà i ens explica episodis –tots ben sucosos, per cert- de la seva biografia. És una confessió que busca l’oportunitat de redimir-se ni que sigui per uns instants, però que neix sobretot de la necessitat d’alleujar un dolor íntim clavat a les entranyes, i que els rosega de manera implacable. Als uns més que als altres, com es pot anar comprovant mentre coneixem els seus turmentats periples.
El pes de la consciència, ja se sap, pot esdevenir molt lleuger o terriblement feixuc segons la persona. O fins i tot pot no existir, perquè durant anys se l’ha ensinistrada a callar, a romandre sotmesa i atemorida, a ignorar la seva veu. « /…/ Hauria hagut d’amagar millor la panxa i llavors la mare no se n’hauria adonat i ell m’hauria volgut per sempre més al seu costat. No m’hauria fet res de llençar la criatura per algun barranc si, a canvi, l’hagués pogut seguir tenint com llavors…», diu la Maria, referint-se al mossèn de la parròquia.

Deixant que siguin ells mateixos els qui en parlin, l’autora aconsegueix una vivacitat que es revifa constantment i, cosa no gens fàcil, és capaç de sorprendre’ns amb noves revelacions encara més impactants que les anteriors. Són autoretrats fragmentaris, volgudament incomplets, tots ells esquinçats per la brutalitat, que es despleguen a través d’un estil que recorda el de Mercè Rodoreda, aparentment innocent en la forma però directe i sense embuts, neguitós fins que no arriba a cada moment culminant, amb els diàlegs inserits dins del text per no interrompre el devessall narratiu.

Un d’aquests testimoniatges és el del Joan, el “protagonista accidental” de la trama, enmig d’una voràgine de follia absolutament desfermada. El seu punt de vista és clau per saber el que ha ocorregut en tota la seva magnitud. Bendicho li concedeix també a ell, en el darrer tram de novel·la, la possibilitat d’explicar el que ha passat, tot i que és mort des de bon començament. Amb aquesta encertada argúcia, l’autora transgredeix la lògica argumental de la història, atorgant-li així un cert caràcter “sobrenatural” –potser ve d’aquí la qualificació de ‘relat gòtic’ que figura a la ressenya promocional del llibre, sinó d’on més?-, que accentua el seu ressò llegendari.

Sense dos dels monòlegs finals, el de la Rosa i el de l’Enriqueta, la proposta d’aquesta jove escriptora de vint-i-cinc anys funcionaria igual de bé. En el darrer, l’assistenta d’un hospici fa que el lector hi retrobi el Tomàs i un company seu, havent transcorregut ja molts anys d’ençà dels desgraciats esdeveniments. L’essència de la maldat –alerta l’autora a les pàgines finals-, malgrat l’envelliment físic i el deteriorament cognitiu de les persones, es manté en estat de sigil, disposada a projectar-se en les properes fornades d’homes i dones.

Núria Bendicho entra amb pas segur a les lletres catalanes. I amb una veu pròpia, ben forjada a partir d’uns referents clàssics d’inqüestionable solidesa, al capdavant dels quals el mestre Faulkner. Una primera obra que vessa força i talent per tots costats. Terres mortes, finalista del Premi Anagrama 2020 i una de les tres finalistes candidates al Premi Llibreter d’enguany, és la constatació d’una voluntat ferma d’avançar en l’ofici. Havent deixat el llistó ben amunt, sens dubte.