Escenaris de l’obscè

Un dels principals problemes que pot corcar la memòria històrica amb el pas del temps és el de la banalització, paraula que inevitablement ens remet al controvertit concepte que va popularitzar Hannah Arendt (Eichmann in Jerusalem: a report on the banality of evil, 1963). La ‘banalitat del mal’ a la que aquesta filòsofa política es referia no s’escau al sentit que li volem donar aquí, perquè ara no és qüestió de bàndols sinó d’actitud per part de la societat actual.

Encara més si del que estem parlant és de la ‘xoà’ o també anomenat holocaust jueu durant el nazisme. És a dir, l’esclavatge i l’extermini de més de sis milions de jueus i no jueus, sobretot als camps però també als confinaments civils militaritzats, en els arrestaments injustificats, els escorcolls domiciliaris, els desterraments i els exilis massius, etc. Com és ben sabut, una tragèdia de dimensions col·losals, les conseqüències de la qual han transformat la història contemporània de manera irreversible.

Per més que se n’hagi parlat a bastament, Auschwitz encara avui colpeix –o hauria de colpir- les consciències, i el seu nom provoca un silenci feixuc i espès allí on es pronuncia. Aquest va ser un model de l’eficàcia industrial nazi, però no podem oblidar Belzec, Treblinka, Birkenau, Sorbibor… –una llarga llista macabra- com a veritables enclavaments del terror i de la mort.

El protagonista d’aquesta novel·la, jueu i israelià com l’autor, Yishai Sarid (Tel Aviv, 1965), és historiador i decideix doctorar-se en el coneixement exhaustiu d’aquest tema. El títol de la seva tesi, Uniformitat i diversitat en els mètodes operatius dels camps d’extermini alemanys durant la Segona Guerra Mundial, és prou reveladora del caràcter de la seva recerca.

Mentrestant, se li presenta l’oportunitat de treballar com a guia de les visites organitzades als camps polonesos per l’Iad va-Xem, una institució creada a Jerusalem el 1953 amb l’objectiu de preservar la memòria de l’extermini nazi. El nostre home combina la feina amb la seva recerca, fins que finalment assoleix el títol de doctor. Al mateix temps, però, la seva reputació com a expert creix i li encarreguen operacions més precises, fora dels estàndards habituals, com l’acompanyament divulgatiu d’una delegació diplomàtica per Auschwitz i Treblinka.

Un grup d’estudiants d’institut amb els seus corresponents professors i professores fent-se ‘selfies’ a l’entrada, davant la porta on hi diu Arbeit macht frei (“El treball us farà lliures”). Un acte de celebració de l’alliberament dels camps, amb els polítics al capdavant duent el ram, demostracions aèries del potencial militar i cançons en directe per a l’ocasió. Una empresa de video-jocs recreant virtualment els mecanismes de selecció i d’extermini de desenes de milers de persones a l’arribada en tren al seu destí sinistre.

Davant d’aquestes situacions, el guia –no es diu mai el nom a la novel·la- cada cop més conscienciat de la magnitud del tema, sent una tensió i una mena d’ira interior cap a aquesta parafernàlia buida. És tolerable, es pregunta ell com també nosaltres, la banalització d’una tragèdia com aquesta? Fins a quin punt alguns comportaments com el de grups de turistes jubilats que en tenen prou amb una visita ràpida, més interessats en la festa de la nit a l’hotel, poden arribar a ser “(in)suportablement” frívols? I per acabar-ho d’adobar, el poder polític també en treu una bona rendibilitat.  Veu com els governants, tant els locals com els d’institucions internacionals, instrumentalitzen aquest patrimoni de dolor incommensurable per guanyar l’empatia i el suport del seu potencial electorat: fotografies de premsa, declaracions pomposes, protocols perfectament mil·limetrats.

Al mateix temps, la línia que separa la dedicació professional de la implicació personal en la feina es dissipa, de manera que el nostre home travessa el món real de les grans extensions de camp, de les filferrades, dels barracots i de les sales ara buides per endinsar-se en el passat gairebé físicament: “Notava com es movien espantats al meu voltant /…/ Estava fart del mite, de les idees, d’aquella curiositat malsana. Intentava sentir què deien. Ocupa’t del nen. No, agafa’l tu. Està mort de set…”. Les veus de milions d’ànimes en pena reclamen el seu protagonisme.

Passen els anys, les generacions se succeeixen en un relleu imparable. La història avança sempre, però sovint fent recules, amb una curiosa crueltat. El monstre de la memòria, com diu el títol, continua nodrint-se dels grans mals que l’amenacen: l’oblit, el desconeixement que porta a la banalització de la que parlàvem abans, i fins i tot una tergiversació deguda a les conveniències polítiques dels partits.

Sorprenentment, també del món de la cultura pot sorgir-ne una determinada tendència a frivolitzar-ne l’abast, a distorsionar el veritable rostre de la catàstrofe per imperatius de pretesa índole artística. Per això, la reacció que acaba tenint el nostre home a la novel·la, tot i que no justificable, no sembla tan desproporcionada.

El monstre de la memòria, el segon títol de Yishai Sarid després de Limassol (2012), és una història intrigant, amb un ritme àgil, que es fa llegir com si es tractés d’una novel·la de gènere negre. Una trama lineal, amb ingredients de caràcter polític i històric, que avança sense canvis estilístics ni estructurals i conduïda pel protagonista a través del que és un llarg informe que aquest escriu al president de l’Iad va-Xem.

La darrera novel·la d’aquest advocat i escriptor és un exercici valent de denúncia d’unes actituds poc honestes, en relació a una ferida que avui dia, setanta-cinc anys després, continua sagnant.