Exhortació a desoir els pèrfids cants de sirena

Els quatre assaigs d’aquest llibre ens alerten de la influència creixent que exerceixen en les societats occidentals nous cabdills que proclamen les “virtuts” d’una grandesa enlluernadora a primera vista, però erma i denigradora dels drets i llibertats de l’éssser humà. A La paraula vencedora de la mort l’autor defensa la necessitat de recuperar la tradició humanista europea i aprofundir en els valors que sempre ha exalçat. 

A la conferència d’obertura que Rob Riemen (Països Baixos, 1962) va pronunciar el 2014, amb motiu dels vint anys d’existència del Nexus Instituut –fundada per ell mateix, la institució amb seu a Amsterdam ha assolit un notori prestigi gràcies a la seva activitat constant per fer conèixer el llegat humanista europeu i fomentar el debat entre intel·lectuals, acadèmics i també diplomàtics i polítics–, Riemen va recordar els dos objectius primordials que guien la trajectòria d’aquest fòrum internacional de reflexió: confrontar diferents visions dels grans problemes que afecten la societat actual, a través d’un diàleg crític i ben fonamentat i fer de pont, de nexe entre la cultura, el món de les idees i l’àmbit polític –aquest darrer més preocupat en els mecanismes de permanència en el poder que no pas en l’eticitat de les seves actuacions.

Riemen va reconéixer aleshores, i sempre més ho ha explicat –aquestes darreres setmanes, sense anar més lluny, en la presentació promocional del seu llibre La paraula vencedora de la mort (Arcàdia, 2025),‒ que va ser la lectura de La muntanya màgica (1924) de Thomas Mann (1875-1955) –de qui enguany se’n commemoren els cent-cinquanta anys del naixement– el principal element inspirador de la creació del Nexus Instituut: les converses entre els dos hostes antagonistes del balneari, Naphta i Settembrini, a les quals assisteix el jove Hans Castorp, que posen de manifest les dues grans concepcions ideològiques que van sacsejar la història política i social de tot el segle XX, i que encara avui continuen tensionant la convivència ciutadana en no pocs països occidentals i d’arreu.

Evidentment, l’assagista i filòsof holandès (amb una formació en teologia clàssica a la Universitat de Tilburg), i l’entitat que presideix s’han alineat sempre amb les tesis de Settembrini. Actualment, com abans, hi ha en joc la pervivència d’uns valors democràtics i d’uns règims polítics que, tot i les seves nombroses imperfeccions, els representen. Es tracta de preservar un ideal de civilització que ‒com defensava Mann i altres coetanis seus‒ és també espiritual i cultural, i que va més enllà dels lideratges governamentals i institucionals de torn. Altres figures indispensables del pensament contemporani com George Steiner, Nuccio Ordine o Zygmunt Baumann –i, si mirem més enrere, Simone Weill, Hannah Arendt o George Orwell–, no van deixar d’insistir-hi. Riemen els té en compte en les seves argumentacions.

Des que el 1991 creés, juntament amb l’editor Johan Polak, la revista Nexus, Riemen ha perseverat en la continuïtat d’un projecte que té com a eix primordial l’estudi i difusió dels grans valors humanistes. Un patrimoni la salvaguarda del qual, malgrat el seu caràcter atemporal i universal,  és en risc davant el preocupant ascens dels discursos populistes i el suport que estan aconseguint ‒no oblidem aquest detall‒ a les urnes.
Ho ha fet com a a conferenciant a universitats, centres internacionals de recerca i debat acadèmics, entitats culturals…, podeu consultar el llarg llistat que trobareu al web particular [robriemen.nl], del tot recomanable per ampliar la informació sobre la seva trajectòria– i com a autor d’uns llibres cabdals, tots ells publicats aquí pel segell Arcàdia: Nobleza de espíritu. Tres ensayos sobre una idea olvidada (2006), concepte aquest, el de la ‘noblesa d’esperit’, que Riemen considera fonamental per regenerar un món cada cop més empobrit culturalment, i que és present en els seus assaigs posteriors; La universitat de la vida (2015), en què l’autor parla amb diverses personalitats procedents de l’àmbit acadèmic i cultural i fins tot de l’activisme polític, al voltant de quins han estat els seus aprenentatges a la vida; Per combatre aquesta època (2018), un seriós advertiment davant el revifament de la ideologia feixista en sectors amplis de la ciutadania; L’art d’esdevenir humà (2023), quatre estudis sobre les qualitats essencials que ens defineixen com a éssers humans enfront de les derives totalitàries; i finalment, aquest mateix any La paraula vencedora de la mort.

Quatre històries reveladores per subratllar un missatge

En aquest darrer llibre, Riemen es fa acompanyar d’una Musa –concretament la Musa de la Història, Clio– per introduir-nos en quatre històries que, seguint l’empremta intel·lectual d’uns quants escriptors i pensadors rellevants del segle XX, remarquen la importància de conèixer el seu llegat. El clam d’aquestes veus lúcides i valentes, sosté Riemen, lluny d’apaivagar-se, ha de continuar ressonant més fort que mai, per tal de desemmascarar els propagadors d’una falsa grandesa que avui, de la mateixa manera que cent anys enrere –o cinquanta, o setanta…, tant és fins a on reculem– va de bracet d’una cultura de la mort que sempre és a l’aguait.

Aquests dos preceptes –grandesa i cultura de la mort– són centrals en les dissertacions de Riemen. La veritable grandesa –l’autèntic progrés de la persona i de les societats– no es mesura amb xifres ni estadístiques. Aquesta és una de les fal·làcies que escampa la grandiloqüència buida dels grans embaucadors de masses: «Estem obsessionats amb una grandesa que és falsa, perquè no té ni substància ni qualitat, només quantitat…», diu l’autor (entrevista d’Esther Peñas a la revista d’anàlisi i pensament Ethic, 29 de setembre d’enguany, ‘en línia’), referint-se als discursos incendiaris d’alguns líders polítics i empresarials actuals.

Tot i l’estil i el contingut assagístics, Riemen ha volgut incorporar al relat  elements característics de la ficció, sobretot en l’inici i el tancament, per fer-lo més “amable” –així ho qualifica ell mateix–, més accessible al lector.   El llibre comença a la manera d’una faula política, amb les intervencions dels espectres de Thomas Mann, Simone Weil i Georges Bernanos que volen contrarestar les diatribes dels poderosos dirigents que enardeixen el públic congregat a l’anomenat “gran teatre del món”.  És en aquest context que apareix la Musa amb el seu “encàrrec” especial per a l’atent missatger o intermediari, si ho volem dir així, que no és cap altre que el mateix Riemen.
L’exhortació del personatge celestial a no oblidar el passat i a abraçar la saviesa dels antics i els valors d’un humanisme cada cop més amenaçat dona pas a un interessant recorregut que combina l’apunt biogràfic, el comentari crític d’obres, el raonament filosòfic i el discurs de to al·legòric, a través d’uns periples en què l’autor ha sabut ressaltar interessants confluències temàtiques.

Thomas Mann és, com no podria ser d’una altra manera, el protagonista de la primera de les quatre peces que conformen el llibre, “La lliçó de vida”. Riemen ha triat un període d’una gran transcendència en l’existència de Thomas Mann: els seus darrers dies de vida, després de ser ingressat d’urgència a l’hospital de Zuric el 23 de juliol de 1955. Finalment, el 12 d’agost mor, acompanyat de la seva muller Katia, però en la reconstrucció novel·lada que fa Riemen d’aquest breu lapse veiem que l’escriptor manté la lucidesa gairebé intacta fins al darrer instant.
Aquest marc temporal serveix a Riemen per acostar-se al pensament de l’autor d’Els Buddenbrook (1901), sobretot a partir del moment en què es produeix la gran transformació ideològica de Mann cap a un humanisme global, que no contempla només les idees polítiques, sinó també la dimensió moral i espiritual de l’ésser humà, l’exigència estètica, la pràctica d’uns valors que són més forts que la mort, perquè hi sobreviuen. I no parlem de poca cosa: els estralls de les dues guerres mundials; la gran tragèdia humana perpretada pels règims totalitaris (al capdavant dels quals el nazi i l’estalinista), les immenses seqüeles que es van arrossegar durant els decennis posteriors.

I la paraula, el llenguatge, són essencials per a la consecució d’aquest ideal. Sense el conreu de l’ànima i la ment, com ja ens van ensenyar els grans mestres (Goethe, per exemple, en qui Mann s’hi emmirallà), sense el coneixement de l’herència dels clàssics, romandrem orfes i l’individu caminarà inexorablement cap a l’abisme. Mann deia al respecte que amb les seves novel·les (La muntanya màgica de manera destacada, però també Doktor Faustus de 1947, la no tan coneguda Mario i el màgic de 1930, o l’abans esmentada història del declivi d’una nissaga familiar) volia crear «claredat intel·lectual sobre la vida mateixa».
Riemen comparteix la visió de l’escriptor, i està convençut que la pèrdua de valors de la societat actual va estretament lligada a la devaluació del llenguatge, que és restringit cada cop més a funcions bàsicament utilitaristes.

Però l’essencial de la vida, allò que és fonamental no ve determinat per les grans hegemonies polítiques i financeres. Cal tornar a situar l’home espiritual en el centre i redescobrir la importància de la dignitat, de la lleialtat a unes conviccions basades en la responsabilitat, la rebel·lia contra la injustícia i l’honestedat moral i intel·lectual.
Així ho van entendre i exemplificar els tres protagonistes de “La bandera de l’esperança”, la segona història d’aquest conjunt: Janusz Korczak (1878-1942), Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944) i Robert Oppenheimer (1904-1967). Tots ells, des de singladures ben diferents ‒el pedagog polonès que va acabar morint a Treblinka; l’autor de Terra dels homes (1939) en el seu exili, i el físic estatudinenc que va desenvolupar la bomba atòmica, penedit després del mal ús que se’n va fer‒, van denunciar la capacitat destructora de l’ésser humà, la maldat interna que pot arribar a anul·lar fins el més petit resquill d’humanitat.

Inevitablement, aquí sorgeix la gran pregunta, l’interrogant majúscul que ja es va plantejar Mann i altres escriptors i filòsofs que esmenta Riemen (Zweig, Valéry, Pessoa, Nietzsche…): l’humanisme europeu, l’ideal de civilització que encarna, va quedar anorreat ja al segle passat i és, per tant, un capítol enterrat de la nostra història col·lectiva? És possible encara, en ple segle XXI, reivindicar, continuar plantant cara al culte a la mort que escampen els extremismes ideològics i polítics? Té sentit voler mantenir hissada aquesta bandera de l’esperança, enmig del caos actual?

Evidentment, el té. Perquè la confiança en l’elecció correcta de l’ésser humà és vigent i ho serà sempre: «Els humans podem crear bellesa o destrucció, tenim la capacitat per a ambdues coses /…/ Depèn de la nostra valentia actuar correctament», diu el president del Nexus Instituut.   L’humanisme, ja el dels clàssics com Sòcrates, assenyala el camí a seguir; subratlla la importància de viure d’acord amb una fermesa intel·lectual i moral guiada per la noblesa d’esperit. Aquesta és la clau per saber com hem de viure, perquè la vida esdevingui veritablement un art, fonamentat en la veritat, la llibertat de pensament i d’acció, el coneixement, l’expressió de bellesa i el triomf de la dignitat.
Aquest és el missatge principal que la Musa (l’alter ego de Riemen en aquest llibre) emfasitza al tercer assaig, “Llegir i l’art de viure”, a través d’un intercanvi de monòlegs entre el Poeta, el Filòsof, el Sacerdot i l’Ideòleg, personatges simbòlics que representen l’eterna confrontació entre concepcions del món antagòniques.

Sense la cultura ‒no sotmesa a manipulacions ideològiques‒, sense l’inexhaurible tresor de la lectura, sense l’obra literària i artística, sense el coneixement del llegat dels savis, el progrés de les societats que aspiren a ser lliures es veurà sempre amenaçat, sotmès als poderosos mecanismes de control dels estats, cada cop més sofisticats i invasius. I aquesta dinàmica de subjugació a gran escala és encara més abominable quan és exercida per sistemes totalitaris.
George Orwell ja ho va alertar a la seva important distopia 1984 (escrita el 1948 i publicada el 1949). Actualment veiem que les premonicions de l’escriptor anglès descrites en aquesta novel·la esfereïdora, on mostra un món en què el poder polític de l’estat ha instaurat un règim de terror que ha abolit els drets més fonamentals de les persones, començant pel de la seva privacitat, s’han complert, són ben reals. En l’infern orwellià la veritat ha estat desposseïda de qualsevol valor; la por, la covardia que se’n deriva i el culte al poder absolut són omnipresents.

Riemen remarca a “Ser utopista en temps distòpics” ‒l’última de les quatre històries del llibre‒ que la visió profètica d’Orwell ha adoptat amb el pas dels anys nous instruments d’implantació i dominació, alguns aparentment “benefactors” però del tot enganyosos, i que el seu objectiu primordial, doncs, es manté més viu que mai. Les tecnologies actuals de la informació i la comunicació han desenvolupat noves ‘cavernes platonianes digitals’ que, al capdavall, creen condicions més òptimes per a tots aquells líders polítics que proclamen la fe en (falses) grandeses, tan amenaçadores avui com un segle enrere.
Per això, ens diu la Musa (Riemen), al final d’aquest magnífic recull d’assaigs, és important que no oblidem que «la vida és una recerca i ningú pot posseir la veritat absoluta». Sàvies paraules, necessàries ‒potser fins i tot urgents‒ per no fer cas dels fastuosos i enverinats cants de sirena dels nous cabdills d’aquest temps.